De tant en tant ve de gust un reguitzell de contes d'en Mrozek. Fa anys vam tenir l'oportunitat de descobrir-lo amb La vida difícil, amb uns relats que et deixen amb cara d'estaquirot al costat d'altres que marquen per a tota la vida, en el meu cas particular el del revolucionari que dorm dins l'armari i el del bomber que pateix l'accident laboral del seu client. Joc d'atzar tirava més de veta del surrealisme, i El elefante, traducció de J. Slawomirski, és de la línia de La vida difícil (sembla que l'època en què es traduïa Mrozek al català ha passat a millor vida). Si no fos perquè acabo de veure que es va publicar al 1957, tenia la impressió que era molt posterior, ja que descriu les acaballes d'un règim que s'aguanta amb pinces i en el qual ningú ja no creu, però que té la potestat de deixar-te ben trinxat si et passa pel damunt.
Devia ser una via d'escapament important per a la població polonesa, si és que podien llegir-lo. 43 contes, alguns de micro com els d'en Calders, on hi predominen dues branques: la descripció de personatges que actuen i parlen absurdament però que no es fan estranys perquè és el que toca, es fan estimar, i el deambular oníric com a única opció de passar l'estona en un món absurd. Això sí, en tots dos casos s'entreveu que el món s'enfonsa, que "llegan nuevos tiempos", però si fa no fa seran com els que se'n van. El pitjor de tot és la gent que treballa amb orgull i sentit del deure, perquè ocupa absurdament un lloc, li ha estat encomanada una tasca absurda i l'accepta sense qüestionaments.
No tenia ganes d'anar a veure l'últim muntatge de L'hort dels cirerers perquè és una obra que he vist representada unes quantes vegades, i perquè em malfio molt de les "actualitzacions" que s'empesquen la majoria de directors que corren ara, i perquè la crítica era massivament negativa. Ara que de tot se'n diu critica, perquè a Butxaca hi vaig poder llegir "A diferència d'altres peces de Txèkhov (com La gavina o Les tres germanes), a L'hort dels cirerers costa trobar-li el què... Les últimes alenades de la Rússia tsarista ens queden massa lluny, i se'ns fa difícil identificar-nos amb aquesta família que amaga el cap sota l'ala per no afrontar la seva ruïna. Però ja que ens entestem a representar-la, el resultat d'aquest muntatge no acaba de convèncer." Si l'autor d'aquest escrit no se sent representat per uns individus que estimen i s'eviten, es llencen floretes i sarcasmes, veuen xampany i viatgen per evadir-se del record de les morts abans d'hora, dels amors que no arranquen o acaben com el rosari de l'aurora, per oblidar que amb prou feines poden cobrir els interessos de la hipoteca, mentre d'altres -els espavilats sense escrúpols ni cultura- se n'aprofiten amb projectes immobiliaris per a turistes, és que està totalment aïllat de la nostra societat o viu en un país amb un règim polític d'abans de les democràcies liberals, com ara l'Aràbia Saudita o l'Afganistan. És veritat que tothom s'hi atreveix, a fer ressenyes.
Una de les misèries d'aquest país: a algú que cau en gràcia se li acut dur ulleres de pasta negra, i tot el seguici corre a canviar-se les ulleres. I el pitjor és que fora de les ulleres de pasta negra, no hi ha vida. Poca veu crítica i independent. El que em va fer canviar d'opinió és una ressenya positiva de Xènia Diakonova al Cultura de l'Avui, que després he vist que col·labora en l'obra, o sigui hi ha trampa. Però crec que la seva opinió és sincera: el muntatge val la pena. Un caos controlat, una família que es desfa, un món engolit pel progrés (sempre que veig l'obra no puc evitar de pensar què li devia passar al Sr. Lopakhin en la Revolució), gent que no sap on navega i, sobretot, una comedia de enredos, que pel que sembla és la lectura que exigia Cekhov. És cert que les representacions que havia vist anteriorment de l'obra eren més solemnes, i és que tenim la tendència a revisitar els clàssics amb solemnitat, o és que amb la solemnitat de fireta suplim la manca de talent.
Aquest text és en certa manera la continuació de l'anterior, perquè després de l'èpica bèl·lica arriba la misèria del tornar a començar. Els que hi guanyen sempre són els mateixos i els que hi perden també, la nacionalitat hi compta poc. Després de tanta carnassa podrida a les trinxeres, les societats i els estats que les representen tenen mal de panxa i s'empesquen homenatges a l'honor dels morts, els monuments a cada poble, i buscar i inventar-se un sentit a tot plegat. No n'havia tingut amb una guerra de desgast horrorosa, que al comandant Dellaplane li toca revisitar les fosses per repartir-ne les restes als familiars, amb una de les quals tindrà una relació poc rutinària.
En Bertrand Tavernier és un director que m'ha impactat amb algunes pel·lícules i m'ha deixat indiferent amb d'altres. Aquesta, del 1989, que acabo de veure per atzar, pertany sense cap dubte al primer grup. S'ha fet molta ficció sobre l'estupides i la brutalitat de la primera gran guerra, i també molta sobre l'amor impossible, però la gràcia està en la manera de tractar aquests temes, en el to. ¿És possible parlar humorísticament de qüestions que fan posar la carn de gallina, humor negre amb classe? ¿Ens hi podem referir des de la distància de la nostra comoditat sense relativitzacions perilloses, sense ferir la dignitat dels que van trobar-se immersos en la bogeria? La resposta és sí. Ho vam veure El verdugo de Berlanga i ho corroborem amb La vie et rien d'autre, humor de llavis glaçats al llarg de tot el metratge.
De tant en tant ve de gust un reguitzell de contes d'en Mrozek. Fa anys vam tenir l'oportunitat de descobrir-lo amb La vida difícil, amb uns relats que et deixen amb cara d'estaquirot al costat d'altres que marquen per a tota la vida, en el meu cas particular el del revolucionari que dorm dins l'armari i el del bomber que pateix l'accident laboral del seu client. Joc d'atzar tirava més de veta del surrealisme, i El elefante, traducció de J. Slawomirski, és de la línia de La vida difícil (sembla que l'època en què es traduïa Mrozek al català ha passat a millor vida). Si no fos perquè acabo de veure que es va publicar al 1957, tenia la impressió que era molt posterior, ja que descriu les acaballes d'un règim que s'aguanta amb pinces i en el qual ningú ja no creu, però que té la potestat de deixar-te ben trinxat si et passa pel damunt.
