Almenar 1710 és "arqueologia d'una batalla". Si podem fer arqueologia d'assentaments humans, per què no dels indrets on van tenir lloc les batalles principals? Si el desenvolupament humà a la zona no ha estat excessiu, és evident que s'hi han de trobar restes com projectils, alhora que les característiques del terreny permeten recrear amb prou precisió les tàctiques que cada exèrcit va fer servir per imposar-se a l'altre. En aquella època hi havia dos gran tipus de batalles terrestres, setges i a camp obert, i aquestes consistien en gran fileres d'efectius humans, desenes de milers, cavallers i infanteria, que es llençaven contra els altres, talment partits de rugbi a gran escala. L'artilleria era subsidiària, baluernes amb poca potència de tir.
El llibre relata un moment interessant de la Guerra de Successió Espanyola, ja que tot i que els aliats (angloholandesos i el Sacre Imperi) escombraven França a Flandes, els Borbons s'imposaven a la Península des del 1707. Aquesta realitat va canviar quan els anglesos van decidir invertir fortament en l'escenari secundari que era Espanya, i el 1710 van recuperar terreny fins al punt de reconquerir Aragó i arribar a Madrid, fet que paradoxalment els va portar a la ruïna. D'aquí el subtítol del llibre Victòria anglesa a Catalunya.
Abans d'entrar en detall a la batalla, el llibre fa un resum simple i entenedor del conflicte europeu, i tot seguit una visió general dels militars, armes, tecnologia i tàctiques militars de l'època, cosa que s'agraeix perquè és un tema molt poc tocat a casa nostra. Per aquest motiu passa a convertir-se un en un llibre de divulgació apte per al gran públic. Això sí, un corrector lingüístic (humà) abans de l'edició li hagués fet molt de bé.
Sorprèn que aquesta biografia del Príncep Eugeni de Savoia estigui escrita per un diplomàtic anglès, Sir Nicholas Henderson, perquè no és gens benèvola amb la política internacional del seu país de l'època (finals del XVII, primers del XVIII) i en canvi pren partit amb una admiració sense límit pel biografiat. I això que la fal·lera dels anglesos pel seu líder Marlborough no té parangó, en canvi Henderson no té cap problema per equiparar els dos generals al mateix nivell, amics i complementaris en la batalla, ambdós amb problemes amb "els de dalt". Eugeni, a més, havia de fer front a una estructura militar i estatal molt més obsoleta que l'anglesa, amb inútils amb càrrec i soldadesca que cobrava amb més d'un any de retard (¿a què em sona, això?).
Però és que Eugeni també va ser amic de Villars, general rival a mort, i és que eren altres temps: les nacions no existien i els territoris eren propietats privades de reis i ducs als quals els militars i diplomàtics de raça manifestaven lleialtat absoluta. Eugeni era un home total, no un especialista, tocava totes les tecles, tant es posava al capdavant de la batalla, com feia propaganda on calgués, com es passejava pels passadissos reials lluitant de defensar els seus interessos, que no eren altres que els de l'Emperador. Tota la seva vida a la causa. I això que ell era francès, criat a Versalles, poc agraciat ni agradable de veure pels sangblaves coberts de pòlvores. Va veure l'oportunitat de "canviar de bàndol" i va fer història, en Lluís XIV hi devia somiar un munt de vegades.
S'endevinen els primers trets de l'època moderna, no falta gaire per les revolucions liberals i els exèrcits d'en Napoleó, una època amb ritus i creences del Barroc però que apunta a la Modernitat. Fa tremolar imaginar com seria el món si no hagués existit un Príncep Eugeni, aquest pensament es pot tenir de molts moments de la Història, però en aquest cas és descomunal, perquè Europa (i per tant Amèrica) no tindrien res a veure als que coneixem ara. Eugeni va aturar la invasió turca de Viena, ¿com serien l'Europa Oriental, Turquia, l'Islam, avui dia? Eugeni i Marlborough van aturar la invasió francobavaresa de Viena, ¿com seria Europa Central si Lluís XIV hagués tingut èxit? Eugeni i Marlborough no van aconseguir finalment envair París, tot i estar-hi ben a prop, ¿què hagués suposat l'ensulsiada de França? Absolutament res no tindria a veure amb el que coneixem ara, per no parlar del Regne d'Espanya. Potser fa de mal reconèixer, però és increïble com una simple batalla, que acostumava a durar un dia, pot fer variar per complet el curs de la Història.
