dilluns, 8 d’abril de 2013

Una història catalana, de Jordi Casanovas

Una vegada feia cua en una caixa de supermercat a Sort i la dona del davant, del país i d'edat avançada, parlava per qui volgués escoltar-la sobre una expressió concreta que ella la deia d'una manera determinada i "en català" se'n deia d'una altra. Xafarder com sóc en aquesta mena de temes, vaig introduir-me al monòleg per preguntar-li a què es referia amb allò de "català", i va barbotejar, "en català, allà a Barcelona, però aquí ho diem així".

Aquesta escena no me la podia treure del cap mentre veia i escoltava els diferents escenaris d'Una història catalana, de Jordi Casanovas, al Nacional, tots ambientats fa una vintena d'anys: una casa aïllada a la part de muntanya del Pallars, uns pinxos que es busquen la vida al Somorrostro, gent de casa bona barcelonauta, i la Revolució Sandinista. Curiós tot plegat, que l'autor i la companyia per analitzar "un poble que se sent orgullós de demoninar-se català", utilitzin personatges que fet i fet no es considerin catalans. Hauria valgut més la pena fer servir Vilafranca. Llàstima.

Malgrats les interpretacions notables, les escenes de les dues primeres parts transcorren amb uns quants gags i situacions que no aporten res de tan vistes (els feréstecs de Rusiñol i els pijoapartes de Marsé), però en l'última part es tensa tan la corda de la versemblança que el muntatge arriba als cims més alts del ridícul.

© David Ruano/TNC