dissabte, 27 d’octubre de 2007

Petita antologia de Daniïl Kharms

Els autors còmics es queixen, amb raó, que se'ls fa poc cas. Ens els prenem a broma, els menystenim. Si escriguessin el mateix però amb un altre to, amb solemnitat i dolor de creador, els encimbellaríem al parnàs, però com que fan conyeta, són i seran sempre de segona fila. Feu-ne la prova: escriviu alguna desgràcia (que us han diagnosticat un mal, que la dona us posa banyes) dues vegades amb tons diferents: un de pallasso de mira què hi farem, i l'altre de pensarós que s'adona de la gravetat de la vida. Passeu-los a dos amics: el que rebrà el text solemne us planyerà i es desfarà per ajudar-vos, l'altre es partirà el cul i reenviarà el text de seguida per fer córrer la notícia i continuar amb la festa.

I per si no n'hi hagués prou, a l'hora de rebre, reben més els autors còmics que els seriosos (o que van de seriosos), com va passar amb el pobre d'en Daniïl Kharms i tota la seva colla de lletraferits, afusellats, deportats o tancats en sanatoris pel sol fet que els estalinistes no sabien entendre les seves gràcies (el poder sempre s'envolta d'autors seriosos, mai de graciosos). Desconeixia totalment en Kharms (i en segueixo desconeixent tot dels seus col·legues), però ara l'he conegut una mica per la petita antologia (es diu així), que n'ha publicat 1984, seleccionada, traduïda i anotada (notes breus i clares) de Miquel Cabal Guarro. Per algun lloc he llegit, crec que al Benzina, que l'antologia és poc representativa, però com que jo no en conec res més ja m'està bé.

El volumet es tanca amb una petita obra de teatre d'aquelles dadaistes que no s'entén res, m'ha recordat El Público de García Lorca, però el millor -com Kafka- són les narracions. N'hi ha de ficció i d'autobriogràfiques, evidentment no hi ha cap diferència entre les unes i les altres, i també hi ha una novel·la de trenta pàgines, deu ser allò de la decadència de la novel·la. Humor agredolç que vessa per tot arreu, què hi farem, ens ha tocat viure això, els personatges intenten estimar, creure en Déu, menjar alguna cosa decent en el país dels soviets, malgrat que tot s'enfonsa i tothom és espiat. Ritme accelerat i diàlegs de sapiència popular. Val al pena acostar-se a aquest autor.

Un dels temes recurrents del llibre és l'odi als nens, suposo que són vistos com la continuació de la desgràcia, abans de viure així és millor acabar amb tot. "-No puc suportar ni els morts ni els nens. -Sí, els nens són una immundícia" és una de les moltes perles del llibre. Curiosament el règim stalinista va prohibir a Kharms publicar res llevat de literatura infantil: els règims totalitaris sempre han tingut bon ull a l'hora de repartir responsabilitats entre els homes i dones nous i noves de la nova societat.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

El desesperant dolor de descartar-se d'una carta desitjada

Sóc jugador, i què? Multituds perden el temps en altres tonteries, i els jugadors encara hem de demanar perdó i fer-nos perdonar la vida pel nostre vici. Sóc jugador de Brettspielen, literalment jocs de taula, però com passa amb molts termes alemanys la traducció es queda curta, serien més aviat jocs d'estratègia, sense apostes pecuniàries. Els aristòcrates i els obrers hem jugat sempre, els grans detractors de tota la vida han estat els burgesos, obsedits com estan en la producció i en la promoció social (i la destrucció del medi). Tapem-nos les orelles davant les crítiques i els riures fotetes de la burgesia.

Ves per on, les prediccions dels setciències auguraven la desaparició d'aquesta mena de jocs per la competència del suport digital i la xarxa de xarxes, i ara mateix n'estem vivint una bona època. Es produeixen centenars de jocs cada any, només alguns dels quals, com és normal, sobreviuran durant dècades. Podeu donar un cop d'ull a la base de dades per excel·lència, nord-americana, encara que el principal productor de jocs sigui Alemanya. Jo vaig descobrir aquest món fa un parell d'anys, encara no, i n'he quedat meravellat. Si us costa trobar companys de joc, actualment es pot jugar en línia aquí o aquí o aquí, de franc, a temps real o per torns.

Un component interessant i de fortes discussions és l'atzar. Tinc amics que es neguen a jugar a jocs que tinguin una gota d'atzar, són els entusiastes de la raó, l'empirisme a ultrança, però pel meu gust pateixen d'una abstracció excessiva, matemàtiques, i m'agraden més els jocs amb una dosi d'atzar ben dosificada, s'acosten més a la vida. En aquest mundillu es considera un mal joc aquell en el qual l'atzar és determinant, o sigui que un mal estrateg guanyi un de bo a causa de la sort. Tots els jocs en els quals s'agafin cartes, fitxes, o s'esperi que un dau deixi de rodolar, tenen atzar.

