diumenge, 4 d’abril de 2010

Carretero. Retrat d'un metge que fa política, de Francesc Ortiu

Mai de la vida m'hagués imaginat que llegiria un llibre d'encàrrec sobre un polític, però de més verdes en maduren. M'atreia que l'encarregat fos un dels guionistes del Pasta gansa o de El consultori del Dr. Soler, me l'imagino descregut i de tornada de tot. I pel que explica al llibre, abstencionista reincident. Realment, el llibre té un to èpic minimalista, una combinació gens fàcil que s'aguanta bé durant noranta pàgines i que en suportaria unes quantes més. Al lector li pot semblar que hi ha gat amagat: l'autor no coneix la seva presa, en lloc d'acostar-s'hi dóna voltes al seu voltant a través d'amics i coneguts, i per fi hi ha una trobada que és del tot professional i distant. Però en tot aquest procés el verí ha estat inoculat i Orteu es converteix, es deixa seduir com la guineu del Petit Príncep.

El retratat és un personatge que pot seduir o por causar repulsió, antítesi dels personatges guays que corren per les pantalles televisives: seriós -però amb sentit de l'humor a la britànica-, auster, rígid, exigent, català. És el contrari dels polítics que corren pel petit món de les nostres províncies: modest, de visió àmplia i antisectària, ambiciós pels temes comunitaris, i català que no està disposat a rebre insults i anar fent la rialleta. Enemic total de la xerrameca buida, el llibre s'acaba amb "la seva obra política completa": una entrevista i dos articles mal comptats. Per la meva feina
durant vint anys he conegut i patit molts polítics amb càrrec, des de nostàlgics del franquisme a militants d'EUiA, i he de dir que les diferències que els separen són ben poques després de constatar que tots, completament tots, estan units per dos denominadors comuns: intentar mantenir-se al poder com més millor, i col·locar el màxim d'acòlits en les millors cadires. Pel que llegim en les anècdotes que farceixen el llibre, en els onze anys que ha assumit càrrecs polítics Carretero no s'ha dedicat a aquestes pràctiques, oi més les ha combatudes, potser per això el llibre no s'atreveix a qualificar-lo de polític sinó de metge que fa política.