Un palau no deu ser lloc prou adequat per a un esperit lliure, per molt gentleman que sigui, en conseqüència són les cotxeres del Palau Robert oposades a les plantes nobles, les que acullen l'exposició a Eugeni Xammar, en un racó del jardí. Un lloc de pas per poder observar tothom. Si una cosa es dedueix de l'exposició és que Xammar va ser -a més d'inquiet, culte, pensador, al·lèrgic als dogmes, gourmet-, al damunt de tot lliure. No és fàcil endevinar que no ho devia tenir fàcil en una societat gregària com la del nostre petit país, i en una època d'ideologies que oferien la salvació a la terra de manera total (i obligatòria). El murri d'en Pla va predir que moriria inèdit, i gairebé la va encertar si no fos perquè en el retir dels seus últims anys vallesans van convèncer-lo que dictés les memòries.
Xammar és en el lloc oportú en el moment oportú, i a sobre sap escriure-ho. Els que podem llegir-lo tenim la sort que no va viure èpoques de política gallinàcia, ni de pactes contenidors sota la taula. Destaquen entre altres la crònica del Putsch de Munic o l'entrevista que ell i Pla -suposadament- van fer a Hitler l'any 23, quan era un passerell. Exposa fil per randa les dèries antijueves del dirigent gairebé desconegut, que desgraciadament per la humanitat es van dur a la pràctica, per això l'exactitud del relat fa més intrigant la possibilitat que no hagués existit mai dita entrevista.
La fi de la Mancomunitat, la República amb qui mai no va acabar de congeniar (tot i ser un liberal català de pedra picada, o potser per això), l'arribada del sàtrapa que va saber fer la gara-gara per mantenir-se al poder (el règim del qual era tan curt que va condemnar Xammar per "roig separatista", un roig lliurepensador). A l'exili, capaç de guanyar-se bé la vida, va optar per fer l'únic que podia fer, de gourmet, contemplant de lluny i probablement amb tristesa les baralles caïnites dels vençuts. Per sort, com he dit, finalment va explicar les seves batalletes.
Call llegir Xammar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada