dimecres, 24 de novembre de 2010

La bicicleta estàtica, de Sergi Pàmies

És el Sergi Pàmies dels últims llibres però molt més realista, i pel poc que coneixem la seva vida, suposo que autobiogràfic. El punt en què una persona deixa de mirar prioritàriament endavant i passa a mirar enrere: els fills que creixen, els pares que deixen de valdre's, que moren, la pròpia infantesa. La infantesa i la joventut franceses com a fill d'exiliat, "en aquest país on he nascut però no és el meu (m'ho recorden tothora, no fos cas que m'hi arrelés)"; el contacte real amb l'Espanya de l'últim franquisme, "una terra desendreçada"; la utopia si més no curiosa en què creuen els pares, "creuen que el motor de la història és la lluita de classes"; la paternitat, "vaig dir-li que sí, perquè feia massa temps que la resposta a totes les preguntes era 'no'"; els fills que et fan recordar la infantesa pròpia, "amb inquietud, observava que els amics el llegien i, amb més inquietud encara, que entusiasmava les amigues."

L'abandonament de la casa familiar, "haver de decidir entre el contenidor i la caixa on deses allò que s'indulta"; la mort del pare, "els prejudicis es van estovar i vaig tornar a admirar (...) les corbates paternes." Molt realisme, que pot passar per ficció, al lector ja ens està bé, perquè la qualitat fa impossible destriar l'una de l'altra. Molta tendresa i sentimentalitat, però els lectors ho podem llegir com a obra completament inventada. Les nostres vides són ficció i la invenció és el que configura la nostra manera de fer i de ser. La literatura mediocre no sap conjugar-les, la de qualitat les tracta com una unitat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola,
crec que d´en Sergi Pàmies en sabem coses per qui són els seus pares.
Ja Si menges una llimona... em va agradar per l´estil, amb La bicicleta estàtica passa el mateix:
s´entreveu l´espai autobiogràfic, barreja de ficció i realitat.
Ara recordo Una màquina d´espavilar ocells de nit, de Jordi Lara, en alguns dels relats també passa.
Imma C.

Gabriel ha dit...

Reconec que els dos últims llibres de relats, el que comentes i el de "Si menges una llimona..." m'han atrapat bastant.
Es llegeixen amb una aparent facilitat però darrera de cada relat hi ha la feina d'un bon escriptor que com molt bé comentes, escull de forma molt calculada, algunes frases que ja de per si transmeten tot una món, uns sentiments, suggereixen moltes emocions...
Se'm fa difícil escollir un conte que destacaria del llibre, perquè tots tenen alguna petita frase o fragment destacable; però reconec que amb el conte del "Petit príncep" m'identifico bastant.
És un tipus de recull de relats que convida amb el temps a ser rellegit i això no es pot dir de tots els escriptors ni de tots els llibres.