El poeta que venia pisos

Recitaven poemes de José María Fonollosa a l'Heliogàbal, en general amb no gaire traça perquè no respectaven l'endecasílabo blanco castellà, o potser és que estic viciat i només m'agrada Fonollosa tal com jo l'he llegit i rellegit. El més sorprenent, però, va ser escoltar unes declaracions que parlaven del poeta, però no com a poeta sinó com a home de carn i ossos, tal com havia estat conegut. Acabat l'espectacle no vaig poder-me estar d'anar a parlar amb qui n'havia fet les lectures, de nom Ignasi, i em va explicar que des de l'any 2001 havia anat fent entrevistes a gent que havia conegut en Josep Maria. Res no està publicat ni ho està previst.

Darrere els poemes de solitud i desesperança, sempre m'havia imaginat un autor murri i descregut, perfeccionista i amant de la bona vida, i realment així és com el vaig trobar en els fragments de les entrevistes que vaig poder escoltar. Tenia amics però mai no es relacionava amb més d'un alhora, potser per allò de tres són multitud. Gaudia dels petits plaers un cop l'any, per no gastar-los: anava a la Fira d'Espàrrecs de Gavà i hi comprava els millors espàrrecs, o anava un cop l'any a la Casa del Formatge a Sant Julià de Lòria i hi comprava els formatges més exquisits, i després convidava un amic per menjar-se'ls. També es prenia molt seriosament la sopa de ceba, i el whisky de malta.

Ja de jove admirava l'Odissea i segons la seva germana deia que faria una obra igualment important. No va renunciar mai a trobar la seva veu en poesia, sota el risc -com va passar- que ningú no li fes cas, tot i escriure en castellà per obtenir més difusió (a part que aquesta havia estat la llengua que havia après). L'obra de la seva vida és la Ciudad del hombre, però va acceptar-ne la fragmentació i el canvi de títol (i uns títols per als poemes que trobava ridículs) per la necessitat de publicar. Va ser l'any 1990, a Sirmio, sota els auspicis de Pere Gimferrer, que no es pot dir que defensés gaire l'obra, i va acceptar unes condicions contractuals desavantatjoses, que actualment fan que no puguem veure aquesta obra en un sol volum.

Fonollosa encara treballava quan va morir, un any després de la publicació del llibre. A la taula hi havia La Vanguardia del dia i La Vanguardia de l'endemà. Va morir de matinada, amb el famós poema de "No a la transmigración en otra especie" i un testament escrit a llapis a la tauleta de nit. La seva mort va descobrir-se quan els seus companys d'immobiliària es van sorprendre que s'estigués tant de temps sense passar per la feina.

Els catalanets i la cosa pública

Els discursos polítics són tan anodins i tan dejà-vus que poc sovint se'ls pot fer cas, i menys a casa nostra, on la curtesa de visió i d'acció i el llepaculisme provoquen que no s'hi generi res de bo. Per un bloc que vaig trobar viatjant d'aquí allà, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un discurs polític d'un ciutadà que es dedica a la política, i no d'un polític que es vol fer passar per ciutadà. No hi poso cometes perquè cito de memòria, espero no tergiversar:

• La política, fer feina en bé de la societat, és una de les activitats que més honoren i més nobles per a un ciutadà.
• A mi m'agrada més la política anglosaxona, i aquí s'ha imposat la italiana.
• La dedicació a la política hauria de ser temporal. Els catalans no en sabem, perquè no ens n'han deixat fer, i la gent en desconfia. D'altra banda, hi ha gent que un cop feta la primera comunió o qualsevol altre ritus d'iniciació, s'afilien a un partit amb l'objectiu d'acabar ocupant un càrrec.
• Tenim un greu problema de recursos humans. Els càrrecs públics els han d'ocupar els millors, no atorgar-los per motius familiars [de famílies polítiques].
• Espanya és un estat consolidat, que mai no ens deixarà ser més que una comunitat autònoma de règim general. Hem de mirar de ser-ne bons veïns.
• Som espanyols, ens agradi o no, tenim un carnet on hi diu Reino de España i hi paguem els impostos, és absurd fer circumloquis o carnets de català.
• Dedicar-se a crear seleccions esportives nacionals és una pèrdua de temps, i crea frustració. Si hi ha un reglament que diu que les seleccions han de pertànyer a un estat, doncs és prou clar.
• La llei electoral catalana és de les més proporcionals que hi ha, després de l'alemanya. Els socialistes voldrien una circumscripció única per Catalunya, i amb això els no barcelonins ja no caldria que anéssim a votar.
• La direcció [d'ERC] ha llegit la premsa, fins i tot El País, i se l'ha creguda.
• Els actes de les agrupacions locals i casals [d'ERC] acostumen a ser molt endogàmics, no s'obren al carrer.
• Quan jo dic Catalunya vull dir la gent que hi viu, per això és el primer. Després les regles de joc, la república, i després l'esquerra. Què és ser d'esquerres? Transvasar el Segre i fer anar a 80? Hi ha uns estereotips que no s'han superat.
• ERC pot perfectament englobar gent de centre-dreta fins a l'esquerra. Per què exigir militants esquerranosos de pedra picada, cosa que no fan els altres partits?
• [Als immigrants dels últims 50 anys] els hem de dir que la nostra proposta els interessa, perquè són catalans, i no tractar-los amb paternalisme imbècil.
• Declarar un estat es pot fer de diverses maneres, també de forma unilateral, aleshores cal aconseguir que un altre estat et reconegui. Qui reconeix estats amb més alegria són els EUA, però si Barcelona és la ciutat més antinord-americana del món, tenim un problema.
• Això d'Independència i socialisme em recorda Patria o muerte. El que és clar és que jo no voldria una república com la de Cuba o el règim actual de Veneçuela. Potser a ells els va bé, però aquí no.
• Les prioritats a Catalunya són les infraestructures, inclosa l'aigua, i l'educació, amb la recuperació de valors que s'han perdut.
• Tenim moltes dificultats per accedit als mitjans de comunicació tradicionals. Sort en tenim d'internet.
• Amb mentalitat de catalanets no anirem enlloc.

Estada a Venusberg

Massa temps a Venusberg embafa, per això en Tannhäuser tot i estar-hi la mar de bé, retorna a la seva terra, però res ja no és el mateix, no pot ser el mateix. Molts pocs wartburgalesos han trepitjat la terra mítica (no l'alacantina), ni tan sols se la poden imaginar, i per tant es veuen obligats a castigar el dissident amb l'ostracisme i la mort. Els primers, els trobadors col·legues, que envejosos menyspreen i difamen qui ha pogut arribar a conèixer la terra prohibida.

Si algú fa costat a Tannhäuser també ha d'acabar malament, mentre el poble canta a cor què vols. Un cop morts els pecadors tothom els enyora molt, això sí. Al muntatge del Liceu, el poeta (convertit en pintor) troba el reconeixement en vida, crec que el director d'escena ha vist moltes pel·lícules.

Un bellíssim cadàver barroc, de Josep Piera

Un company, quan va assabentar-se que la meva dona i jo passaríem uns dies a Nàpols, va indicar-me que Un bellíssim cadàver barroc parla de la ciutat. Certament, fa més de vint anys Josep Piera va fer de lector de català durant sis mesos a la Universitat de Nàpols, i el llibre és un compendi de les seves vivències, sensacions, imatges, pensaments. Tot i que ja fa més de dues dècades de la publicació del llibre, el 1987, la nostra impressió ha estat que la ciutat i la regió de què ens parla Piera són les mateixes que hem conegut. Això ens ha sorprès, suposo perquè Barcelona i Espanya han canviat molt en vint anys, i a Nàpols sembla que el temps s'hagi aturat. "Entre tots [els napolitans] la condemnen a l'estancament, al passat repetit, a l'eternitat cementerial del claustre clos", i tot seguit l'autor fa la comparació amb el nostre país. Fa vint anys no ho sé, però ara potser sí que ens trobem en un moment de "masoquisme estètic o frustració enrabiada".

El to és el que més s'agraeix del llibre, que lluny de ser una guia de viatge, el lector pot fer-la servir com a tal. No hi ha ni una gota de postura de turista que admira l'exòtic, ni de setciències alliçonador, ni de progre que parla des d'una talaia. Sortint de tema, és remarcable com esbandeix la transició espanyola: "nosaltres no hem lluitat contra res ni ningú. Només vam cantar cançons de revolta, vam fer manifestacions, vam córrer davant la policia i algú, certament, va passar una temporada a la presó. Ens van deixar jugar contra un règim agònic, ens vam divertir fabulant que guanyàvem allò que ens permetien. Ens utilitzaven, uns i altres."

Piera va voltant (es troba que els alumnes munten una vaga de gairebé dos mesos, i per tant té temps de fer el xafarder), observa, i es dol del present amb què es troba després d'haver conegut per la literatura uns passats napolitans esplendorosos. La seva relació és, doncs, d'amor-odi, d'admiració-enuig, la mateixa que hi hem tingut nosaltres, també xafarders. Les rodalies de Nàpols són "la representació més degradant, més bèstia, del món postindustrial."

Les joies del passat sobreviuen soterrades per la immundícia del present, "un arc de marbre gòtic, un cinquecento desguassat i una piràmide pudenta de deixalles". Actualment més que cinquecentos hi ha bastant smarts, en això sí que han canviat, però val a dir que de les ciutats europees que hem visitat és la que hi hem trobat menys franquícies de grans comerços tradicionals. En part està bé, però com quan veus tres o quatre persones matant el temps en un comerç diminut, comproves amb tristesa que la cosa no rutlla. No hi ha normes, ells se les fan dia a dia.

Piera reconeix que fuig d'"un ambient mediocre, una societat mesquina, una mentalitat provinciana, que es deixa devorar pel poder que la nega, (...) un manicomi col·lectiu on cada persona acaba en enemic d'ell mateix o en bufó trist dels altres", i també per l'"admiració cap a la cultura italiana que sovint he mirat com un model magnífic de qui aprendre el difícil art de viure", però un cop a la destinació, davant les contradiccions i el panorama amb què es troba no sap "si esclatar a riure com un Dadà qualsevol o ploral en silenci el malson amarg d'aquest poble."

Fer combregar amb rodes de molí

Últimament als mitjans de comunicació catalans sento a parlar sovint de Boscos endins, s'hi deuen haver deixat molts diners i és comprensible que els donin un cop de mà, el problema és que cada cop més es confon la informació amb la publicitat, i els receptors (consumidors) estem totalment indefensos davant el perill. Havia sentit a parlar molt i molt bé de Carol López i del seu últim muntatge Germanes, fins al Culturas de La Vanguardia abans de l'estrena, i al Time Out Barcelona, i a algun lloc més, i la patacada ha estat fenomenal: una telesèrie barroera i d'acudits dolents, que no du enlloc ni aporta res, davant als nassos i sense poder fugir-ne (la distribució de butaques a la Villarroel fa que si estàs a mitja filera, ja has begut oli per sortir-ne), i amb un nivell lingüístic ínfim pel que fa al català (sí, ja sé que molta gent parla així, però això no vol que les obres de creació hagin de fer servir el patuès).

Potser és que sóc crèdul de mena i tornaré a caure-hi, però mai no aprenc que no pots refiar-te dels mitjans de comunicació, els interessos personals i comercials són molts, com a màxim pots confiar en algunes firmes concretes, disperses. Per sort, davant del teatre segueix havent-hi el bar de gaditans que ofereix el peixet fregit, calamarsets i altres delícies amb rigor, i això va compensar la vetllada. No tot està perdut.

Més Montaigne

Montaigne ha influït segle rere segle com a pensador, però és clar que ell no en tenia la intenció, l'estil amè i poc trascendental ho corrobora. Em pregunto quina devia ser la finalitat de Montaigne per plegar de la vida professional -era jurista- i enretirar-se per escriure. "No hem nascut per al nostre interès particular, sinó per al bé públic", podem llegir al començament de -potser- el capítol que m'ha agradat més, el 39, Sobre la soledat. També hi diu "ja que decidim viure sols i prescindir de companyia, fem que la felicitat depenga de nosaltres", i "ja és hora que ens allunyem de la societat perquè res no hi podem aportar", i "els llibres són agradables, però, si per acostumar-nos-hi, perdem l'alegria i la salut, els nostres millors béns, abandonem-los", alhora que acaba carregant contra Plini i Ciceró, per la seva "naturalesa desmesuradament ambiciosa" ja que pateixen per passar a la posteritat.


Com qui no vol la cosa, al mateix capítol parla del treball domèstic com a "ofici servil", en què cal trobar "un terme mig" entre dedicar-s'hi completament o deixar-ho tot abandonat. I és que el pas de temes -diguem-ne- sublims, a d'altres de prosaics, li és absolutament habitual, de fet és el que el caracteritza, tot forma part de la vida. Sovint sembla un autor dels nostres dies, parla del consum ("contínuament aspirem a les coses que vindran, desconegudes, ja que les presents no ens sadollen de cap manera"), la moda ("la manera actual de vestir-se el porta ràpidament a condemnar-ne l'antiga"), la publicitat ("tracten d'enganyar no els nostres ulls, sinó el nostre judici, i tracten d'embastardir i corrompre l'essència de les coses"), la llei de l'oferta i la demanda ("a penes estiguérem un any portant dol per la mort del rei Enric III quan certament ja tothom opinava que les sedes es venien tan barates que, si vèieu algú que n'anara vestit, el preníeu d'immediat per un burgès"), la cerca de la felicitat ("qui puga, ha de tenir dones, fills, béns i sobretot salut, però no hem de lligar-nos-hi de tal manera que la felicitat en depenga").

També, tot i ser humanista i lluitar contra la superstició, no entronitza la raó, fins té un capítol anomenat L'atzar es troba sovint al camí de la raó. Diu que es absurd anomenar mort natural els que moren de vell, perquè el normal és morir per atzar, d'un accident o una malaltia. Parla poc de la vida familiar, però també es presenta amb la dona i la filla, jugant a jocs de paraules per exemple. Devia ser juganer, però valora les jocs amb ambivalència, com quan qualifica els escacs de "beneit i perillós joc", "l'odie i en fuig, ja que no és prou joc i ja que ens diverteix massa seriosament, i em fa vergonya prestar-li l'atenció que bastaria a qualsevol cosa bona." Montaige es divertia massa seriosament amb els seus Assaigs.

Assaigs, llibre primer, de Michel de Montaigne

Gràcies a un comentari de l'Ariadna a un missatge meu en què parlava dels Assaigs de Michel de Montaigne, vaig saber que hi ha diversitat d'opinions a l'hora de triar l'edició per fer la traducció. Bé, coses de filòlegs, els lectors no disposem de prou elements per opinar. Jo he llegit la versió traduïda recentment per en Vicent Alonso, de moment el llibre primer, n'hi ha dos més.

En el meu missatge deia que Montaigne era un saberut que escrivia de tot, i que s'havia passat la vida llegint els clàssics. És cert que me'l mirava amb una mica de rebuig, el veia com un setciències alliçonant des del seu escriptori. Res de més llunyà. Com que Montaigne escriu realment de tot, fins d'ell mateix, el lector descobreix a la meitat del llibre que l'autor dominava el llatí perquè era la seva llengua materna, el seu pare ho havia volgut així en posar-li un educador alemany que no parlava llengua romànica, i que a més li deixava a l'abast, com qui no vol, la cosa llibres llatins perquè el vailet els acabés descobrint. I tant que els descobreix, Montaigne en fa combustible per a tota la vida, els llegeix sense esforç i els valora o els critica sense prejudicis, alhora que menysprea els best sellers del moment, els "Lancelot du Lac, els Amadís, els Huons de Bordeus, i aquests poti-potis de llibres amb què els infants es diverteixen, no en coneixia ni el nom, ni en conec encara el contingut". Si visqués avui, seria dels que no poden parlar amb ningú a l'hora de l'esmorzar o en les pauses escolars o laborals perquè no veuen la tele.

El que no em queda clar és per què escriu els seus assaigs en francès i no en llatí, i més tenint en compte que la llengua del seu voltant era el gascó, o el perigordià com en diu ell. Si la wikipedia no m'enganya, el Perigord ja feia més de cent anys que era francès (en constant disputa amb els anglesos), en contraposició a altres territoris occitans, el midi que en diuen ells. Pel que fa a l'erudició, en tot moment té clar que la vida és prioritària, per això adverteix contra la "dedicació excessiva a l'estudi dels llibres". Diu que als nens se'ls corromp l'esperit si se'ls fa estudiar "catorze o quinze hores diàries", no sé què en diria de la situació actual. I sobre la intenció alliçonar, d'impartir lliçons de moral, està clar que no és la finalitat última pel que escriu, "no em pose a dir el que s'ha de fer al món, d'altres ho fan ja prou, sinó el que hi faig". Però és evident que si tria uns temes determinats és per perdre-hi partit, amb preferència per les estratègies bèl·liques o els conflictes de religió, una veritable obessió, suposo que de l'època (Montaigne era catòlic i veia el prostentantisme com un desviament).

Montaigne avui potser seria blocaire. Hi he pensat quan explica com escriu, tant pel que fa al contingut: "les reflexions són meves i es mantenen gràcies al recurs de la raó, no de l'experiència; cadascú pot aportar-hi els seus exemples", com en l'estil: "no es tracta tant d'elevar les paraules com de rebaixar-ne el sentit, tant més satíricament com més oblíquament (...) Per tal d'abastar més, només hi he posat el que és essencial". I és que en els seus Assaigs parla de tot, des de la mort, "cal estar sempre calçat i a punt per partir en la mesura que és a les nostres mans, i sobretot procurar que llavors un s'haja d'ocupar només d'ell mateix", a la conveniència de petar-se, "pel rebuig d'un sol pet, ens duu fins a les portes d'una mort ben angoixosa".

Seguiré en un altre missatge.

