El elefante, de Slawomir Mrozek

De tant en tant ve de gust un reguitzell de contes d'en Mrozek. Fa anys vam tenir l'oportunitat de descobrir-lo amb La vida difícil, amb uns relats que et deixen amb cara d'estaquirot al costat d'altres que marquen per a tota la vida, en el meu cas particular el del revolucionari que dorm dins l'armari i el del bomber que pateix l'accident laboral del seu client. Joc d'atzar tirava més de veta del surrealisme, i El elefante, traducció de J. Slawomirski, és de la línia de La vida difícil (sembla que l'època en què es traduïa Mrozek al català ha passat a millor vida). Si no fos perquè acabo de veure que es va publicar al 1957, tenia la impressió que era molt posterior, ja que descriu les acaballes d'un règim que s'aguanta amb pinces i en el qual ningú ja no creu, però que té la potestat de deixar-te ben trinxat si et passa pel damunt.

Devia ser una via d'escapament important per a la població polonesa, si és que podien llegir-lo. 43 contes, alguns de micro com els d'en Calders, on hi predominen dues branques: la descripció de personatges que actuen i parlen absurdament però que no es fan estranys perquè és el que toca, es fan estimar, i el deambular oníric com a única opció de passar l'estona en un món absurd. Això sí, en tots dos casos s'entreveu que el món s'enfonsa, que "llegan nuevos tiempos", però si fa no fa seran com els que se'n van. El pitjor de tot és la gent que treballa amb orgull i sentit del deure, perquè ocupa absurdament un lloc, li ha estat encomanada una tasca absurda i l'accepta sense qüestionaments.