Llamadas telefónicas, de Roberto Bolaño

Feia temps que tenia ganes de llegir Roberto Bolaño, i més des que em vaig assabentar que era un gran jugador. He començat amb el llibre de contes Llamadas telefónicas publicat el 1997, i que des del 2002 s'està reeditant cada any. M'hi he trobat bastant el que m'esperava, biografies de personatges desarrelats, una mica perduts però amb ganes de viure, que pul·lulen d'una banda a l'altra perquè no acaben de tenir pàtria (la pàtria és Occident, d'Amèrica -tots dos hemisferis- a Rússia), en cerca d'alguna oportunitat, algun amor, algun sentit de la vida. Personatges durs però no de disseny hollywoodià, de tornada de tot però capaços de sorprendre's de la vida i de la gent amb qui es van topant, "gente armada, desafortunada, solitaria o con un peculiar sentido de la sociabilidad. (...) Personajes valientes y a la deriva." Gent sovint víctima d'un règim polític totalitari, com llegim en moltes pàgines d'autors sudamericans, gent d'un temps sense internet i activitats tan arcaiques com conversar des de telèfons públics de cabines o bars. Hi endevinem força autobiografia (hi surten Xile, Mèxic, Girona, Barcelona), però no queden clares al lector les dosis de realitat en la ficció.

Aquests persontatges són el fil conductor del llibre, el que el converteix en un autèntic llibre de contes i no en un recull. Dividit en tres parts, la primera està dedicada a escriptors i les seves vicissituds, un tema endogàmic però que pot interessar la majoria de lectors perquè Bolaño furga en les misèries del reconeixement, la creativitat, i el fracàs o èxit, temes universals; l'última part és dedicada tota a biografies de dones. Bolaño sap dibuixar amb traça els personatges femenins, sense concessió ni floritures, dones "alliberades" que també busquen un lloc al món sense acabar-lo de trobar, amb l'agreujant que no els serveix el model de les seves mares, perquè la societat ha canviat i volen optar a les mateixes oportunitats que els homes, amb poc èxit.

Malgrat el que pugui semblar, el to no és derrotista ni ploramiques. És adequat, aquest és el terme, amb un toc d'humor imprescindible i gens fora de lloc. La vida dels personates de Bolaño és dura, de desterrats sense rumb clar, però és així i cal adaptar-s'hi, sense escarafalls. No suporto les exageracions i la pornografia de les "vides terribles". L'estil, en consonància, és veloç i auster, sense barroquismes i amb precisió, directe al gra però no minimalista. Algun experiment, com un conte només diàleg i un altre sense punts i a part; també algunes incursions força interessants del narrador -primera persona-, que donen al llibre un aire de conte oral, t'explico el que m'han explicat d'un amic, o d'una persona peculiar amb qui vaig relacionar-me un període de la meva vida (la majoria de relats són en tercera persona). Com passa amb tots els llibres d'aquest gènere, algun conte no m'ha interessat gens i d'altres m'han entusiasmat, però la "mitjana" -si podem parlar d'aquest terme matemàtica- es mou en la banda alta. El que més m'ha agradat és La nieve, on l'ànima llatinoamericana es fon i s'enfronta a l'ànima russa, i on, novament, la dona és la protagonista de debò.