Móns que s'enfonsen

Les novel·les que més m'agraden, sovint hi penso, són les que deixen constància d'un món que s'enfonsa i l'arribada d'un de nou, desconegut i d'adaptació difícil. Sempre es posa com a exemple El Guepard de Lampedusa, però també tota l'obra de Cekhov (en aquest cas contes i teatre), i també l'Anna Karénina, i El Roig i el negre, i la Incerta glòria i, de fet, tota la novel·la catalana de postguerra (Rodoreda, Villalonga...). Avui dia potser Houellebecq.

He rememorat aquestes sensacions aquest matí llegint, en un anunci en un diari, la carta que Josep Benet ha escrit a Josep Antoni Duran Lleida. De Josep Benet no en sé res, sóc així d'ignorant. Només recordo, quan jo era petit, que es presentava de cap de llista del Psuc, una relació que no m'acabava de quadrar perquè en el meu ambient (treballadors de la Catalunya no metropolitana) els comunistes eren més o menys dolents i/o estranys (recordo que tampoc no entenia per què un partit comunista es deia socialista). Ara em pregunto com deu veure Benet aquest món incert que ens està venint, i quina valoració deu fer de la seva vida de lluita.

Volem viure

Els nostres avantpassats van lluitar perquè el menjar deixés de ser el privilegi d'uns quants. La tècnica i la redistribució social han fet que avui poca gent al nostre país mori de gana (una altra cosa és la qualitat dels aliments). Ara la mare dels ous és l'acaparament de l'espai, la manera de demostrar que es té poder. Solars a preu d'or i barraques com a millor inversió de la teva vida. I ciutadans d'un país amb una cultura financera sota zero ens ho hem cregut. Faust ja no vendria la seva ànima per obtenir saviesa, sinó un lloc on viure.

Polítics i mitjans de comunicació/persuasió formen part de la conxorxa. No volem pegats, no volem ajudetes per mantenir una situació absurda, res de donar suport a empreses que ja han fet prou mal ("crear riquesa", que no em facin riure), la festa s'ha acabat, no allarguem artificialment la vida al moribund.

Simplement volem viure.

A l'estadi

Un plegat de circumstàncies van fer que acabés trobant-me a les mans una bona localitat per al partit de futbol d'ahir Barça-Llevant, i vaig aprofita-la. Una riuada de gent davallava atreta per una crida sobrenatural, però l'estadi no es va acabar d'emplenar, potser és de dimensions infinites, com la biblioteca borgiana. Per sort vaig anar a parar a prop de la porta que em tocava, si no ja me veia donant voltes fins a meitat de partit. La cadira era de plàstic fred com el glaç i bufava un airet de muntanya que entrava per una orella i sortia per l'altra, però jo mirava a una banda i l'altra i ningú no semblava afectat per aquestes nimietats. Tothom s'alçava, s'asseia, cantava i anava a comprar alguna cosa per picar quan tocava fer-ho. Jo seguia el corrent, també m'alçava i feia veure que cantava i cridava, per respecte als practicants i també per intentar passar una mica desapercebut.

El públic anava molt confiat, sembla ser que el Llevant és molt fluixet, però després d'un primer gol del Barça, l'equip rival va acomplir amb el deure de crear emoció: una pilota al pal, un gol anul·lat i un gol de penalt. El pobre jugador que havia provocat el penalt no agradava gens, es veu que és una desamistança que ja ve de lluny, i com que era el culpable de l'empat, resultat ignominiós, la gent no s'estava d'escridassar-lo, menysprear-lo i insultar-lo amb tota la força que els sortia de les entranyes quan tocava la pilota, com si fos el banyeta més odiat de l'equip rival més odiat. Em feia l'efecte que si algú hagués tingut una escopeta, li hagués disparat. Per sort, al cap de cinc minuts un altre jugador, aquest estimat, de nom Messi, va fer un bon gol i els participants en ple van començar a lloar-lo, creaven cançons amb el seu nom i rodolaven les llàgrimes. No m'estranya que la majoria de jugadors de gran èxit acabin trastocats.

En cinc minuts vaig tenir l'ocasió d'observar els dos comportaments extrems del públic del colisseum: polze avall per al gladiador menyspreat, polze amunt i encimbellament olímpic per al semidéu. La segona part va acomplir la rutina esperada: tres gols més del Barça sense gaire emoció. A partir de deu minuts abans d'acabar, molts seguidors abandonaven el seient com uns desesperats: entrar a la biblioteca borgiana és difícil, però sortir-ne encara més. Tots les vies i transports públics estaven col·lapsats.