També sorprèn que un llibre publicat el 1964, que no és abans d'ahir, parli d'uns conceptes que jo com a mínim he tardat bastant a descobrir: els anglesos són els que van guanyar realment la Guerra de successió espanyola, i el que de debò els interessava era el Asiento de negros (comerç d'esclaus) amb el qual van construir el seu imperi; Carles va mantenir-se fidel a la causa fins a l'últim moment encara que l'Emperador realment estava interessat a esgarrapar tot el que pogués d'Itàlia (Milà al capdavant); els "Spaniards" (o sigui catalans en la seva major part) emigrats a Viena abans de la signatura de la pau són els que van insistir perquè es mantingués el Regne d'Espanya i per això l'Emperador es va quedar amb els Països Baixos quan el que hagués volgut era Baviera (com esperava Eugeni); i com a colofó el llibre parla obertament del terme traïció per referir-se a l'actitud anglesa, "the betrayal of the Catalans, one of the blackest spots of the whole peace seattlement". Això, escrit per un diplomàtic anglès, el 1964.
Si ja és sorprenent trobar-se, en els temps que corren, tesis de defensa de les humanitats, encara n'és més que provinguin del món de l'empresa. En general, la creativitat no empresarial està renyida amb fer treballar els diners, un luxe prescindible i una nosa a la productivitat. Per això vaig llegir amb molta felicitat l'article L'ascensor cultural dels professors d'Esade Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano en què reinvindiquen la cultura, el pensament i les arts, les humanitats en definitiva encara que ells parlin d'humanisme.
Després d'esmentar quatre llibres que alerten de la situació (d'autors del món de les humanitats, per tant ja predisposats a la seva defensa i també habituats a predicar en el desert), Castiñeira i Lozano parteixen de la premissa que la societat no acaba de rutllar. Ja no ens és estrany afirmar que les noves generacions viuran pitjor materialment parlant que les precedents, però el més greu és que aquest fet també s'està produti des d'un punt de vista cultural: els que vénen -en general- seran més incultes que els que se'n van. Senyals d'alarma: s'acaba la idea del progrés, en un sentit i en un altre, i s'imposa el no future i el retorn a estructures feudals. Més incultura vol dir més vulnerabilitat als mitjans de comunicació i les empreses repartides en molt poques mans. Prou que ho veiem, en els duros a quatre pessetes amb què engalipen i arruïnen la gent.
Les noves tecnologies també reben de debò: l'excés d'informació, la banalització, el have fun al preu que sigui, el descarrilament de la civilització. Temes tan sols esmentats en l'article, però que obren un debat-mare-dels-ous de la societat actual. Potser no passa d'aquí, però ara que estan bandejades de tot arreu, no estaria gens malament que les humanitats tornessin a ser reivindicades, sense pedanteria, condescendència ni folklorismes contrapoduents.
Seguim amb un llibre d'autor que fa literatura de la pròpia vida, però en aquest cas de manera explícita ja que es tracta d'un llibre de memòries, escrites en primera, segona i tercera persones, amb la peculiaritat que abasten "dels quinze als trenta anys" de la vida de l'autor, com indica el subtítol. "El nostres passats ens semblaven increïblement breus." Si és un llibre que pot tenir interès és perquè relata una vida diferent a la dels "nens de casa bona disfressats de persones normals que reien com ninots de ventríloc i respiraven la pols de les parets del tuguri històric en què estudiaven"; "les rengleres de cares dels companys de classe, unes cares relaxades i disciplents, com les d'una renglera de jutges, i esperava que aquests companys mai no s'adonarien del batibull que hi havia sota el meu pupitre dia sí dia també." Evidentment no n'hi ha prou amb tenir material per escriure, se n'ha de saber, prou que hem patit i patim escrits sense cap ni peus d'amics i coneguts que han tingut una "vida intensa".
En l'adolescència Matthew Tree, a diferència dels altres nois, s'adona que no té "cap paper assignat" a la vida, en canvi el seu cap és ple de "pors que m'atacaven amb tanta insistència." La beguda com a medicina per oblidar arriba ben aviat i, després del primer contacte amb un professional mèdic que li diagnostica "neurosi obsessiva", els psicofàrmacs. A partir d'aquí les prioritats són clares: no hi ha res més important que véncer les pors, i això implica la cerca constant, i més cerca després d'una caiguda, i també l'anàlisi implecable de la realitat amb la seva absurditat, i l'abandonament de la vida d'infantesa que ha quedat com un passat encarcarat i postís. El tòpic diu que per crear s'ha de patir, que una persona feliç no pot ser artista, deu ser per això els capítols del llibres es van escurçant progressivament a mida que l'autor va trobant el seu paper, i el llibre es clou quan no hi ha res a dir.
