dilluns, 6 de desembre de 2010

Vida privada i Nit de Sant Joan

La novel·la recordo que em va agradar, sobretot les situacions socials descrites i "la psicologia" dels personatges en una època en què s'acabava de descobrir la psicologia, però en recordo poca cosa més. Em feia una mica de por veure-la dramatitzada, els experiments a partir dels textos literaris de la gent del món del teatre són perillosos perquè no tenen cap mania a llegir i rebregar i fer servir els originals com els ve de gust, però en aquest cas l'artifici funciona prou bé: fragments de la novel·la dits pels mateixos personatges, enllaçats tots per recreacions de números musicals, suposo que reals de l'època. Els discursos dels personatges de vegades són difícils de seguir a causa de la descontextualització, i si no fos per la llargària es podrien considerar els fragments de text, monòlegs i diàlegs d'un espectacle de revista. La selecció dels textos són l'opció del director, Xavier Albertí, que hi fa prevaldre la doble moral sobretot en la sexualitat, la homosexualitat, la covardia de la societat catalana, la il·lusió barcelonina pels grans esdeveniments, i la política. Llevat de la repressió sexual, la resta d'aspectes fan enllaçar aquella època amb la nostra.

També em feia por anar a veure Nit de Sant Joan, i no perquè l'hagués vista en la seva època -em va anar de poc per edat- sinó perquè n'he escoltat el CD d'en Jaume Sisa dotzenes de vegades, i n'hem cantat les cançons a casa. I sí que em va agradar veure-la, segurament per curiositat històrica, però l'espectacle no acaba de ser rodó. Les cançons cantades per en Sisa són les cançons cantades per en Sisa, i encara que els actors del muntatge actual són grans cantants en general no saben donar el toc irònic que fan que l'obra sigui un tot i no una disgregació de cançonetes. D'altra banda, és una obra molt lligada a l'arribada de l'estiu i tot el que comporta, per tant l'època prenadalenca no hi acompanya gaire. Finalment, el muntatge vol aconseguir un aire de grandesa i solemnitat, de gran musical en un gran teatre, quan és una obra molt lligada a l'amateurisme i al teatre de barri o de poble. Aleshores s'entreveu un regust persistent d'extemporanetat. Evidentment que es pot representar una obra pseudoamateur en un teatre de "gran musical", els de la Cubana ho fan cada dos per tres, però l'enfocament hauria de ser diferent.



3 comentaris:

Gabriel ha dit...

Tenia autèntics dubtes d'anar a veure "Vida privada", perquè me l'havien deixat bastant malament. Ara que m'havia animat anar-la a veure, resulta que ja l'han tret de la cartellera. Quan ha durat? Un mes?
És el que passa a determinats teatres i programacions de Barcelona. Hi ha muntatges que en prou feines duren un mes.

aristocrataiobrer ha dit...

Gabriel, va ser-hi fins ahir, un mes. Alguns espectacles els han repetit en temporades posteriors, però no crec que sigui el cas.

Mireia ha dit...

La novel.la a mi també em va agradar, però no gosaria dir que sigui d'aquelles que agraden a tothom. la vaig ressenyar al blog;

http://elracodelasolsidablogspotcom.blogspot.com/2009/03/som-una-societat-que-lloem-molt-els.html

L'obra de teatre, sincerament, no m'atreu gaire