Un dels moments més dolorosos per a un bon jugador és haver de prescindir d'una carta o fitxa llargament desitjada, solament perquè no arriba en el moment oportú. I és que el joc, com l'art, és una metàfora de la vida: estàs tranquil·let a la feina i de sobte te n'ofereixen una altra de molt millor però molt arriscada; et surt la possibilitat de fer el viatge sempre desitjat quan molts lligams t'ho impedeixen; has format una família estàndard amb nens que et diuen papa i de cop i volta apareix una dona de la qual t'enamores com un col·legial. Ja tens l'estratègia muntada i plaf, apareix la carta que es resistia a sortir. La tens uns moments a la mà, els companys-competidors t'increpen perquè ja comences a tardar massa, te la mires, l'estimes, i finalment te'n descartes. Adéu, carteta meva, el nostre és un amor impossible, et recordaré molt de temps, segur que ens trobarem en una altra partida i serem molt feliços junts. (El joc té l'avantatge que després d'una partida en ve una altra, i una altra, en la vida encara no ho sabem).

Ens pensem que les nostres estratègies són molt ben planificades i rumiades, les nostres vides segures i estables com la protagonista d'Another woman de Woody Allen, i en un instant una carteta de no-res ens fa trontollar, ens adonem que la seguretat que ens volen vendre no existeix perquè vivim en fonaments de fang, i no ens serveix de res cap de les assegurances multirrisc que ens han encolomat. Per això mai, mai nou us rigueu d'un jugador.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Rates, de Manel Zabala

Vaig conèixer Manel Zabala arran de les efusives recomanacions de Julià Guillamon al Culturas de La Vanguardia. I de debò que els seus contes són potents malgrat pecar sovint d'excés de loquacitat, però la força dels diàlegs grotescos actuen de compensació. Recordo especialment la jove que vol ser poeta de les lletres nostrades i acaba injectant-se el Fabra a les venes, o la carta d'un sofert usuari de Gas Natural que implora que pel que més vulguin no li enviïn més publicitat, que no vol la calefacció, ni l'aire condicionat, ni la targeta de crèdit amb punts de regal. Em va agradar que els contes parlessin de problemes reals del dia a dia, denunciant-los, al contrari del que diuen que passa amb els escriptors catalans, que parlen de mons irreals perquè no ens agradem.

Fa poc Proa va presentar la novel·la de l'autor (perquè un contista fins que no fa novel·la no és autor ni és res), però tractant-se de Zabala no podia de cap manera tractar-se d'una novel·la com les que hagués plagut a l'editor de Proa, per fer dinerons, d'aquestes que parlen de monuments històrics i tot això. Per començar és curta, un centenar de pàgines, i sent estrictes hauríem de parlar de faula: uns animals que s'humanitzen per deixar clar als humans que en som de burros i per mostrar-nos el que hem de fer.

Doncs el que hauríem d'haver fet i no hem fet és la transició cap a un país democràtic, i a sobre havent de dir que sí que n'hi ha hagut. Aquest és el punt central de l'obra. Ja us podeu imaginar el repertori de personatges que hi pul·lulen deixant de banda els animals que són els espavilats: un democratacristià que no s'assabenta de la missa la meitat, bòfios que es deleixen per estomacar, polítics venuts i arrogants, alts funcionaris inútils que són els fills o filles dels polítics abans esmentats... Amb aquest panorama és comprensible que s'hagi parlat poc de l'obra, o se n'hagi devaluat el missatge, sobretot en els mitjans de comunicació còmplices, que són tots (com a mínim els de més difusió). No acostumo a llegir novetats, però si segueix en la línia segur que llegiré la nova obra de Zabala: deixant-ne de banda la qualitat literària, va molt bé per a la salut mental en aquesta societat de fantasia.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

La gran rutina, de Valentí Puig

De Valentí Puig n'havia llegit un llibre de contes fa anys, potser vint, crec que és Dones que fumen, i no en guardo un record especialment bo però tampoc dolent. De fet, l'únic que en recordo és una imatge d'unes dones en una sala d'espera atemporal, com si fos el purgatori, i aquesta imatge em retorna periòdicament a la memòria. És un fenomen que em passa de tant en tant, però quan busco la imatge que sé segur que està en un llibre determinat molt sovint no la trobo, i he d'acabar acceptant amb recança que m'equivoco de llibre.

Tenia ganes de llegir La gran rutina perquè tracta el tema de la desorientació de la nostra societat, perduda en valors estúpids i allunyada del que realment importa, una crítica a la "burgesia emprenedora" del nostre país, si és que alguna vegada hi ha hagut burgesia i ha estat emprenedora. Però l'obra té poca volada, és limita a descriure unes vides avorrides i, és clar, cau en l'avorriment. Famílies que no progressen com voldrien -sempre amb un ull espiant el veí-, fills que no surten com s'havien somiat, empreses que es venen a multinacionals, homes que abandonen les dones per unes altres de més joves, pares que perden el cul per enxufar els fills... Res de nou, tot això ja ho sabem, ho veiem cada dia, i és avorrídissim i fa fàstic, i els mitjans de comunicació (la majoria) que voldrien veure reduït el poc poder polític que tenim com a país -sí és que som país- ens ho refreguen per la cara dia sí dia també. Així doncs, ¿per què llegir una novel·la com aquesta, si ens explica el que ja vivim sense gaire més gràcia? ¿Què ens aporta? Els dos primers capítols fan gràcia i tot, però de seguida el lector cau en un sopor i en una malenconia de fer les maletes i fugir terra enllà (o sigui, res de nou).