Hi ha autors que fan ficció però el lector sap que parla de la seva vida, sense pudor, parapetats rere personatges transparents que mostren més que no amaguen. Hi ha autors que parlen d'ells mateixos però arrosseguen unes vides que semblen de ficció, i amb l'estil pla i sincer que gasten el lector no té cap impressió que li estiguin explicant sopars de duro, ni -encara pitjor- li facin fer de psicoanalista. Serguei Dovlàtov és un cas claríssim d'aquests darrers, ho vam veure amb La zona però encara més amb La maleta, traducció de Miquel Cabal, perquè si el primer parlava d'experiències penitenciàries, que és un fet extraordinari, el segon parla d'anecdotes de la vida quotidina, ordinària, si és que es pot qualificar així la vida dels que es busquen la vida per no morir-se d'avorriment a la Rússia d'abans de la Glasnost, i sense deixar-se aixafar per la maquinària de l'Estat. Per exemple hi explica com va conèixer la seva dona, i aquesta li fa anar a comprar oli de girasol, i com fan negocis al mercat negre, tot en una Rússia provinciana (ni tan sols coneixien els companys de les altres repúbliques) i racista (antisemita), on als que no són de l'olla devia ser dur passar els dies però que ara fa bastant de riure. Mentrestant, molts intel·lectuals europeus s'anaven empassant "el xarlatanisme més gran de tots els temps."
Una societat on una noia maca i jove, davant la pregunta de si hi ha vida en altres planetes, no li queda més remei que respondre "-No ho crec, si aquí la vida ja és una merda..." Davant d'aquest panorama, les sortides d'emergència són l'amistat, l'amor i, és clar, l'alcohol. Una societat que no es pot descriure perquè "Res no és bo per als diaris. Res del que ens envolta és bo per als diaris", la realitat s'ha de recrear, reinventar oficialment, negar que hi ha privilegis i diferències socials: "La minyona m'hauria hagut d'estimar. Estimar-me per proximitat social. Simpatitzar amb mi com a intel·lectual de classe baixa. Però, en realitat, els servents tenen una estimació molt més gran del que sembla cap als seus amos odiosos". Ara bé, Dovlàtov no és un dissident, per la simple raó que creu en ben poques coses, i cap d'elevada, i si hem de creure la solapa "el van 'convidar' a abandonar el país". "El més important del capitalisme és la llibertat", i punt: això és l'únic que li va interessar als EUA, país on tampoc no va fer gairebé res de bo però com a mínim va poder publicar; "no hi ha educació ideològica". Un llibre formidable.
De tant en tant ve de gust un reguitzell de contes d'en Mrozek. Fa anys vam tenir l'oportunitat de descobrir-lo amb La vida difícil, amb uns relats que et deixen amb cara d'estaquirot al costat d'altres que marquen per a tota la vida, en el meu cas particular el del revolucionari que dorm dins l'armari i el del bomber que pateix l'accident laboral del seu client. Joc d'atzar tirava més de veta del surrealisme, i El elefante, traducció de J. Slawomirski, és de la línia de La vida difícil (sembla que l'època en què es traduïa Mrozek al català ha passat a millor vida). Si no fos perquè acabo de veure que es va publicar al 1957, tenia la impressió que era molt posterior, ja que descriu les acaballes d'un règim que s'aguanta amb pinces i en el qual ningú ja no creu, però que té la potestat de deixar-te ben trinxat si et passa pel damunt.
Devia ser una via d'escapament important per a la població polonesa, si és que podien llegir-lo. 43 contes, alguns de micro com els d'en Calders, on hi predominen dues branques: la descripció de personatges que actuen i parlen absurdament però que no es fan estranys perquè és el que toca, es fan estimar, i el deambular oníric com a única opció de passar l'estona en un món absurd. Això sí, en tots dos casos s'entreveu que el món s'enfonsa, que "llegan nuevos tiempos", però si fa no fa seran com els que se'n van. El pitjor de tot és la gent que treballa amb orgull i sentit del deure, perquè ocupa absurdament un lloc, li ha estat encomanada una tasca absurda i l'accepta sense qüestionaments.
