Victus, d'Albert Sánchez Piñol

No llegeixo novel·les de les dites històriques, perquè no me les crec. Un exemple: només posar els ulls a la contracoberta de Victus i de seguida que hi llegeixo: "¡Lo contaré todo! Cómo jodieron al general Villarroel...", arrufo el nas: ¿a les primeries del segle XVIII s'utilitzava el verb joder amb el sentit de perjudicar amb què el fem servir actualment? I tants i tants detalls (expressions en les converses, gestos, hàbits...) que fan que les novel·les dites històriques se m'ennueguin amb unes poques pàgines.

Malgrat tot he fet una excepció amb Victus pel conflicte en què està situada, del qual m'he documentat en els últims anys per una feineta personal. He de dir-ne que és una novel·la que es llegeix bé, cosa que deu ser una bona definició de best-seller. De fet, el seu punt fort és tot el que té de novel·la bèl·lica: com es milloraven les fortificacions i com es construïen les trinxeres per superar-les, els moviments militars, la diplomàcia, les campanyes i els seus moviments amunt i avall, les relacions entre la tropa, la seva quotidianitat, els cossos militars, els generals i els seus vicis, la rereguarda, el suport popular a un pretendent o altre, i molts més aspectes d'aquesta mena. L'interès rau sobretot en la nombrosa informació d'índole militar documentada minuciosament per l'autor i abocada a la novel·la. És, doncs, com a novel·la bèl·lica que val la pena ser llegida, ja que en altres aspectes tira força a fluix: en les relacions sentimentals, en les descripcions de llocs, i en el final, per posar estratagemes habituals de les novel·les de públic ampli. Per això Victus no agradarà qui no hi busqui el que hi ha de buscar.

Felip i Vendôme a Villaviciosa

En lloc de gastar un to èpic l'autor l'ha preferit sarcàstic, que està prou bé però que en 600 pàgines pot fer-se carregós. El que no és perdonable són algunes de les imprecisions i contradiccions que enlletgeixen abundament l'obra: la poca uniformitat lingüística (Girona però en canvi Beceite o noms valencians en castellà), les inversenblances difícils de pair (¿Vauban acceptaria un galifardeu estranger d'aprenent?, ¿el protagonista acaba d'arribar a Castella i ja té prou coneixement de castellà per fer de traductor?, ¿Villarroel no parla gens de català i l'entenen?), l'abús dels adjectius francès i espanyol en contraposició a català per referir-se a borbons o austriacistes, com si hi haguessin nacions abans del nacionalisme i els soldats s'allistessin per patriotisme ("a españoles y franceses había que matarlos sin rencor, eran el enemigo": ¿un català de fa 300 anys hagués dit això?), l'omisió total del terme Aragó quan aquest era el nom de la Corona, fins al punt que l'Aragó estricta desapareix territorialment ("Cuando cruzó la frontera entre Castilla y Cataluña...": no res entremig). Penso que amb tantes revisions que devia tenir l'obra i les nombroses reimpressions tot això s'hauria d'haver polit.

Victus és una novel·la que pren partit endinsant-se de ple en el maniqueisme, però és possible que no sigui un defecte greu sempre que es prengui com un joc: els nobles són molt i molt covards i interessats, i els de dalt de tot (pretendents reials inclosos) els més aprofitats, mentre que el poble és honest i valent i lluita pel que de debò val la pena, fins i tot els miquelets que són presentats com a bandolers acaben com a lleials i justos. Un marxisme-nacionalisme d'abans de la Revolució Francesa. Rafael Casanova com a bon "felpudo rojo" surt força mal parat, sobretot en contraposició a Antonio de Villarroel, l'autèntic heroi, pal de paler de la narració. ¿Es modificaran a partir d'ara els homenatges dels 11 de setembre? També depèn de quanta gent s'hagi comprat la novel·la per tenir-la i no per llegir-la.

Una història catalana, de Jordi Casanovas

Una vegada feia cua en una caixa de supermercat a Sort i la dona del davant, del país i d'edat avançada, parlava per qui volgués escoltar-la sobre una expressió concreta que ella la deia d'una manera determinada i "en català" se'n deia d'una altra. Xafarder com sóc en aquesta mena de temes, vaig introduir-me al monòleg per preguntar-li a què es referia amb allò de "català", i va barbotejar, "en català, allà a Barcelona, però aquí ho diem així".

Aquesta escena no me la podia treure del cap mentre veia i escoltava els diferents escenaris d'Una història catalana, de Jordi Casanovas, al Nacional, tots ambientats fa una vintena d'anys: una casa aïllada a la part de muntanya del Pallars, uns pinxos que es busquen la vida al Somorrostro, gent de casa bona barcelonauta, i la Revolució Sandinista. Curiós tot plegat, que l'autor i la companyia per analitzar "un poble que se sent orgullós de demoninar-se català", utilitzin personatges que fet i fet no es considerin catalans. Hauria valgut més la pena fer servir Vilafranca. Llàstima.

Malgrats les interpretacions notables, les escenes de les dues primeres parts transcorren amb uns quants gags i situacions que no aporten res de tan vistes (els feréstecs de Rusiñol i els pijoapartes de Marsé), però en l'última part es tensa tan la corda de la versemblança que el muntatge arriba als cims més alts del ridícul.

© David Ruano/TNC

Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès

No és gens fàcil escriure i encara menys representar un malalt mental, i la dificultat s'agreuja proporcionalment a la violència generada quan es tracta d'un psicòpata que arriba a l'assassinat. Violència sense casus belli, perquè sí. Malauradament la ficció cinematogràfica i televisiva és plena de psicòpates assassins exagerats i sobreactuats, versió moderna de la bruixa que pica amb una escombra dins el tren, i davant d'això es fan imprescindibles obres com Roberto Zucco que desemmascaren el sensacionalisme i mostren la realitat que fa mal. El noi que ha anat a buscar la roba de militar a casa, interpretat sàbiament per Pablo Derqui, mata la mare, gira el cap i mira al buit. És difícil llegir-hi l'expressió de la cara. En Roberto Succo de debò va existir, però Koltès es permet unes llicències, com ara que el real va matar primer la mare i després el pare, i a l'obra és a l'inrevés. Tant és, el que debò importa és la condició humana, la que comporta uns actes, tan se val una biografia desgraciada com una altra.

Crec que és una obra difícil de retenir per a l'espectador, possiblement perquè es basa en un seguit de seqüències protagonitzades per un individu perdut vagarejant per escenaris que coneix, d'una adolescència que potser va ser prou feliç, per què no. Del muntatge del pre-Lliure no en recordava les escenes, només l'atmosfera i la tensió, i el moment en què una noia diu "és un nom molt dolç", i l'Eduard Fernández pasejant-se damunt les vigues. El muntatge actual al Romea ressalta la societat 13 rue del percebe però en amarg, amb uns individus que viuen sense preguntar-se res, perquè toca viure, un Gran Hermano realista. En Roberto és una formiga esgarriada que altera l'odre, i no té lloc a l'escenari.

Espanya contemporània (1814-1953), de Jaume Vicens Vives

Aquest és un llibre recuperat, ja que és la traducció de tres capítols que va escriure Vicens Vives per ser publicats a Itàlia per a un public ampli. És per això que en tota l'obra hi trobem comentaris de la mena sobre això no hi ha res estudiat, o aquí hi ha molta feina a fer, o tots els treballs sobre aquest tema són publicitat d'un bàndol o altre. Desconec si després de 60 anys la historiografia s'ha desenvolupat tant com Vicens hagués volgut, és un dubte que m'ha quedat obert i m'agradaria aclarir-lo. El text ha estat editat per Miquel Àngel Marín Gelabert, que ha fet una gran tasca perquè tot i que el text original no es va arribar a publicar, posteriorment ho va ser parcialment en francès amb modificacions per alleugerir l'estil directe d'alguns fragments, com pot comprovar el lector que s'entretingui a consultar les notes.

