Aquest text és en certa manera la continuació de l'anterior, perquè després de l'èpica bèl·lica arriba la misèria del tornar a començar. Els que hi guanyen sempre són els mateixos i els que hi perden també, la nacionalitat hi compta poc. Després de tanta carnassa podrida a les trinxeres, les societats i els estats que les representen tenen mal de panxa i s'empesquen homenatges a l'honor dels morts, els monuments a cada poble, i buscar i inventar-se un sentit a tot plegat. No n'havia tingut amb una guerra de desgast horrorosa, que al comandant Dellaplane li toca revisitar les fosses per repartir-ne les restes als familiars, amb una de les quals tindrà una relació poc rutinària.En Bertrand Tavernier és un director que m'ha impactat amb algunes pel·lícules i m'ha deixat indiferent amb d'altres. Aquesta, del 1989, que acabo de veure per atzar, pertany sense cap dubte al primer grup. S'ha fet molta ficció sobre l'estupides i la brutalitat de la primera gran guerra, i també molta sobre l'amor impossible, però la gràcia està en la manera de tractar aquests temes, en el to. ¿És possible parlar humorísticament de qüestions que fan posar la carn de gallina, humor negre amb classe? ¿Ens hi podem referir des de la distància de la nostra comoditat sense relativitzacions perilloses, sense ferir la dignitat dels que van trobar-se immersos en la bogeria? La resposta és sí. Ho vam veure El verdugo de Berlanga i ho corroborem amb La vie et rien d'autre, humor de llavis glaçats al llarg de tot el metratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada