Fa un parell de setmanes em vaig llegir les regles del
Diplomacy per a una partida que no va poder ser: és comprensible, per al joc complet calen 7 persones i 6 hores de partida, amb espais on poder deliberar. Sembla ser que era el joc preferit de
Henry Kissinger i de
John F. Kennedy, o sigui que poca broma, tot i que ells van poder jugar-hi en la complexitat del món real, el segon deixant-hi la vida i tot.
Diplomacy és un joc de guerra,
wargame, poc convencional, d'
Allan B. Calhamer editat el 1954 per la mítica
Avalon Hill, ambientat a la convulsa Europa de la primeria del segle XX. He dit poc convencional perquè només és possible col·locar un exèrcit per territori i tots els exèrcits tenen la mateixa força, per tant l'estratègia és important, la tàctica és important, però el més important per damunt de tot és la diplomàcia: els jugadors xerren entre ells abans de cada tirada, apunten els moviments en secret en un paper, i aleshores mouen tots alhora, al mateix torn. No en va s'acostuma a presentar el joc amb un mariscal (o qualsevol altre individu) amb una o més espases clavades a l'esquena.
M'ha fet gràcia que la lectura de les regles coincidís amb l'inici de lectura del primer llibre dels
Assaigs de
Michel de Montaigne, traduïts per Vicent Alonso (he llegit al Culturas de La Vanguardia que Jordi Galves desaconsella aquesta traducció, no sé per què). Montaigne és un saberut que als 39 anys (a la seva època ja era un vell) ha llegit tots els clàssics a l'abast i té autoritat per parlar de tot, entre d'altres coses de l'art de la guerra i de la diplomàcia. Ja al
capítol 5 explica la manera de lluitar decorosa i esportiva dels romans: "el seu antic estil, el qual consistia, deien ells, a combatre amb valor, no amb subtilitats ni per sorpreses o trobades nocturnes ni per fugides fingides i contraatacs sobtats, i no s'emprenia cap guerra que no s'haguera declarat abans i, sovint, després d'haver anunciat el lloc i l'hora de la batalla." Però ja al capítol 6, titulat precisament "L'hora perillosa dels parlaments", deixa clar que es tracta de pràctiques d'altres èpoques, definitivament obsoletes: "foren desallotjats a la força pel nostre exèrcit i altres dels seus partidaris es queixaven de traïció, ja que durant les mediacions per arribar a un acord i mentre encara durava el tractat se'ls havia sorprès i destrossat, fet que potser hauria tingut sentit en un altre segle, però, com acabe de dir, les nostres maneres estan molt lluny d'aquestes regles i els uns no han de confiar en els altres fins que sobre l'acord no s'haja estampat el darrer segell." Doncs això, som hereus del Renaixement, i la nostra manera de lluitar, al
Diplomacy, a la guerra de debò o a la vida quotidiana, és la del tot s'hi val.
Des d'abans de Nadal tinc a la vora, a l'escriptori, Al cor de les paraules, l'obra poètica completa de Montserrat Abelló. L'obro de tant en tant i en llegeixo alguns poemes, sempre a l'atzar. No hi trobo diferències d'estil importants tot i abastar un període ben ampli, del 1963 al 2002, però sí un vitalitat encomanadissa, unes ganes de viure sempre presents, elements difícils de trobar en molts poetes, amb tirada al lament i el dolor existencial. Llegir Abelló fa venir ganes de seguir endavant, ja sé que buscar una utilitat a la poesia és un sacrilegi, però és que els llibres d'autoajuda fan pudor.