Vicens Vives fa una síntesi divulgativa de la història de l'Espanya moderna, que per ell és de la retirada de Napoleó fins al dia mateix que escriu. Espanya hagués viscut una evolució similar a la de la majoria de països europeus si no hagués estat per la invasió napoleònica, que va provocar la creació de l'Espanya bipolar que ens arriba fins avui dia: d'una banda la laica anticlerical, i de l'altra la tradicionalista ultracatòlica. Els períodes als quals l'autor presta més atenció són, en conseqüència, les lluites sense cap mena de diàleg entre liberals i carlins, els pronunciamientos militars, l'invent de la Restauració amb elogis a Cánovas ("va voler fundar un Estat legal, sense arbitrarietats, que reposés damunt les forces vives del país (terratinents, industrials, burgesos) i damunt un exèrcit sense vel·leïtats de pronunciaments"), el fracàs per la inestabilitat social, l'arribada de Privo de Rivera, la ineptitud de la Monarquia i els vaivens de la República, la guerra que feia temps que es coïa i la victòria de Franco. Vicens té clar que el resultat de la guerra va dependre absolutament de la conjuntura europea, i que el seu escurçament o allargament hagués donat un resultat diferent.

Tot i que feia quatre dies de la contesa i que Franco assumia el poder absolut, Vicens anteposa el rigor científic a qualsevol biaix ideològic o nacionalista. És interessant quan tracta l'evolució de l'exèrcit espanyol, que passa de sostenir el liberalisme (s. XIX) al conservadurisme més radical (s. XX), i la defensa d'algun polític com l'esmentat Cánovas, però a la majoria els blasma per practicar la tàctica de curta volada. A més, no s'està de desaprovar els moviments revolucionaris obrers, incapaços de fer-se amb el control de la situació ni d'organitzar res de bo, i els burgesos, absolutament apàtics a l'espera que algú els tregui les castanyes del foc (en això coincideix amb Gaziel).

És curiós que en cap moment parla del concepte de nació sobre Espanya, així com el conflicte territorial és gairebé sempre absent en el llibre, amb l'excepció dels cantonalismes, i algun esment escadusser a les divergències entre Castella i Catalunya: "A Catalunya era possible un règim republicà; que no fos viable a Castella justifica una vegada més les evolucions històriques divergents de dues mentalitats autòctones."

Meditacions en el desert, de Gaziel

Aquest és un dietari sense la intenció de ser publicat, escrit des de la solitud i el desengany més grans. Un liberal reformista i federalista a Espanya, ¿com no s'ha de trobar sol i desenganyat?, és inapel·lable, i més al Madrid de la postguerra d'Espanya, 1946-1953. Després que les caigudes del feixisme i el nazisme donessin una alegria al cor, l'esperança s'esllangueix a mida que es va descobrint que els vencedors no pensen fer fora el dictadoret espanyol, tot i tenir-lo per un sàtrapa ridícul i vanitós, ja que no molesta gaire i és un bon tap contra el comunisme -en una època en què el partit de suport soviètic aconsegueix a França superar els 5 milions de vots, primera posició indiscutible, 1 milió de vots per damunt de De Gaulle. Els que reben més en les anotacions són els anglesos ("sempre Anglaterra va només a la seva (...), és egoisme pur") -Churchill però també els laboristes successors-, i tot seguit els nord-americans: "comença a sorgir un imperialisme nord-americà flamant, d'una manca de pes i d'una frivolitat -en l'ordre polític- poques vegades vistes en la Història moderna".

Però Gaziel no busca culpables fora: els principals causants de la situació decrèpita i endarrerida d'Espanya, sempre recurrent malgrat els intents periòdics de reforma i modernització, són els mateixos espanyols. És un país amb "un mal que ve de molt lluny, del fons dels segles, dels temps gairebé fabulosos de la Reconquista", ja que només produeix capellans i sants ("impuls vertical de salvació cap al cel") o guerrers i conquistadores ("impuls horitzontal de rapinya i conquesta"). L'ideal és el noble que no fa res, i quan les rendes no arriben cal optar per "la milícia, la clerecia i la burocràcia. Totes tres coses van a càrrec de l'Estat (...), del contribuyente (...), tota la gent tinguda per poca cosa, precisament perquè sua." Els burgesos i els industrials són "les classes espanyoles que haurien de ser directores, però que en realitat no dirigeixen res, en el fons són d'una passivitat i un escepticisme increïbles. Tot el que sobrepassa la llar o el negoci personal els esdevé suspecte". Finalment, l'autor dedica ben poc temps a les classes populars, que considera immerses en una "mena d'anarquia indígena crònica". No pensa perdre-hi gaire temps, ja que "no crec, en absolut, que les revolucions vinguin de baix (...), totes les revolucions vénen de dalt".

