Victòria d'Enric V, de William Shakespeare

Aprofitar la història èpica del país propi per fer-ne obra artística i no caure en el ridícul ni la carrincloneria, és feina reservada a mestres (prou que ho estem vivint en aquest racó de món on els vents incerts de l'enaltiment nacional bufen fort), a part que cal anar amb peus de plom que no et pengin la llufa de traïdor, com Shakespeare molt bé sabia, el més gran i prolífic entre els grans de l'era moderna. 

I per adaptar una obra clàssica de factura nacionalista i fer-la comprensible a ulls d'avui (quan conceptes com nació i honor no tenen res a veure amb els d'altres èpoques) i alhora no caure en el ridícul ni la carrincloneria, també se n'ha de saber molt, i en el muntatge que es podem veure actualment al Lliure de Gràcia se'n surten molt i molt bé, en una multidisciplinarietat (teatre, música, dansa) molt ben travada i una vivesa excepcional, capaces de transportar l'espectador a l'època en que es lliura la batalla. Totes els nivells socials barrejats, la noblesa i la xusma, el Rei entremig arengant-los per convèncer que la lluita (pel seu Regne, propietat privada) val la pena.

Prescindiu de l'explicació del programa de mà, la representació diu tot el que s'havia de dir. Lamentablement la grada només estava dos terços plena, i això que l'aforament no és gaire gran, val la pena que us regaleu aquest espectacle en el parell de setmanes que queden.

© Ros Ribas