Memòries!, de Matthew Tree

Seguim amb un llibre d'autor que fa literatura de la pròpia vida, però en aquest cas de manera explícita ja que es tracta d'un llibre de memòries, escrites en primera, segona i tercera persones, amb la peculiaritat que abasten "dels quinze als trenta anys" de la vida de l'autor, com indica el subtítol. "El nostres passats ens semblaven increïblement breus." Si és un llibre que pot tenir interès és perquè relata una vida diferent a la dels "nens de casa bona disfressats de persones normals que reien com ninots de ventríloc i respiraven la pols de les parets del tuguri històric en què estudiaven"; "les rengleres de cares dels companys de classe, unes cares relaxades i disciplents, com les d'una renglera de jutges, i esperava que aquests companys mai no s'adonarien del batibull que hi havia sota el meu pupitre dia sí dia també." Evidentment no n'hi ha prou amb tenir material per escriure, se n'ha de saber, prou que hem patit i patim escrits sense cap ni peus d'amics i coneguts que han tingut una "vida intensa".

En l'adolescència Matthew Tree, a diferència dels altres nois, s'adona que no té "cap paper assignat" a la vida, en canvi el seu cap és ple de "pors que m'atacaven amb tanta insistència." La beguda com a medicina per oblidar arriba ben aviat i, després del primer contacte amb un professional mèdic que li diagnostica "neurosi obsessiva", els psicofàrmacs. A partir d'aquí les prioritats són clares: no hi ha res més important que véncer les pors, i això implica la cerca constant, i més cerca després d'una caiguda, i també l'anàlisi implecable de la realitat amb la seva absurditat, i l'abandonament de la vida d'infantesa que ha quedat com un passat encarcarat i postís. El tòpic diu que per crear s'ha de patir, que una persona feliç no pot ser artista, deu ser per això els capítols del llibres es van escurçant progressivament a mida que l'autor va trobant el seu paper, i el llibre es clou quan no hi ha res a dir.