Estudio NF

Com a dietari que és, també hi floreixen pensaments ideològics i íntims, assumptes socials, filosòfics, artístics, alguns exabruptes i insults, que fan el text més humà. Els intel·lectuals espanyols, que Gaziel va enumerant amb menyspreu a mida que lloen el sàtrapa, s'han deixat endur per "un diluvi de conformisme en putrefacció"; la intel·ligència es troba únicament en l'individu, ja que es perd "amb esfereïdora rapidesa, a mesura que intenta convertir-se en patrimoni col·lectiu"; l'única societat que funciona és aquella on "els dirigits troben justa i convenient la pròpia submissió"; que Catalunya pugui regenerar o trencar amb Espanya no és "res més que una immensa falòrnia" que es descobreix massa tard; "el catalanisme [la Lliga], quan vingué l'hora de jugar-se el tot pel tot va fer-se enrere i, abandonant els ideals, corregué a demanar ajuda a l'Espanya de Franco, per salvar els interessos", i un munt de pensaments interessants més, escrits des de la més absoluta llibertat, i al damunt prou útils en aquests temps d'incertesa política que estem vivint. Pensament encara de la nostra època, malgrat que Gaziel no donés ni un duro pel Pla Marshall finalment triomfant. Meditacions en el desert va reeditar-se de nou fa dos anys en edició de Jordi Amat.

Converses amb Oriol Junqueras, de Bernat Ferrer

Foto de Viena ed.

És un llibre d'entrevistes fet a mida, l'interès del qual és proporcional a les respostes sinceres o inesperades, no subjectes a una estratègia programada amb un fi concret, i en aquest sentit se'n surt prou bé, potser perquè les parcel·les de poder que per ara ha tocat l'entrevistat són minses, i el seu amor a la llibertat fora de tot dubte.

Infantesa: "estava absolutament convençut que tothom era independentista, ja que tothom en el meu entorn familiar ho era." Feina: "El 2001 érem joves i ho aguantàvem tot. Per exemple, treballàvem de 10 de la nit a 6 del matí, llavors me n'anava a dormir dues hores al cotxe, un 4L groc, pujava a la UAB per fer-hi classes fins a la 1, i de 2 a 10 tornàvem a fer un altre capítol." Representació internacional: "Els països seriosos procuren tenir veu i orelles als llocs on es prenen decisions." Independentisme polític: "Estem a punt de fracassar. O fem alguna cosa o se'ns escaparà el tren. Ho podríem haver fet millor. L'independentisme està esclatant socialment, però políticament costa d'estructurar." Crisi de l'any 29: "la Gran Depressió va ser causada fonamentalment per una crisi de subcosum, no pas de sobreoferta. (...) per això la resposta correcta era keynesiana, perquè una manera d'estimular el consum era incrementar la demanda agregada, els salaris...". La crisi actual: "Alguns estats europeus, i molt especialment Espanya, no han entès res i han estimulat l'oferta agregada però sense sentit productiu (...). Ara, la resposta keynesiana és inviable perquè no hi ha recursos. L'endeutament s'ha fet tan gran que no tenim marge per maniobrar." Concert econòmic: "És impossible que el concedeixin, perquè l'Estat espanyol deixaria de ser estat." Parlament europeu: "Hem d'insistir i anar al darrere perquè el Govern espanyol se senti pressionat a actuar. Sembla com si els temes de Catalunya els fossin totalment secundaris. (...) Tots [els diputats] recorden els milions d'euros que els seus contribuents han enviat a Espanya durant el darrer quart de segle i que el PSOE i el PP han dilapidat en despeses improductives". Països Catalans: "El fet de no tenir resolt aquest debat amb precisió ens ha comportat dificultats de construir consensos a València, perquè allí hi ha hagut molta gent que no ha estat mai ni lingüísticament ni culturalment catalana. (...) Barcelona està feta a la mida de Catalunya, i si vols una mica més, però no gairé més." Submissió dels catalans: "Un dels grans problemes que hem tingut històricament com a país ha estat la mentalitat de súbdits que hem anat acumulant en els darrers tres segles." Reforma d'Espanya: "[el 1873] intentàvem -un cop més- encabir-nos a nosaltres mateixos dins d'un estat que mai no ens ha volgut. Però, en veure una república espanyola plena de ministres catalans, els espanyols van decidir fer-se cantonalistas. És a dir, abans desintegrats abans que manats per catalans." I força coses més.

