Adiós a la infacia, una aventi de Marsé

© ros ribas

Adiós a la infancia és un muntatge d'Oriol Broggi a partir d'un text de Pau Miró que recull fragments de cinc novel·les de Juan Marsé, els que aporten informació autobiogràfica o pseudoautobiogràfica, de quan Marsé devia anar amb pantalons curts. Es una obra que s'escenifica al mateix lloc on comença i transcorre bona part de l'acció dramàtica: el local que havia estat la Cooperativa la Lleialtat (escissió de la cooperativa dels teixidors a mà), suposo que La Lealtad en l'època de l'obra, i Teatre Lliure avui dia. Un mateix lloc per a usos diferents, amb 70 anys de no-res, 70 anys que mostren la diferència entre aquella societat i la nostra. Tota l'acció transcorre al barri de la Salut i zones limítrofes. Els personatges representats són els avis i pares dels espectadors que ara contemplem còmodament la posada en escena. La música de Sisa, primer en forma de pasdobles i boleros amenitzadors de la misèria dels perdedors, enllaça l'època actual amb la representada, i fa de fil conductor de tot el muntatge.

És inevitable preguntar-se què queda d'aquella atmosfera en la Salut d'avui, quines experiències i sentiments viuen els habitants de les cambres en la heterogeneïtat d'edificis dels carrers estrets. Penso que déu n'hi do. Ja no es fa tanta vida de barri, el cotxe mana molt, la tecnologia digital impera, el boom immobiliari ha fet estralls, però hi ha una línia de continuitat clara entre aquella societat i la nostra. Nosaltres hi som perquè ells hi van ser. Una societat que renegava de si mateixa pel temor a l'estat policial que podia colpejar com un martell, capaç de convertir la gent en titelles. El nostre repte és descobrir aquella societat, destapar-la, és l'única manera de descobrir-nos a nosaltres mateixos.

El que sí que ha canviat completament és el comportament dels joves d'avui dia a l'hora d'enfrontar-se al món i arribar a l'art. El jove Marsé es refugiava en els còmics, després en la literatura, també en el cinema, enormes dosis per donar alegria a la vida i seguir endavant. Molta producció de qualitat baixa, però alguna perla de tant en tant. Avui dia, si un jove preadolescent està avorrit a casa seva i no entèn el món dels adults, mai no tindrà la iniciativa de llegir llibres i encara menys posar-se a escriure. Difícilment veurà una pel·lícula sencera, i encara menys es deplaçarà per veure-la. És difícil imaginar-se com serà la Salut d'aquí a 70 anys.

© ros ribas

 

Big fish, de Tim Burton

És recurrent l'exaltació de l'art de narrar històries, o d'inventar-les, però aquest no és el pinyol de la pel·lícula Big fish de Tim Burton, sinó la dificultat a l'hora de traçar una frontera nítida entre realitat i ficció, i per tant l'ús de la ficció que introduïm a les nostres vides, ja sigui amb esforç o per inèrcia. No oblidem la versemblança de com s'hi introdueix, si som traçuts o maldestres, si ho fem per gust o supervivència. El llenguatge hi té un paper cabdal, i la comunicació no verbal, apresos i transmesos per l'homo sapiens en el pas dels segles.

La relació entre pare i fill és la contraposició de dos extrems: viure en la fantasia o en l'empirisme. No es tracta d'un diumenge a la tarda o d'una postura social, per quedar bé, si no de viure-hi i viure-ho amb totes les conseqüències. És d'agrair que la pel·lícula no prengui partit per cap de les dues postures, ja que al món res no és del tot blanc o negre, hi trobem totes les tonalitats del gris i dels colors de l'arc iris que siguem capaços d'afegir-hi.

La qüestió dóna per més: ¿és possible la dicotomia ficció/no ficció que fem servir sense dubtar? En principi la història i la política és no ficció mentre que una història i una política són ficció. ¿Però què passa si un historiador té assumides com a certes unes històries que tenen base d'arena movedissa? ¿La mateixa pregunta val per a un científic? Les teories més fermes s'han basat en contes de la vora del foc. El llenguatge és traïdor, només les matemàtiques es salvarien dels seus tentacles tergiversadors.

A Big fish la mentida és real i la realitat n'està contaminada.

