divendres, 5 d’abril de 2013

Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès

No és gens fàcil escriure i encara menys representar un malalt mental, i la dificultat s'agreuja proporcionalment a la violència generada quan es tracta d'un psicòpata que arriba a l'assassinat. Violència sense casus belli, perquè sí. Malauradament la ficció cinematogràfica i televisiva és plena de psicòpates assassins exagerats i sobreactuats, versió moderna de la bruixa que pica amb una escombra dins el tren, i davant d'això es fan imprescindibles obres com Roberto Zucco que desemmascaren el sensacionalisme i mostren la realitat que fa mal. El noi que ha anat a buscar la roba de militar a casa, interpretat sàbiament per Pablo Derqui, mata la mare, gira el cap i mira al buit. És difícil llegir-hi l'expressió de la cara. En Roberto Succo de debò va existir, però Koltès es permet unes llicències, com ara que el real va matar primer la mare i després el pare, i a l'obra és a l'inrevés. Tant és, el que debò importa és la condició humana, la que comporta uns actes, tan se val una biografia desgraciada com una altra.

Crec que és una obra difícil de retenir per a l'espectador, possiblement perquè es basa en un seguit de seqüències protagonitzades per un individu perdut vagarejant per escenaris que coneix, d'una adolescència que potser va ser prou feliç, per què no. Del muntatge del pre-Lliure no en recordava les escenes, només l'atmosfera i la tensió, i el moment en què una noia diu "és un nom molt dolç", i l'Eduard Fernández pasejant-se damunt les vigues. El muntatge actual al Romea ressalta la societat 13 rue del percebe però en amarg, amb uns individus que viuen sense preguntar-se res, perquè toca viure, un Gran Hermano realista. En Roberto és una formiga esgarriada que altera l'odre, i no té lloc a l'escenari.

1 comentari:

digue'm ariadna ha dit...

... Recordo Roberto Zucco al Palau de l'Agricultura: les grades de cadires col·locades per l'ocasió, en aquell espai gran, fred; uns llavors quasi desconeguts Eduard Fernandez i Laia Marull; la mà de Lluís Pasqual i les maquetes de Puigserver... em va impressionar, i, passats uns anys, quan vaig veure l'adaptació de Khan, vaig tenir clar que en Koltès era pel teatre...