dimecres, 14 d’agost del 2013

Big fish, de Tim Burton

És recurrent l'exaltació de l'art de narrar històries, o d'inventar-les, però aquest no és el pinyol de la pel·lícula Big fish de Tim Burton, sinó la dificultat a l'hora de traçar una frontera nítida entre realitat i ficció, i per tant l'ús de la ficció que introduïm a les nostres vides, ja sigui amb esforç o per inèrcia. No oblidem la versemblança de com s'hi introdueix, si som traçuts o maldestres, si ho fem per gust o supervivència. El llenguatge hi té un paper cabdal, i la comunicació no verbal, apresos i transmesos per l'homo sapiens en el pas dels segles.

La relació entre pare i fill és la contraposició de dos extrems: viure en la fantasia o en l'empirisme. No es tracta d'un diumenge a la tarda o d'una postura social, per quedar bé, si no de viure-hi i viure-ho amb totes les conseqüències. És d'agrair que la pel·lícula no prengui partit per cap de les dues postures, ja que al món res no és del tot blanc o negre, hi trobem totes les tonalitats del gris i dels colors de l'arc iris que siguem capaços d'afegir-hi.

La qüestió dóna per més: ¿és possible la dicotomia ficció/no ficció que fem servir sense dubtar? En principi la història i la política és no ficció mentre que una història i una política són ficció. ¿Però què passa si un historiador té assumides com a certes unes històries que tenen base d'arena movedissa? ¿La mateixa pregunta val per a un científic? Les teories més fermes s'han basat en contes de la vora del foc. El llenguatge és traïdor, només les matemàtiques es salvarien dels seus tentacles tergiversadors.

A Big fish la mentida és real i la realitat n'està contaminada.

Foto de Columbia Pictures