Podridura

Encara ara és possible trobar-se amb adolescents que van a la moda punk. O el que en queda, del punk, les escorrialles, o un refregit del que queda de moltes estètiques i ideologies i maneres de veure la vida. Et miren habitualment de reüll, amb la testa de gairell, la columna fent acrobàcies, i un posat que implora provocació, enuig, molèstia. Però més que molèstia, el que em fan és pena. Carn de canó de l’estructura que espera pacientment per devorar-los, ratolins entre gats avorrits.

La podridura ve de lluny, segurament de la modernitat, començant per Baudelaire amb el seu meravellós poema d’amor Una carronya. Jo t’estimo, vida meva, però mira-la, aquesta carronya a la vora del camí, tots acabarem així, fins i tot tu, majestat garrida, amb els cucs barallant-se dins teu (n'hi ha versió catalana de Xavier Benguerel). I als romàntics deunidó com els agradava la decadència. Els avantguardistes no es van quedar curts, qualificaven de podrit –segurament amb raó- tot allò que no els feia el pes i trobaven obsolet, o sigui gairebé tot. Avui dia l’avantguarda segueix viva, però la podridura continua ben instal·lada en la majoria de la població, s'hi troba bé. Quan l’avantguarda va arribar a la classe obrera, va néixer el punk, als 70. Ara, però, els obrers ja són rics i tenen pisos i cotxes que són una meravella de bons i cars. Veurem què passarà en la pròxima crisi econòmica.

El punk ha estat molt maltractat, i poc estudiat i valorat, per això em va agradar l’article “Rastros del escupitajo” de Pere Guixà, a l’última pàgina del Culturas de La Vanguardia del passat 17 d’octubre, la pàgina normalment reservada a temes freaks. Està gairebé tot dedicat als Sex Pistols. Qualifica Johnny Rotten de “mejor cantante de la historia” (actuava imitant el Ricard III de Laurence Olivier) i algunes cançons del grup de “temazos”. Però el més important és quan recalca que el punk està infiltrat en la vida quotidiana contemporània, i no en l’estètica, sinó en el do it yourself, el “hacer arte sin saber ni papa”, i perquè “puso el dedo en la llaga en la sociedad de consumo vendiendo nada”, això que avui dia tothom fa o intenta fer, petits i grans. Avui tothom s’hi pot posar, i més amb la nova revolució tecnològica.

A mi no em queden mai els versos dels poetes, i això que n'hi ha uns quants que m'agraden, quan vull recitar-los no me'n surto, he de recórrer sempre al text imprès. En canvi, encara avui sóc capaç de repetir els bells versos de La Polla Records del disc Salve que vaig aprendre ja fa més de vint anys: “Un país es un invento, / un país es una estafa, / un país es algo por lo que / nadie me ha pedido mi opinión”, o “Cuando la gente se asocia / se asocia con quien le peta, / pero en esta sociedad / somos socios a la fuerza”, o "No queremos ejército / ni vasco ni español". No sé què ho deu fer.

“Punky de postal, la la la la, / punk de escaparate...”

Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies

Em sembla que de la meva generació en som uns quants els que vam començar a llegir literatura catalana (¿és l'escrita en català, oi?), amb Quim Monzó, a part dels llibres específicament per a nens i adolescents. Teníem pocs condicionants culturals, ens agradava el que escrivia, i amb això n'hi havia prou. Pels que no ho sàpiguen, estic parlant d'una època en què els diaris no parlaven dels seus llibres, i quan ho feien, era per fotre-se'n, tractant-los d'acudits i criticant-ne la poca profunditat. No com ara que tothom li va al darrere i li riu les gràcies.

Quan va arribar Sergi Pàmies, confesso que sóc dels que esperava un nou Monzó i, és clar, no em va agradar. Ni T'hauria de caure la cara de vergonya ni, ja llegida amb desgana, Infecció. Era molt diferent, encara que molts periodistes i ressenyadors diguessin el contrari, s'entestessin a emparentar-los, potser és que llegeixen poc o ho fan massa de pressa. Com vaig sentir dir un dia a en Monzó, els periodistes culturals només miren dels llibres la portada i la contra, i com que totes les portades de Quaderns Crema s'assemblen, es pensen que tots els llibres de l'editorial són similars.

