diumenge, 28 de març de 2010

Felipe V. El rey que reinó dos veces, de Henry Kamen

Aquest és un llibre revisionista, en el sentit que pretén millorar la imatge del primer rei de la monarquia que actualment regna a Espanya. Als territoris de l'antiga Corona d'Aragó és notori i comprensible que aquest rei conservi eternament la mala fama, el que jo desconeixia és que l'aversió s'estén -o s'estenia- a la resta de l'Estat: embogit, estrangeritzat (era francès i mai no va arribar a ser espanyol, i "su obsesión por la sucesión francesa no le abandonó en toda su vida") i calçasses (tot i que l'autor no hi està d'acord). És un llibre fàcil i divertit de llegir amb finalitat divulgativa, ben documentat, però lamentablement escrit des d'una òptica nacional espanyola, per referir-se a una època en què no hi havia nacions. Henry Kamen tracta Felip en tot moment com a rei legítim de l'Imperi i l'arxiduc com a aspirant estranger a la corona. Els felipistes reben en tot moment un tractament positiu, de "leales", mentre que els austriacistes són titllats de "rebeldes" y "sediciosos".

Després de dir que la majoria de combatents van ser estrangers, fins i tot en les batalles peninsulars, i que els espanyols eren la població civil a qui tocava el rebre, l'autor surt amb estirabots com ara "desgraciadamente, el verano no resultó favorable para los españoles", per referir-se a les derrotes felipistes de la campanya del 1710. Cada dos per tres cau en l'error d'anomenar espanyoles les tropes de Felip i estrangeres les de Carles, o encara pitjor en les batalles del Regne de València descriu que les tropes austriacistes estaven formades per anglesos, alemanys (?) i catalans (??), el pitjoret d'Europa assolant les meravelloses i exòtiques terres hispanes. No té cap vergonya d'afirmar que Felip V "había defendido los intereses de la Península en el campo de batalla", com si l'altra part hagués estat moguda pel Cantó Fosc. És un punt de vista que el lector ha de conèixer i tenir en compte abans de llençar el llibre a la paperera, curiós en un historiador anglès afincat a Catalunya.

Dit això, no deixa de ser interessant conèixer la vida i les inquietuds del rei, que patia un "desorden bipolar" i per tant alternava les etapes d'eufòria amb les d'enfonsament. Les d'eufòria coincidien amb les bregues militars, o sigui que no s'estava d'instigar el sarau, i contra els aragonesos hi tenia una predilecció inquietant. Una de les tesis del llibre és que "Felipe V creó una nación" i "puso en la Península los cimientos del Estado moderno", en el qual "los castellanos desempeñaban una parte irrelevante". L'autor afirma això últim amb un interès compensatori, però no és difícil adonar-se que el que vam perdre els aragonesos no té punt de comparació amb la pèrdua de poder del poble castellà en front de la cort envoltada de francesos i italians.

Deu ser cert que podem considerar Felip V com el pare de l'Estat-nació espanyol, perquè vist avui patia els mateixos vicis i defectes que l'actual: domini d'uns territoris peninsulars damunt els altres, catalanofòbia, ineptitud en relacions internacionals, política nacional basada en el nepotisme i l'intercanvi de favors, cap mena de suport a la gent vàlida, desinterès pel benestar social i l'economia productiva, política de la mena "a salto de mata", pujada d'impostos com a recurs fàcil quan l'Estat es troba entre les cordes... Ben poques diferències trobem entre aquella estructura política de fa tres-cents anys i l'actual, l'estat que va fundar aquell home a l'ombra de Lluís XIV no ha funcionat ni funcionarà mai. Ja és hora de començar a desmantellar-lo.

6 comentaris:

el llibreter ha dit...

Sembla ser que La guerra de sucesión de España de Joaquim Albareda sí que és més respectuosa amb l'època i no cau en anacronismes malintencionats. Me n'han parlat molt bé.

Salutacions cordials.

aristocrataiobrer ha dit...

benvolgut llibreter,

aquest de Joaquim Albareda el tinc a la cua, ja n'he sentit parlar, de fet s'acaba de publicar. Fa un parell d'escrits comentava un llibre seu anterior sobre el mateix conflicte. El de Kamen és del 2000.

salutacions,

Ruminahui ha dit...

Jo també tinc a la llista el de n'Albareda. I sobre la intervenció anglesa a la Península a la Guerra de Successió aviat sortirà també God save Catalonia! del nostre company lúdic, en Xavi Rubio, publicat per Llibres de Matrícula, que també desfà alguns mites, com el de la "traïció anglesa".

aristocrataiobrer ha dit...

vaja, Ruminahui, jo em pensava que això dels anglesos era gairebé dogma

i parlant de ludisme, fa temps que s'anuncia el joc No peace without Spain. En sabeu alguna cosa?

Ruminahui ha dit...

Doncs precisament en Xavi Rubio va ser-ne playtester quan el joc estava en mans de MultiMan Publishing.

En Xavi em va dir que la part peninsular estava molt mal representada, més que res perquè, com és habitual, es considerava Espanya un bloc homogeni, sense tenir en compte el suport austriacista a la Corona d'Aragó. Per exemple, quan Carles desembarca a la Península hi ha uan regla que l'obliga a guanyar-se la població, però curiosament, quan es tracta de Felip, no ha de fer cap esforç, com si als territoris de la Corona d'Aragó la gent l'hagués rebut entusiasmada i amb una catifa de flors... Vaja, la idea que el rei que volien a tots els territoris hispànics era en Felip i que en Carles era un sobrevingut que ningú d'aquí volia. O sigui, la idea de sempre Espanya = Castella.

D'altra banda les eleccions dels espais geogràfics peninsulars també són molt ahistòriques. Les zones que van veure la majoria d'enfrontaments importants a la Península (la zona entre Madrid, València, Saragossa i Barcelona) està tan poc representada com Andalusia, una zona en què no va passar res de res. L'autor ho va justificar dient que ell creia que en Carles es va equivocar desembarcant a Barcelona i que hauria d'haver-ho fet a Cadis, per això dóna moltes opcions a fer campanya militar a Andalusia.

Tot plegat, una decepció, perquè és un joc que m'atreu molt i m'agradaria provar i, sobretot, m'agradaria que d'una vegada en un joc quedessin representats tots aquests aspectes de la Guerra de Successió. Ara, des de que ho porta Compass Games potser han canviat coses... no sé.

aristocrataiobrer ha dit...

Moltes gràcies pel comentaris, Ruminahui. De fet quan el vaig veure vaig pensar a demanar-lo, però de seguida em vaig malfiar perquè temia que la visió històrica fos bastant esbiaixada. Tot i això m'agradaria provar-lo, encara fa temps que està en pre-publicació. Probablement tots els jocs publicats als EUA tenen una visió una mica exòtica de l'estranger i no acaben de filar gaire prim.

Per mi una línia de joc com el Maria podria representar bastant bé la guerra de successió espanyola, de fet hi estic donant voltes i d'aquí els llibres que comento últimament.

a reveure,