Rhum, de Joan Montanyès, Martí Torras i Jordi Martínez

Els pallassos espavilats fa temps que van entendre que havien d'abandonar l'espectacle d'entreteniment barat -espai avui cobert per la major part de televisions- i pujar al carro de la cultura, tot i renunciar a una part de públic potencial. Molts se n'han sortit prou bé, com el Rhum que podem veure al Lliure, tot i que en aquest cas com en molts altres facin mal l'excés d'atzagaiades, i de trompades i cops aquí i allà, l'abús de canvi de llengua per -intentar- fer riure, i la dependència de musiquetes i bromes de gran consum, moltes d'elles únicament comprensibles pel públic d'una quinta determinada, cosa que paradoxalment converteix les bromes pretesament populars en bromes privades. La poca quitxalla present feia cara de babau quan els pallassos referència a músiques i pel·lícules viscudes pels que ja tenim uns anyets.

© Josep Aznar

I malgrat tot, les interpretacions són formidables, ja que eviten el perdonavidisme dels actors professionals, són versemblants i per tant funcionen -el ximple i el savi o suposat savi de tota la vida-, i defugen el políticament correcte que put en les nostres vides quotidianes, i en molts muntatges pretesament culturals. Concloem que en els pallassos el que falla massa sovint és -ai làs- el guió. Són també pallassos els del Polònia i el Crackòvia, i si els gags s'aguanten és perquè els intèrprets són bons però els guions encara millor, no hi ha volta de full. És clar que Polònia i Crackòvia van dirigits a un públic determinat, i muntar un espectacle de pallassos que es pretengui intergeneracional i interclassista, no deu ser cosa fàcil. Aleshores no hi ha més sortida que tractar els temes clau, i sempre amb dignitat: l'amistat, la fidelitat, el rebuig, la gelosia... i fins i tot la mort i el record, que a Rhum són molt presents per l'homenatge que és la representació en si. Llarga vida als pallassos, siguin augustus o carablanques, perquè uns no tenen sentit sense els altres.