Ara fa uns anys un centre cultural em va demanar una aportació sobre Sergi Pàmies, i com que encara no he après prou a dir que no, vaig dir que sí, i és clar, em vaig haver de llegir tota la seva obra. Vaig fer-ho per ordre cronològic. Les novel·les no em van dir res, les vaig trobar força inconsistents, però vaig caure de la cadira amb La gran novel·la sobre Barcelona. Uns contes sobris, potents, fantàstics, emocionants, no se'ls veia el llautó, poc a veure amb els de feia anys. I un bon nivell en tot el llibre, que és la prova del cotó en un contista. ¿Un cop de sort? Em va fer una mica de por començar L'últim llibre de Sergi Pàmies, però per sort el nivell es mantenia, nous contes d'alt nivell i sense alts i baixos importants.

El mateix m'ha passat amb Si menges una llimona sense fer ganyotes. He tingut el llibre mesos i mesos a l'escriptori, mirant-me'l de reüll, tocant-lo, fullejant-lo, patint. Patint per si no m'agradava i, si m'agradava, que el plaer fos massa curt (això que passa sempre). Doncs el llibre és una continuació dels anteriors, més contes memorables, potser n'hi ha algun de massa ingenu, o algun final no gaire ben resolt (són molt perillosos, els finals dels contes), i -com passa amb Monzó- més tristos, la vida no és com ens havíem pensat quan érem joves, l'eufòria de la transició ja fa anys i panys que està enterrada. En aquests últims llibres també hi apareix el nostre país retratat, cosa que l'autor anteriorment havia evitat com una malaltia, però això encara els fa agafar més força, és allò del glocal que en diuen. No sé què vindrà ara, però tampoc no m'importa tant, perquè Pàmies amb aquesta trilogia (tot i que no està pensada com una trilogia) es troba ja en la línia de Cekhov, Cortázar, Mrozek, la dels grans contistes europeus, universals (dono per entès que Cortázar i Mrozek són, sobretot, europeus).

Homes i dones del cap dret

Recordo un article d’en Quim Monzó, de fa molts anys –i que quan he volgut recuperar per rellegir mai no he sabut trobar- que deia que anar de jove escriptor és molt fàcil (avui potser hauríem de dir jove creador, queda més modern), perquè tothom té moltes idees, però escriure de debò és molt i molt difícil, perquè ningú no suporta la merdeta en què se t’han convertit les grandeses imaginades. Acabava amb la metàfora d'un castell majestuós imaginat del qual un cop traspassat al paper només en queda un torre, i encara de gairell.

Tenir ganes o sentir el desig de fer un joc de taula és fàcil, idear-lo ja costa més. Ara, dissenyar-lo, fer-ne la maqueta, provar-lo i convèncer gent perquè el provin, muntar una empresa, publicar-lo, fer-ne difusió i distribuir-lo, això ja sembla impossible, cap esbojarrat no s'hi posarà i menys en un país sense tradició de jocs, doncs tot plegat és el que ha fet la gent de Vexillum, amb el seu primer joc PatimPatamPatum. Un bon joc de majories de temàtica catalana –la Patum de Berga-, components de qualitat, i ben il·lustrat. He de dir que encara no hi he jugat, però un dia o altre caurà en aquestes festes familiars (i de vegades avorrides) que s'acosten, per això encara no l’he pogut puntuar a la BGG.

En jocs d'estratègia, el terme joc de majories -o també de control d’àrees- fa referència a la manera de puntuar per aconseguir la victòria, que és similar a la de les eleccions americanes: qui guanya en un estat encara que sigui per un vot, s’ho emporta tot. En el PatimPatamPatum els estats on cal guanyar són les places de Berga, durant la Patum, amb molta gent de tot arreu que empeny per fer-s'hi un lloc. El primer joc de majories va ser El Grande, alemany, editat el 1995 i amb una edició commemorativa deu anys després. Ambientat a Espanya, amb Old Castile, New Castile, una macroGranada islàmica, un Basque Country que va de mig Astúries fins a mig Navarra, i una Valencia que inclou Múrcia. Sort que els mitjans de comunicació amb seu a Madrid no en deuen conèixer la existència.

La Virgen de las pieles, de Leopold von Sacher-Masoch

En un reportatge sobre Viena vaig llegir que l'única novel·la de Leopold von Sacher-Masoch que ha quedat és La Venus de las pieles. No sé si l'afirmació és certa, però jo a buscar el llibre com un pepe, fa anys vaig trasbalsar-me la joventut amb la Justine del Marquès de Sade i ara em faltava l'altra banda, o sia la dels que els agrada el rebre. L'avantatge de llegir Sade de jove és que després ja res no et sorprèn, qualsevol suposada transgressió sexual que et presentin et sembla un joc d'infants. La novel·la la vaig trobar a La sonrisa vertical de Tusquets, traducció d'Andrés Sánchez Pascual, una obra bàsica que tampoc no es troba en català, ni en les col·leccions eròtiques de quan se'n publicaven.

La novel·la parla d'una experiència amorosa -amb contracte signat i tot- d'un amic d'un amic del narrador, però com que els lectors d'avui dia coneixem trets biogràfics importants de l'autor, sabem que l'amic de l'amic del narrador s'assembla molt a Sacher-Masoch (l'edició de Tusquets conté un parell de contractes reals de mig any entre les seves dues dones i ell, molt interessants). És per això que al pobre Sacher-Masoch li ha tocat el rebre i el seu cognom ha estat utilitzat per designar el concepte de masoquisme (l'altre cognom designa un pastís, però no crec que tingui res a veure amb ell). Evidentment l'autor no fa servir el terme masoca, i defineix el seu personatge com a "hipersensible". Ara bé, dubto que el terme hipersensibleria pugui arribar a competir mai amb masoquisme.

Doncs això, en Severin s'enamora perdudament de la Wanda (una eslava, les eslaves són perilloses) i li proposa dues opcions: que l'estimi i es casi amb ell o, si no és possible, que l'accepti com a esclau abans que se'n vagi amb un altre. Com que ella diu no estar preparada per tornar-se a casar (és vídua de fa poc, amb una bona herència, i viu de conya), ell l'interpel·la violentament amb frases com "quiero poder adorar a una mujer y sólo puedo hacerlo si ella es cruel conmigo" o "haced de mí lo que queráis, pero no me rechacéis completamente" . Ella l'atura amb "sosegaos" o "me habéis puesto nerviosa con vuestras historias", però ben aviat s'hi repensa, i si té al davant un burro que es deixa fer de tot, ¿per què no aprofitar-lo? Accepta, però amb la por que se li despertin els instints més ocults, li agafi gust a això d'apallisar els homes i ja no pugui parar. "Nosotras la mujeres somos muy imaginativas, tened cuidado."

L'endemà mateix se'n van xino-xano a comprar un fuet dels grossos, el botiguer i tot se sorprèn i els pregunta si és per a un doberman. Els aristòcrates austrohungaresos s'avorrien, estaven en decadència, i bé s'havien de distreure d'alguna manera. Comencen les sessions de fuetades i trepitjades, però la Wanda ben aviat se'n cansa perquè això de la tortura física és molt i molt cansat, sobretot si portes una vida de no fotre brot. Aleshores se li encén la llumeta i pensa que la tortura psíquica és molt més efectiva i sucosa, i canvia de mètodes repressius: obliga en Severin a fer-li de criat, li canvia el nom i tot (li diu Gregor, el mateix nom que triaria Kafka pel seu insecte), el fa treballar com un ruc a canvi de quatre xavos, el menysprea, l'ignora, el crida, l'insulta, li diu que no fa bé la feina, el corregeix, flirteja amb altres homes per fer-lo morir de gelosia, el deixa en ridícul davant d'ells, i el càstig físic li té reservat per quan no es porta prou bé: unes criades negres el lliguen i la Wanda l'alliçona de valent, per dolent.

Fet i fet La Venus de las pieles és una novel·la normal i corrent, perquè això del sadomaso i tota la parafernàlia sí que és una mica rar, però les humiliacions psíquiques que acabo d'esmentar són d'allò més normal, les veiem cada dia a la feina, al carrer, fins i tot a moltes llars. ¿Quanta gent s'arrossega (o ens arrosseguem) i es deixa humiliar abans de no perdre una feina, de no quedar-se sol? No hi ha res que duri per sempre, l'amor passional s'acaba, en Severin en té els collons plens i la Wanda també, ell es fa neorural i ella troba un príncep blau amb qui li ve de gust fer de súbdita, no de mestressa, i de qui envídua al cap d'un any per seguir el costum. Amics/enemics per sempre, com la cançó de les olimpíades. Llegint-la a distància, la novel·la provoca un fart de riure, però pensar que hi ha gent que viu la sexualitat d'aquesta manera, fa patir molt.

