El desesperant dolor de descartar-se d'una carta desitjada

Sóc jugador, i què? Multituds perden el temps en altres tonteries, i els jugadors encara hem de demanar perdó i fer-nos perdonar la vida pel nostre vici. Sóc jugador de Brettspielen, literalment jocs de taula, però com passa amb molts termes alemanys la traducció es queda curta, serien més aviat jocs d'estratègia, sense apostes pecuniàries. Els aristòcrates i els obrers hem jugat sempre, els grans detractors de tota la vida han estat els burgesos, obsedits com estan en la producció i en la promoció social (i la destrucció del medi). Tapem-nos les orelles davant les crítiques i els riures fotetes de la burgesia.

Ves per on, les prediccions dels setciències auguraven la desaparició d'aquesta mena de jocs per la competència del suport digital i la xarxa de xarxes, i ara mateix n'estem vivint una bona època. Es produeixen centenars de jocs cada any, només alguns dels quals, com és normal, sobreviuran durant dècades. Podeu donar un cop d'ull a la base de dades per excel·lència, nord-americana, encara que el principal productor de jocs sigui Alemanya. Jo vaig descobrir aquest món fa un parell d'anys, encara no, i n'he quedat meravellat. Si us costa trobar companys de joc, actualment es pot jugar en línia aquí o aquí o aquí, de franc, a temps real o per torns.

Un component interessant i de fortes discussions és l'atzar. Tinc amics que es neguen a jugar a jocs que tinguin una gota d'atzar, són els entusiastes de la raó, l'empirisme a ultrança, però pel meu gust pateixen d'una abstracció excessiva, matemàtiques, i m'agraden més els jocs amb una dosi d'atzar ben dosificada, s'acosten més a la vida. En aquest mundillu es considera un mal joc aquell en el qual l'atzar és determinant, o sigui que un mal estrateg guanyi un de bo a causa de la sort. Tots els jocs en els quals s'agafin cartes, fitxes, o s'esperi que un dau deixi de rodolar, tenen atzar.

Un dels moments més dolorosos per a un bon jugador és haver de prescindir d'una carta o fitxa llargament desitjada, solament perquè no arriba en el moment oportú. I és que el joc, com l'art, és una metàfora de la vida: estàs tranquil·let a la feina i de sobte te n'ofereixen una altra de molt millor però molt arriscada; et surt la possibilitat de fer el viatge sempre desitjat quan molts lligams t'ho impedeixen; has format una família estàndard amb nens que et diuen papa i de cop i volta apareix una dona de la qual t'enamores com un col·legial. Ja tens l'estratègia muntada i plaf, apareix la carta que es resistia a sortir. La tens uns moments a la mà, els companys-competidors t'increpen perquè ja comences a tardar massa, te la mires, l'estimes, i finalment te'n descartes. Adéu, carteta meva, el nostre és un amor impossible, et recordaré molt de temps, segur que ens trobarem en una altra partida i serem molt feliços junts. (El joc té l'avantatge que després d'una partida en ve una altra, i una altra, en la vida encara no ho sabem).

Ens pensem que les nostres estratègies són molt ben planificades i rumiades, les nostres vides segures i estables com la protagonista d'Another woman de Woody Allen, i en un instant una carteta de no-res ens fa trontollar, ens adonem que la seguretat que ens volen vendre no existeix perquè vivim en fonaments de fang, i no ens serveix de res cap de les assegurances multirrisc que ens han encolomat. Per això mai, mai nou us rigueu d'un jugador.