Foto de Columbia Pictures

Rhinocéros, d'Eugen Ionescu

Sempre fa respecte encarar-se a un text com Rhinocéros d'Eugen Ionescu, convertit en mite de tant que n'has sentit a parlar. L'obra es defineix a si mateixa en les seves entranyes com a avantguarda, el teatre que es fa ara. Parlem de l'any 1959, i a dia d'avui l'obra està inserida completament en la tradició, o sigui que ha creat escola, i segueix funcionant perquè els diàlegs són formidables, amb gravetat sorneguera, i els personatges estereotips ridículs, que els espectadors d'ara hem anat veient des de la infantesa i ja els trobem del tot normals. El missatge és el mateix que el de moltes altres obres filles del totalitarisme: ens mostra una distopia com a millor dels móns, ciutat de vacances, i carbó per als dissidents que són rucs i s'automarginen.

És clar que s'agraeix la lletra si és duta a escena amb el nivell que es mereix,  dirigida amb classe i dita per uns actors que declamen amb passió i ímpetu mentre corren i fan el pallasso, com el muntatge del Théâtre de la Ville de Paris d'Emmanuel Demarcy-Mota que vam poder veure al Lliure pel Grec.

Hedda Gabler, de Henrik Ibsen

Foto de Felipe Mena

"Abans, la mort!", crida la Hedda quan es veu desesperada, i el degà "únic gall del galliner" li respon sabent-se la veu de l'experiència: "Són coses que es diuen, però no es fan." Poc després, com que veu que la frívola i no gens estúpida Hedda -per qui li cau la bava de vell verd- s'adona que la té atrapada sine die entre les seves urpes, li deixa anar amb compassió més sentències de la mena cal acceptar el que et ve, la resignació és el et permet de sobreviure, he vist gent que amb el temps ha acabat acceptant allò que mai no hagués imaginat.

Aquest és el punt que fa de Hedda Gabler una obra totalment moderna. Molts discursos romàntics que ens parlen de la llibertat individiual de triar i de deixar-se endur per les passions, avui ens semblen ingenus i ridículs, però el text de l'autor noruec no deixa de banda la ressignació, i l'acaba convertint en el motiu principal: ¿fins a quin punt estem disposats a ressignar-nos per anar fent? ¿Fins a quin punt podran collar-nos, fer treballar més per menys, anar pagant la hipoteca fins que algun dia llunyà -al paradís- potser s'acabi, si ets bon minyó tindràs dret a una pensió sempre que no facis gaire soroll? Pels qui tenen el poder, els galls del galliner, el que importa de debò no és la quitança d'estalvis als treballadors per donar-la als bancs ni la prima de risc ni el percentatge de desocupats, sinó el grau de ressignació que estem disposats a assumir, que com cinícament manifesta el degà Brack (ell que amb grans esforços ha aconseguit fer-se un bon espai dins el sistema) pot ser inversemblantment elevat.

Victus, d'Albert Sánchez Piñol

No llegeixo novel·les de les dites històriques, perquè no me les crec. Un exemple: només posar els ulls a la contracoberta de Victus i de seguida que hi llegeixo: "¡Lo contaré todo! Cómo jodieron al general Villarroel...", arrufo el nas: ¿a les primeries del segle XVIII s'utilitzava el verb joder amb el sentit de perjudicar amb què el fem servir actualment? I tants i tants detalls (expressions en les converses, gestos, hàbits...) que fan que les novel·les dites històriques se m'ennueguin amb unes poques pàgines.

Malgrat tot he fet una excepció amb Victus pel conflicte en què està situada, del qual m'he documentat en els últims anys per una feineta personal. He de dir-ne que és una novel·la que es llegeix bé, cosa que deu ser una bona definició de best-seller. De fet, el seu punt fort és tot el que té de novel·la bèl·lica: com es milloraven les fortificacions i com es construïen les trinxeres per superar-les, els moviments militars, la diplomàcia, les campanyes i els seus moviments amunt i avall, les relacions entre la tropa, la seva quotidianitat, els cossos militars, els generals i els seus vicis, la rereguarda, el suport popular a un pretendent o altre, i molts més aspectes d'aquesta mena. L'interès rau sobretot en la nombrosa informació d'índole militar documentada minuciosament per l'autor i abocada a la novel·la. És, doncs, com a novel·la bèl·lica que val la pena ser llegida, ja que en altres aspectes tira força a fluix: en les relacions sentimentals, en les descripcions de llocs, i en el final, per posar estratagemes habituals de les novel·les de públic ampli. Per això Victus no agradarà qui no hi busqui el que hi ha de buscar.

