Krum (el Crosta), de Hanoch Levin

© Josep Aznar

Les cultures poc difoses ja ho tenen, que et deixen sense la possibilitat de conèixer el que en val la pena. Hem tingut la sort que el Lliure ens ha ofert una de la setantena d'obres que va escriure Hanoch Levin, un dramaturg que per no tenir, només té entrada wikipèdica en cinc llengües diferents a la pròpia, que és l'hebreu. I no estem parlant d'un autor totalment nou, ja que el gruix de la seva producció va ser escrita i representada als anys 70 i 80 del segle passat. Sabut això, no es fa estrany que amb Krum ens trobem davant d'una obra punk. És el punk de tantes peces de música i altres manifestacions artístiques (i comercials), però damunt un escenari. No hi ha futur, no hi fem res aquí, això no té sentit, ens relacionem només per anar passant l'estona i amb qui no queda més remei, els somnis són inabastables i alienants, acabarem en no-res; en fi totes aquestes maneres d'entendre la vida que engresquen tant i alcen els ànims. Aquesta característica també fa entendre que la seva obra no hagi estat més representada.

Però a diferència de bona part del punk amargat, Krum és comèdia, i gens sarcàstica. Fa riure de debò, i et violentes i et revoltes perquè ens estem rient de nosaltres mateixos. Tots, espectadors interpel·lats, som empleats que no sortirem mai del pou, no farem mai res de bo, som deixalla i el nostre destí és ser deixalla. No és estrany que Levin comencés en el cabaret. El muntatge del Lliure ha estat extraordinari, onze actors que entren i surten per les portes que duen enlloc, s'emparren per escales sense destinació, un ambient ambigu on cadascú balla a la seva quan la música arrenca, pobres diables que intenten estimar sense èxit, i fan sexe per passar l'estona, i saben que no sortiran del barri ni coneixeran ningú fora del seu àmbit. Tot és banal, no hi ha futur. Personatges que per no tenir no tenen ni nom, el malnom els identifica i marca com en un ramat. El Crosta, l'Ansiosa, l'Afligit, el Silenciós, són personatges de les nostres vides. Fet i fet l'obra es podria dir l'Afligit en lloc de el Crosta, ja que aquest és l'observador i l'altre -magistralment interpretat- el protagonista que no vol ser-ho.