La retirada, de Václav Havel

Se suposa que els homes d'estat no poden ser sensibles ni cultes, perquè es deuen a l'Estat, i això implica mentida i brutícia. Tant és que mirin pel bé de la societat (democràcia avançada), com del propi clan (familisme amoral), perquè a l'hora de triar una opció o altra, o de negociar amb altres estats de tota condició, és imprescindible deixar els escrúpols i bons sentiments a casa, i sortir a la guerra. El que és increïble és que un home de lletres, poeta i dramaturg i a sobre còmic, comandés un estat durant una pila d'anys, deuen ser les coses de la transició nacional, del canvi de règim.

Václav Havel va haver de deixar d'escriure durant 20 anys per la seva elecció, i quan va tornar-hi la mort el va sorprendre prematurament. I és una llàstima, perquè de dramaturgs còmics que hagin estat caps d'estat i hagin coincidit en els actes socials amb altres caps d'estat no és una cosa que passi cada dia. Tenim, això sí, La retirada, que ha estat llegida a l'escenari del Lliure de Gràcia, amb direcció de Dolors Vilarasau i Jordi Boixaderas en el (doble) paper principal (heroi i antiheroi). I amb una representació de la lectura, a l'estil de Vània al carrer 42, una grata sorpresa.

Si algú espera grans revelacions de l'obra, s'emportarà una decepció, perquè sí que hi surten temes com la corrupció o la poca intimitat dels mandataris, però abans que res estem davant d'un vodevil en què l'autor remarca que s'ha de representa de manera absolutament sòbria i si pot ser seriosa. Els personatges són certament els que pertoquen a un esperpento: un patriarca en l'ocàs de la seva carrera i amb la seva petita vanitat, el pretendent ambiciós que el vol comprar i substituir, la mare i filles que només pensen en les seves cosetes, la companya sentimental que aguanta la casa i fa de filtre, els joves que li fan la gara-gara per mirar de treure'n un profit, els servidors fidels i els que no en són tant... La família Ulisses al Castell de Praga. Però és clar, la gràcia de tot plegat, és que Havel realment ho va viure.

© Foreign Policy