Felip i Vendôme a Villaviciosa

En lloc de gastar un to èpic l'autor l'ha preferit sarcàstic, que està prou bé però que en 600 pàgines pot fer-se carregós. El que no és perdonable són algunes de les imprecisions i contradiccions que enlletgeixen abundament l'obra: la poca uniformitat lingüística (Girona però en canvi Beceite o noms valencians en castellà), les inversenblances difícils de pair (¿Vauban acceptaria un galifardeu estranger d'aprenent?, ¿el protagonista acaba d'arribar a Castella i ja té prou coneixement de castellà per fer de traductor?, ¿Villarroel no parla gens de català i l'entenen?), l'abús dels adjectius francès i espanyol en contraposició a català per referir-se a borbons o austriacistes, com si hi haguessin nacions abans del nacionalisme i els soldats s'allistessin per patriotisme ("a españoles y franceses había que matarlos sin rencor, eran el enemigo": ¿un català de fa 300 anys hagués dit això?), l'omisió total del terme Aragó quan aquest era el nom de la Corona, fins al punt que l'Aragó estricta desapareix territorialment ("Cuando cruzó la frontera entre Castilla y Cataluña...": no res entremig). Penso que amb tantes revisions que devia tenir l'obra i les nombroses reimpressions tot això s'hauria d'haver polit.

Victus és una novel·la que pren partit endinsant-se de ple en el maniqueisme, però és possible que no sigui un defecte greu sempre que es prengui com un joc: els nobles són molt i molt covards i interessats, i els de dalt de tot (pretendents reials inclosos) els més aprofitats, mentre que el poble és honest i valent i lluita pel que de debò val la pena, fins i tot els miquelets que són presentats com a bandolers acaben com a lleials i justos. Un marxisme-nacionalisme d'abans de la Revolució Francesa. Rafael Casanova com a bon "felpudo rojo" surt força mal parat, sobretot en contraposició a Antonio de Villarroel, l'autèntic heroi, pal de paler de la narració. ¿Es modificaran a partir d'ara els homenatges dels 11 de setembre? També depèn de quanta gent s'hagi comprat la novel·la per tenir-la i no per llegir-la.

Una història catalana, de Jordi Casanovas

Una vegada feia cua en una caixa de supermercat a Sort i la dona del davant, del país i d'edat avançada, parlava per qui volgués escoltar-la sobre una expressió concreta que ella la deia d'una manera determinada i "en català" se'n deia d'una altra. Xafarder com sóc en aquesta mena de temes, vaig introduir-me al monòleg per preguntar-li a què es referia amb allò de "català", i va barbotejar, "en català, allà a Barcelona, però aquí ho diem així".

Aquesta escena no me la podia treure del cap mentre veia i escoltava els diferents escenaris d'Una història catalana, de Jordi Casanovas, al Nacional, tots ambientats fa una vintena d'anys: una casa aïllada a la part de muntanya del Pallars, uns pinxos que es busquen la vida al Somorrostro, gent de casa bona barcelonauta, i la Revolució Sandinista. Curiós tot plegat, que l'autor i la companyia per analitzar "un poble que se sent orgullós de demoninar-se català", utilitzin personatges que fet i fet no es considerin catalans. Hauria valgut més la pena fer servir Vilafranca. Llàstima.

Malgrats les interpretacions notables, les escenes de les dues primeres parts transcorren amb uns quants gags i situacions que no aporten res de tan vistes (els feréstecs de Rusiñol i els pijoapartes de Marsé), però en l'última part es tensa tan la corda de la versemblança que el muntatge arriba als cims més alts del ridícul.

© David Ruano/TNC

Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès

No és gens fàcil escriure i encara menys representar un malalt mental, i la dificultat s'agreuja proporcionalment a la violència generada quan es tracta d'un psicòpata que arriba a l'assassinat. Violència sense casus belli, perquè sí. Malauradament la ficció cinematogràfica i televisiva és plena de psicòpates assassins exagerats i sobreactuats, versió moderna de la bruixa que pica amb una escombra dins el tren, i davant d'això es fan imprescindibles obres com Roberto Zucco que desemmascaren el sensacionalisme i mostren la realitat que fa mal. El noi que ha anat a buscar la roba de militar a casa, interpretat sàbiament per Pablo Derqui, mata la mare, gira el cap i mira al buit. És difícil llegir-hi l'expressió de la cara. En Roberto Succo de debò va existir, però Koltès es permet unes llicències, com ara que el real va matar primer la mare i després el pare, i a l'obra és a l'inrevés. Tant és, el que debò importa és la condició humana, la que comporta uns actes, tan se val una biografia desgraciada com una altra.