El llibre acaba per sorpresa amb un discurs feminista: "La mujer, tal como la naturaleza la ha creado y tal como la educa ahora el varón, es enemiga de éste y sólo puede ser su esclava o su déspota, pero nunca su compañera. Sólo podrá ser su compañera cuando ella tenga los mismos derechos que él, cuando ella se iguale a él por la formación y por el trabajo". Això el 1870. ¿Què s'escrivia i es publicava aquí, a Catalunya, aquell mateix any?

Nota: la foto és d'una obra teatral argentina basada en la novel·la, actualment en cartell.

Tristesa i alegria alhora

Doncs "la gran creación del negro de Norteamérica" a què fa referència el poeta José María Fonollosa és el jazz, en un poema de plany d'un passat millor que no tornarà, un tema no gens habitual en el poeta. "Se nos está muriendo el jazz". Es queixa que els afroamericans s'estan tornant rics de nou, estan agafant poder, només aspiren a progressar, com el de la narració de Fante i, és clar, l'art queda de banda, "la música despreciada y amada. Humana. Mágica. El oscuro milagro de este siglo."

No he estat gaire bon oïdor de jazz, ni de gairebé res. Però de tant en tant sí que em cau a les mans un DC o CD (sóc arcaic, encara n'utilitzo) i no paro de punxar-lo (¿també es punxen, oi?). A Toni Solà (saxo) i Ignasi Terraza (piano) ja els coneixia, ara han tret un disc nou amb Ramon Fossati (trombó), The Black Key, editat a Barcelona. Com em passa sovint amb la primera escoltada, primer em va deixar fred, o potser és que el meu cervellet no és capaç d'assimilar de cop tanta bellesa. Però després hi he tornat i ja m'hi he aviciat. Bé, és un vici barat, com no n'hi ha gaires. I si us espavileu, crec que encara estan de gira.


La meva cançó favorita ha anat variant d'una setmana a l'altra, però finalment ha pujat al capdamunt del podi La Copa Rota d'Ignasi Terraza, i ara per ara si no l'escolto periòdicament me n'agafa mono. Primer el trombó, després el saxo, després el piano, i finalment tots tres, amb baix i bateria de fons, em parlen amb tristesa i alegria alhora, com al poema d'en Fonollosa, sap greu que es mori el jazz però tot el que hem viscut no ens ho treu ningú, ens agradaria que el nostre país no fos com s'està tornant, les vacances s'acaben, tant que ens hem estimat i ara ens hem de separar. Alegria i tristesa alhora, sempre és millor estimar amb data de caducitat que aparentar ser de pedra.

Vetusta Express

¿Una comedia de enredos espanyola, de qualitat, amb un fort component literari, humor intel·ligent, jocs de paraules que no fan caure la cara de vergonya, personatges estereotipats que tenen molt força (el Dom Joan, la ben casada que cau en les seves xarxes, el marit banyut i la seva puteta, l’amargat suïcida...), i a sobre basada en un relat de Stefan Zweig? Ah, ja ho entenc, el director és Gonzalo Suárez, el que va fer Remando al viento, una pel·lícula que no té res a veure amb el que s’entén com a cinema espanyol.

M’agrada que els autors que en saben toquin temes i gèneres populars, com ara el vodevil, d’altra manera els sapastres se’ls apropien i els fan degenerar ràpidament, fent-los acabar en el pitjor rostre de el club de la comedia. Només cal engegar la tele. O en el teatre amateur del nostre país, molt em temo que no es representen comèdies lleugeres de qualitat, jo com a mínim no n’he vista cap, sinó les banyes, corredisses, malentesos, jocs de paraules, de sempre. Patètics i depriments.

En un moment de la pel·lícula l’amant obre l’armari de la cambra de Dom Joan i l’amant que la substitueix avisa de seguida “No es lo que parece”. Una escena i una frase que hem vist i sentit milers de vegades, però en aquest cas sembla nova, original, i fa riure i tot. Pel que fa a les paròdies de crítica social, tot i que alguna està una mica vista, en general estan força ben aconseguides, sobretot la del director genial que ha preparat una escenografia trencadora i total d’ulls i llengües, sembla ben bé un director d’aquests que corren ara per Catalunya.