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Dues d'Eduard Màrquez

Un altre autor que sempre m'ha fet por de llegir per tenir-lo en consideració de massa tecnicista -o sigui abocat en excés a la tècnica- és Eduard Màrquez. Per sort, en compensació, és al·lèrgic a la palla, element que no convé en l'ambient perquè les nostres maneres de vida ens porten a moltes al·lèrgies. N'he llegit El silenci dels arbres i La decisió de Brandes, i m'ha agradat molt més el primer llibre, el més antic. Efectivament és un autor excessivament perfeccionista pel meu gust, amb un intent desmesurat que l'obra no tingui res de sobrer, de banal, poesia en prosa, hi ha moments que el text fins sembla escrit per una màquina. I que jo sàpiga, els humans cometem errors, i estic convençut que totes les grans obres són grans obres perquè contenen errors (errors de classe, és clar, no d'aprenent, ni de pixatinters que es pensa que es menjarà el món).

Segur que m'ha agradat més El silenci dels arbres pel fet que l'acció passa a Sarajevo durant la guerra (encara que el llibre no ho especifiqui en cap moment), i el component humà, sentimental, hi té molt de pes, el qual falta en l'altra novel·la, massa centrada en el món de l'art. Només al final els artistes que ho han donat tot per l'art s'adonen que la seva vida no ha valgut res, però no cal ser artista per adonar-se'n. M'he anat trobant amb moltes obres amb artistes de protagonistes, i la majoria són avorrides, siguin escriptors, pintors o músics, i és que quant a artistes interessen poc, són uns avorrits de mena, i quant a persones valen poc.

L'altre dia vaig anar a veure Tres dramolette, de Thomas Bernhard, amb la Sardà, i si ho arribo a saber no hi vaig. Va estar bé, però no és un text per ser representat: dramaturgs i actors parlant de dramaturgs i actors, el que faltava. I per acabar-ho d'adobar L'home de teatre de fa uns anys, també de Bernhard, també parlava del món del teatre.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Jo no sóc de nocilla

Després del breu parèntesi tornaré amb els llibres llegits aquest any. Últimament no llegeixo llibres, em fa mandra, només m'empasso articles de diari i comentaris de blocs, va com va. Això que em facin mandra els llibres ja ve de lluny. I encara més les novetats. I encara més els anuncis d'arribada de noves generacions amb llibres genials, imparables, nocilles, generacions ics o el que sigui, no són més que estratagemes perquè es parli una mica d'un producte en un mercat saturat.

Excepcionalment, m'he llegit els dos articles que ha publicat el Culturas de La Vanguardia sobre un tal Proyecto Nocilla. En l'últim, Agustín Fernández Mallo parla d'un article de Vicente Verdú i de certes afirmacions amb què coincideixo bastant: la novel·la està exhaurida ja que ens trobem en l'era de la "ficció de realitat", i llegir i escriure novel·les és un fet folklòric, ja que no són del nostre temps, sinó "d'una cultura en vies d'extinció". Que la gran majoria de novel·les actuals són putrefactes, que dirien Dalí-Gasch-Muntanyà, ho sabem amb un simple cop d'ull als títols més venuts. El curiós és que encara hi hagi tanta gent que se les llegeixi; les novel·les de cavallaries també van tardar molt a extingir-se, i -esperança- aleshores vam tenir el Quixot.

També estic d'acord amb
Fdez. Mallo quan diu que avui dia el mercat és el món, i el que no s'hi ven és que no existeix. Ara bé, hi discrepo quan diu que les arts pictòriques estan molt més renovades que la novel·la, allà també hi ha molta podridura i esnobisme. Igualment no em sembla bé que posi al mateix sac de la narrativa la poesia, molt més arriscada (suposo que per això té tants lectors). Potser em llegiré el llibre aquest de Nocilla Dream i tot, amb el risc que es tracti d'un bluff, és clar.

Jo no he sigut mai de nocilla, i amb els anys m'he anat separant dels gustos de la meva generació, he anat cap al pa amb oli, formatge, xocolata (amargant). ¿És una mostra de no-identificació generacional? El nom que han posat a aquest "Proyecto" em recorda quan, a secundària, el profe va demanar que diguéssim frases fetes, i un dels tontos de la classe va fer l'aportació de "pa amb nocilla". Ves per on, el que teníem per tonto resulta que era un visionari.