dimarts, 28 de desembre de 2010

Paths of Glory, de Ted Raicer

Hi ha obres literàries que contenen jocs i jocs que funcionen amb força narrativa, que són capaços de crear històries dins d'un marc més o menys controlat. I si el joc és de simulació bèl·lica, doncs ens trobem davant d'una novel·la històrica o de ciència ficció on els jugadors són els autors, sensació que perseguien les novel·les interactives per a joves que fa uns anys es van posar de moda, objectiu que aconseguien vagament. L'experiència l'he viscuda amb Paths of Glory, de Ted Raicer, del 1999 i amb una reedició nova de trinca, una recreació de la Primera Guerra Mundial.

Per a desesperació d'alguns jugadors clàssics, és un joc que funciona amb cartes, és a dir les accions es realitzen jugant cartes, un sistema que ha creat un subgènere en ell mateix anomenat card driven games. Dos bàndols, aliats i potències centrals, cadascun amb una baralla, i cada baralla dividida en tres etapes cronòlogiques: mobilització, inici de la guerra, i guerra total. Per avançar en les etapes cal jugar uns fets determinats i determinants de la guerra del 14, i aquests fets duen a altres fets, seqüència que basteix una estructura narrativa que per força és versemblant amb la Història real (o la seva interpretació, des del punt de vista nord-americà que és la nacionalitat de l'autor i l'editor).

Per poc que els dos bàndols juguin prou bé, la situació queda en un impasse (terme que per cert prové del món de les cartes) on res no es mou. Van entrant actors en joc i es van obrint fronts: la frontera francoalemanya i les batusses austrorusses amb els serbis punxant per baix, i ben aviat els Alps (Itàlia en joc), l'Orient Mitjà (Turquia), l'explosió del polvorí balcànic (Romania, Bulgària, Grècia); una situació de col·lapse que no permet altra opció que recollir reforços d'on sigui per enviar-los a les trinxeres, carn fresca a la carnisseria. Tot plegat amanit amb la revolució dels russos i l'arribada triomfal dels americans. El jugador que aguanta més i envia més nois a l'escorxador guanya, i això fa que malauradament sigui difícil acabar una partida en menys de sis hores.