Burundanga, de Jordi Galceran

Foto de Focus

Després d'uns muntatges decebedors dels que fan venir mandra a tornar a passar per taquilla i dedicar unes hores a la ficció amb personatges de carn i ossos, s'agraeix tornar a una representació viva, sense esnobismes i amb les pretensions adequades a què ens té acostumats la companyia Flyhard, aquest cop barallant-se amb un text de Jordi Galceran. El ritme accelerat, les sorpreses que tallen i trenquen l'acció constantment, l'intent constant d'atraure's el públic, els recursos propis del teatre amateur (embarbussaments, girs lingüístics, frases fetes, canvis de llengua, bromes col·lectives...), -que, per cert, no són excusa perquè el nivell lingüístic sigui tan baix-, recursos tots habituals de la companyia, s'uneixen aquest cop a la força dramàtica de l'autor, que és capaç de tocar un tema delicat sense caure en la propaganda, la moralina, ni la superioritat del set-ciències, amb uns tòpics tan rebregats que poden fer molta pupa si no se saben tractar amb professionalitat. Llàstima que el recurs de la poció màgica molesti de tan suat durant tota l'obra, penso que Galceran s'hi podria haver esforçat una mica més i trobar-hi una alternativa.

Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn, de Quim Monzó

Una altra recopilació d'articles de Quim Monzó, amb la particularitat que tots provenen de viatges seus, ja sigui com a observador del fet turístic o com a enviat especial en algun indret calent.

Tots els articles amb el turisme com a tema queixalen amb sarcasme sobre aquest fenomen postindustrial, a la manera que ens té acostumats l'autor: contradiccions, estultícia dels participants, incongruència de l'objectiu amb els rèdits assolits, etc. Textos prou aconseguits però ideari una mica déjà vu. Fan esbossar el somriure i fan agafar fàstic al fenomen, als turistes i a nosaltres mateixos com a turistes, si és que ens hi reconeixem. Val la pena revisitar els escrits, a hores d'ara que és gairebé l'única indústria del país que s'aguanta. Una crítica -insistent- que no té pretensions redemptores, però que si serveix per anar millorar actituds, benvinguda sia.

Els capítols en què l'autor viatja com a corresponsal -caiguda dels règims comunistes europeus, atemptat contra les torres bessones a Nova York, segona intifada- tenen molt més suc i bruc, atesa la tragèdia inherent al conflicte. L'autor segueix en la seva línia d'observació de les coses petites i rebuig de la xerrameca grandiloqüent, sap trobar en tot moment el punt just entre l'alegria i l'avorriment de la vida quotidiana i la transcedència. Regala als lectors d'un altre racó de món unes petites pistes de què s'hi coïa -i s'hi cou- per aquelles contrades i com la gent tirava endavant. No opinar sobre el conflicte és la millor opció quan la incomprensió és aclaparadora, si la situació fos simple ja fa anys que estaria resolta.

Almenar 1710, de Xavier Rubio

Almenar 1710 és "arqueologia d'una batalla". Si podem fer arqueologia d'assentaments humans, per què no dels indrets on van tenir lloc les batalles principals? Si el desenvolupament humà a la zona no ha estat excessiu, és evident que s'hi han de trobar restes com projectils, alhora que les característiques del terreny permeten recrear amb prou precisió les tàctiques que cada exèrcit va fer servir per imposar-se a l'altre. En aquella època hi havia dos gran tipus de batalles terrestres, setges i a camp obert, i aquestes consistien en gran fileres d'efectius humans, desenes de milers, cavallers i infanteria, que es llençaven contra els altres, talment partits de rugbi a gran escala. L'artilleria era subsidiària, baluernes amb poca potència de tir.

El llibre relata un moment interessant de la Guerra de Successió Espanyola, ja que tot i que els aliats (angloholandesos i el Sacre Imperi) escombraven França a Flandes, els Borbons s'imposaven a la Península des del 1707. Aquesta realitat va canviar quan els anglesos van decidir invertir fortament en l'escenari secundari que era Espanya, i el 1710 van recuperar terreny fins al punt de reconquerir Aragó i arribar a Madrid, fet que paradoxalment els va portar a la ruïna. D'aquí el subtítol del llibre Victòria anglesa a Catalunya.