Oviedo express és una pel·lícula coral, ja s’adverteix al començament amb una cita o pseudocita de Mark Twain que qui busqui una trama, hauria de ser afusellat. Llàstima que algunes escenes siguin excessivament caòtiques i alguns personatges quedin penjats, no estan prou ben dibuixats, sinó estaríem parlant d’una gran pel·lícula (sempre dins els límits d’una pel·li de per riure, com vaig comentar fa uns dies). Com a mínim és una sorpresa en l’ensopidor panorama cinematogràfic. I si la veieu havent llegit La Regenta, millor que millor.

Al oeste de Roma, de John Fante

Ja he publicat un parell de missatges malparlant de les repúbliques del poble, ara toca l'altra banda, els que encara tallen el bacallà del món. Però no és el mateix, perquè tot i ser tan infantils, tan ignorants i tan arrogants com diuen, sempre tinc un agraïment cap als EUA, perquè crec que la poca llibertat que tenim la tenim gràcies a ells. A part de la dicotomia dreta-esquerra, que no la nego, també hi ha la de comunitarisme-individualisme, i és evident que els nord-americans (i potser els anglesos) han estat els més grans defensors d'aquest últim. A l'Europa continental també vam (van) fer la revolució liberal, però el sentit d'Estat s'ha acabat imposant, només cal veure com està França a hores d'ara, i com s'estén el totalitarisme entre nosaltres de seguida que hi ha una minicrisi.

A més, la meva simpatia cap als EUA augmenta paral·lelament a la ràbia que li tenen els progre-pihos nostrats. Molta ràbia, sí, però només falta que ells es tirin un pet perquè aquí alcin el nas per olorar com més profundament millor. Provincianisme a dojo. És per això que em fa mandra llegir autors nord-americans contemporanis, trobo que generalment estan sobrevalorats, pel fet que controlen els mitjans de seducció i distribució de tot el món. Paul Auster m'avorreix com una mala cosa, i em sembla pedant, i a alguns que m'han agradat com Philip Rott o John Irving sempre hi trobo massa concessions, perden el cul per agradar, tenen l'espasa de Damocles del mercat al damunt i això es paga.

Amb aquestes prevencions he encetat el meu primer John Fante, traducció de Antonio-Prometeo Moya, i no serà l'últim, perquè Fante és una altra cosa, com canta el Pavlovski. Per començar, el llibre es va publicar pòstumament, o sigui que no era esclau del mercat i escrivia el que li rotava, verb molt procedent perquè l'escatologia i el sexe són presents en tot moment, la llibertat creativa que a mi m'agrada. I és que no es calla res, les misèries de la societat californiana però alhora les grandeses, la hipocresia d'haver de semblar el que no ets per sobreviure. Per sort, l'individu és el que importa, i sempre se'n pot sortir, amb el suport de la família, o dels amics, els poders polítics i econòmics queden molt lluny i cal fer el possible per crear-se un microestat a mida, aquesta és la grandesa d'Amèrica. La creativitat, "la gran creación del negro de Norteamérica."

Guionista hoollywoodià de professió, l'estil cinematogràfic es nota en tot el llibre, format per una novel·la curta de títol sublim, Mi perro Idiota, i una narració llarga, La orgía. Per compensar, la novel·la comença malament i acaba bé, i la narració a l'inrevés, però en tots dos casos els protagonistes són llatins-europeus catòlics que se senten com un pop a la terra dels wasp's. A Mi perro Idiota, un guionista a les últimes fundador de família nombrosa en barri residencial només pensa a deixar-los tots plantats i fotre el camp a Europa o a Nova York (que ve a ser el mateix), però finalment s'adona que al seu país de debò s'hi està la mar de bé (i el text no cau en la carrincloneria ni en el patriotisme). Un gos gegant i ¿misogin? (¿com en diríem, d'un gos que odia les gosses?) fa de nexe d'unió. A La orgía, un obrer de la construcció negre aconsegueix el somni de prosperitat social, es forra, però els italoamericans quan proven d'emular-lo en lloc del sacrifici necessari només saben que beure i cardar: els llatins, és que no tenim remei.

Concurs: ¿quina és "La gran creación del negro de Norteamérica" de què parla el poeta?