Crec que és una obra difícil de retenir per a l'espectador, possiblement perquè es basa en un seguit de seqüències protagonitzades per un individu perdut vagarejant per escenaris que coneix, d'una adolescència que potser va ser prou feliç, per què no. Del muntatge del pre-Lliure no en recordava les escenes, només l'atmosfera i la tensió, i el moment en què una noia diu "és un nom molt dolç", i l'Eduard Fernández pasejant-se damunt les vigues. El muntatge actual al Romea ressalta la societat 13 rue del percebe però en amarg, amb uns individus que viuen sense preguntar-se res, perquè toca viure, un Gran Hermano realista. En Roberto és una formiga esgarriada que altera l'odre, i no té lloc a l'escenari.

Espanya contemporània (1814-1953), de Jaume Vicens Vives

Aquest és un llibre recuperat, ja que és la traducció de tres capítols que va escriure Vicens Vives per ser publicats a Itàlia per a un public ampli. És per això que en tota l'obra hi trobem comentaris de la mena sobre això no hi ha res estudiat, o aquí hi ha molta feina a fer, o tots els treballs sobre aquest tema són publicitat d'un bàndol o altre. Desconec si després de 60 anys la historiografia s'ha desenvolupat tant com Vicens hagués volgut, és un dubte que m'ha quedat obert i m'agradaria aclarir-lo. El text ha estat editat per Miquel Àngel Marín Gelabert, que ha fet una gran tasca perquè tot i que el text original no es va arribar a publicar, posteriorment ho va ser parcialment en francès amb modificacions per alleugerir l'estil directe d'alguns fragments, com pot comprovar el lector que s'entretingui a consultar les notes.

Vicens Vives fa una síntesi divulgativa de la història de l'Espanya moderna, que per ell és de la retirada de Napoleó fins al dia mateix que escriu. Espanya hagués viscut una evolució similar a la de la majoria de països europeus si no hagués estat per la invasió napoleònica, que va provocar la creació de l'Espanya bipolar que ens arriba fins avui dia: d'una banda la laica anticlerical, i de l'altra la tradicionalista ultracatòlica. Els períodes als quals l'autor presta més atenció són, en conseqüència, les lluites sense cap mena de diàleg entre liberals i carlins, els pronunciamientos militars, l'invent de la Restauració amb elogis a Cánovas ("va voler fundar un Estat legal, sense arbitrarietats, que reposés damunt les forces vives del país (terratinents, industrials, burgesos) i damunt un exèrcit sense vel·leïtats de pronunciaments"), el fracàs per la inestabilitat social, l'arribada de Privo de Rivera, la ineptitud de la Monarquia i els vaivens de la República, la guerra que feia temps que es coïa i la victòria de Franco. Vicens té clar que el resultat de la guerra va dependre absolutament de la conjuntura europea, i que el seu escurçament o allargament hagués donat un resultat diferent.

Tot i que feia quatre dies de la contesa i que Franco assumia el poder absolut, Vicens anteposa el rigor científic a qualsevol biaix ideològic o nacionalista. És interessant quan tracta l'evolució de l'exèrcit espanyol, que passa de sostenir el liberalisme (s. XIX) al conservadurisme més radical (s. XX), i la defensa d'algun polític com l'esmentat Cánovas, però a la majoria els blasma per practicar la tàctica de curta volada. A més, no s'està de desaprovar els moviments revolucionaris obrers, incapaços de fer-se amb el control de la situació ni d'organitzar res de bo, i els burgesos, absolutament apàtics a l'espera que algú els tregui les castanyes del foc (en això coincideix amb Gaziel).

És curiós que en cap moment parla del concepte de nació sobre Espanya, així com el conflicte territorial és gairebé sempre absent en el llibre, amb l'excepció dels cantonalismes, i algun esment escadusser a les divergències entre Castella i Catalunya: "A Catalunya era possible un règim republicà; que no fos viable a Castella justifica una vegada més les evolucions històriques divergents de dues mentalitats autòctones."