Abans d'entrar en detall a la batalla, el llibre fa un resum simple i entenedor del conflicte europeu, i tot seguit una visió general dels militars, armes, tecnologia i tàctiques militars de l'època, cosa que s'agraeix perquè és un tema molt poc tocat a casa nostra. Per aquest motiu passa a convertir-se un en un llibre de divulgació apte per al gran públic. Això sí, un corrector lingüístic (humà) abans de l'edició li hagués fet molt de bé.

Prince Eugen of Savoy, de Nicholas Henderson

Sorprèn que aquesta biografia del Príncep Eugeni de Savoia estigui escrita per un diplomàtic anglès, Sir Nicholas Henderson, perquè no és gens benèvola amb la política internacional del seu país de l'època (finals del XVII, primers del XVIII) i en canvi pren partit amb una admiració sense límit pel biografiat. I això que la fal·lera dels anglesos pel seu líder Marlborough no té parangó, en canvi Henderson no té cap problema per equiparar els dos generals al mateix nivell, amics i complementaris en la batalla, ambdós amb problemes amb "els de dalt". Eugeni, a més, havia de fer front a una estructura militar i estatal molt més obsoleta que l'anglesa, amb inútils amb càrrec i soldadesca que cobrava amb més d'un any de retard (¿a què em sona, això?).

Però és que Eugeni també va ser amic de Villars, general rival a mort, i és que eren altres temps: les nacions no existien i els territoris eren propietats privades de reis i ducs als quals els militars i diplomàtics de raça manifestaven lleialtat absoluta. Eugeni era un home total, no un especialista, tocava totes les tecles, tant es posava al capdavant de la batalla, com feia propaganda on calgués, com es passejava pels passadissos reials lluitant de defensar els seus interessos, que no eren altres que els de l'Emperador. Tota la seva vida a la causa. I això que ell era francès, criat a Versalles, poc agraciat ni agradable de veure pels sangblaves coberts de pòlvores. Va veure l'oportunitat de "canviar de bàndol" i va fer història, en Lluís XIV hi devia somiar un munt de vegades.

S'endevinen els primers trets de l'època moderna, no falta gaire per les revolucions liberals i els exèrcits d'en Napoleó, una època amb ritus i creences del Barroc però que apunta a la Modernitat. Fa tremolar imaginar com seria el món si no hagués existit un Príncep Eugeni, aquest pensament es pot tenir de molts moments de la Història, però en aquest cas és descomunal, perquè Europa (i per tant Amèrica) no tindrien res a veure als que coneixem ara. Eugeni va aturar la invasió turca de Viena, ¿com serien l'Europa Oriental, Turquia, l'Islam, avui dia? Eugeni i Marlborough van aturar la invasió francobavaresa de Viena, ¿com seria Europa Central si Lluís XIV hagués tingut èxit? Eugeni i Marlborough no van aconseguir finalment envair París, tot i estar-hi ben a prop, ¿què hagués suposat l'ensulsiada de França? Absolutament res no tindria a veure amb el que coneixem ara, per no parlar del Regne d'Espanya. Potser fa de mal reconèixer, però és increïble com una simple batalla, que acostumava a durar un dia, pot fer variar per complet el curs de la Història.

També sorprèn que un llibre publicat el 1964, que no és abans d'ahir, parli d'uns conceptes que jo com a mínim he tardat bastant a descobrir: els anglesos són els que van guanyar realment la Guerra de successió espanyola, i el que de debò els interessava era el Asiento de negros (comerç d'esclaus) amb el qual van construir el seu imperi; Carles va mantenir-se fidel a la causa fins a l'últim moment encara que l'Emperador realment estava interessat a esgarrapar tot el que pogués d'Itàlia (Milà al capdavant); els "Spaniards" (o sigui catalans en la seva major part) emigrats a Viena abans de la signatura de la pau són els que van insistir perquè es mantingués el Regne d'Espanya i per això l'Emperador es va quedar amb els Països Baixos quan el que hagués volgut era Baviera (com esperava Eugeni); i com a colofó el llibre parla obertament del terme traïció per referir-se a l'actitud anglesa, "the betrayal of the Catalans, one of the blackest spots of the whole peace seattlement". Això, escrit per un diplomàtic anglès, el 1964.