No tenia ganes d'anar a veure l'últim muntatge de L'hort dels cirerers perquè és una obra que he vist representada unes quantes vegades, i perquè em malfio molt de les "actualitzacions" que s'empesquen la majoria de directors que corren ara, i perquè la crítica era massivament negativa. Ara que de tot se'n diu critica, perquè a Butxaca hi vaig poder llegir "A diferència d'altres peces de Txèkhov (com La gavina o Les tres germanes), a L'hort dels cirerers costa trobar-li el què... Les últimes alenades de la Rússia tsarista ens queden massa lluny, i se'ns fa difícil identificar-nos amb aquesta família que amaga el cap sota l'ala per no afrontar la seva ruïna. Però ja que ens entestem a representar-la, el resultat d'aquest muntatge no acaba de convèncer." Si l'autor d'aquest escrit no se sent representat per uns individus que estimen i s'eviten, es llencen floretes i sarcasmes, veuen xampany i viatgen per evadir-se del record de les morts abans d'hora, dels amors que no arranquen o acaben com el rosari de l'aurora, per oblidar que amb prou feines poden cobrir els interessos de la hipoteca, mentre d'altres -els espavilats sense escrúpols ni cultura- se n'aprofiten amb projectes immobiliaris per a turistes, és que està totalment aïllat de la nostra societat o viu en un país amb un règim polític d'abans de les democràcies liberals, com ara l'Aràbia Saudita o l'Afganistan. És veritat que tothom s'hi atreveix, a fer ressenyes.
Una de les misèries d'aquest país: a algú que cau en gràcia se li acut dur ulleres de pasta negra, i tot el seguici corre a canviar-se les ulleres. I el pitjor és que fora de les ulleres de pasta negra, no hi ha vida. Poca veu crítica i independent. El que em va fer canviar d'opinió és una ressenya positiva de Xènia Diakonova al Cultura de l'Avui, que després he vist que col·labora en l'obra, o sigui hi ha trampa. Però crec que la seva opinió és sincera: el muntatge val la pena. Un caos controlat, una família que es desfa, un món engolit pel progrés (sempre que veig l'obra no puc evitar de pensar què li devia passar al Sr. Lopakhin en la Revolució), gent que no sap on navega i, sobretot, una comedia de enredos, que pel que sembla és la lectura que exigia Cekhov. És cert que les representacions que havia vist anteriorment de l'obra eren més solemnes, i és que tenim la tendència a revisitar els clàssics amb solemnitat, o és que amb la solemnitat de fireta suplim la manca de talent.
Aquest text és en certa manera la continuació de l'anterior, perquè després de l'èpica bèl·lica arriba la misèria del tornar a començar. Els que hi guanyen sempre són els mateixos i els que hi perden també, la nacionalitat hi compta poc. Després de tanta carnassa podrida a les trinxeres, les societats i els estats que les representen tenen mal de panxa i s'empesquen homenatges a l'honor dels morts, els monuments a cada poble, i buscar i inventar-se un sentit a tot plegat. No n'havia tingut amb una guerra de desgast horrorosa, que al comandant Dellaplane li toca revisitar les fosses per repartir-ne les restes als familiars, amb una de les quals tindrà una relació poc rutinària.
En Bertrand Tavernier és un director que m'ha impactat amb algunes pel·lícules i m'ha deixat indiferent amb d'altres. Aquesta, del 1989, que acabo de veure per atzar, pertany sense cap dubte al primer grup. S'ha fet molta ficció sobre l'estupides i la brutalitat de la primera gran guerra, i també molta sobre l'amor impossible, però la gràcia està en la manera de tractar aquests temes, en el to. ¿És possible parlar humorísticament de qüestions que fan posar la carn de gallina, humor negre amb classe? ¿Ens hi podem referir des de la distància de la nostra comoditat sense relativitzacions perilloses, sense ferir la dignitat dels que van trobar-se immersos en la bogeria? La resposta és sí. Ho vam veure El verdugo de Berlanga i ho corroborem amb La vie et rien d'autre, humor de llavis glaçats al llarg de tot el metratge.
Almenar 1710 és "arqueologia d'una batalla". Si podem fer arqueologia d'assentaments humans, per què no dels indrets on van tenir lloc les batalles principals? Si el desenvolupament humà a la zona no ha estat excessiu, és evident que s'hi han de trobar restes com projectils, alhora que les característiques del terreny permeten recrear amb prou precisió les tàctiques que cada exèrcit va fer servir per imposar-se a l'altre. En aquella època hi havia dos gran tipus de batalles terrestres, setges i a camp obert, i aquestes consistien en gran fileres d'efectius humans, desenes de milers, cavallers i infanteria, que es llençaven contra els altres, talment partits de rugbi a gran escala. L'artilleria era subsidiària, baluernes amb poca potència de tir.
