Take the money and run

Woody Allen ha rodat la mateixa pel·lícula 40 anys després, fent-hi de protagonista -això no varia- però ambientada a Espanya.

El pis de la iaia

El que més funciona a La ruïna, de Jordi Casanovas i FlyHard, és la catifa màgica, la porta dels somnis, de fet tota la peça se sustenta en aquest recurs, que per força és poqueta cosa per a una obra dramàtica sencera, els personatges són massa plans i el text massa prim (sí, ja sé que la situació i els diàlegs demanen text prim, però aquest també pot tenir valor literari). Ara bé, el pitjor de tot és que l'ambientació principal, la de la crash econòmic, és poc creïble. Paradoxament em vaig creure més el personatge argentí del final de City/Simcity que, guarnit amb trajo de catàstrofe nuclear, afirma que les crisis no les veus a venir, te les trobes fins que hi ets enfangat fins als genolls.

Els comentaris dels personatges, els diàlegs, són els que sentim arreu, jo no hi entenc, vaig fent, la culpa és dels bancs i no ens podem refiar de ningú, però això ja ho hem sentit un munt de cops i no cal anar al teatre per tornar-hi. El públic devia tenir una mitjana que superava els 50 anys, una contradicció si considerem que és un text que podria connectar fàcilment amb les generacions joves. Potser és que el temple on es representa la funció i els sacrificis és vist com a extemporani, i calen noves formes de presentació per a uns continguts que podrien trobar un públic. De fet, semblava que la mateixa representació demanés a crits un altre escenari. Ara acabo de descobrir el videojoc de l'obra i està prou bé.

Secrets de família

Tinc clar que la Barcelona de Mirall trencat ja no existeix, però no puc deixar de preguntar-me si va arribar a existir mai. De nen em va agradar força La plaça del diamant, una de les primeres novel·les que vaig llegir i entendre, però força anys més tard no vaig poder amb l'altra novel·la rodorediana, no em van motivar les xafarderies dels barcelonins presumptuosos. Amb aquest precedent tenia por de la posada en escena de Ricard Salvat d'Un dia. Mirall trencat, però he tingut sort i l'anada al teatre no ha fet llufa, els secrets de família també poden ser art quan hi ha professionalitat, si s'alliberen de l'endogàmia i el localisme i ensenyen les vergonyes dels temors universals. No he trobat enlloc cap referència a l'obra dramàtica Un dia, ni tan sols a la pàgina de la Fundació Rodoreda, però per la nota de premsa sabem que Un dia és una obra de 1959, text "revolucionari i incomprès" i embrió de la futura novel·la. El muntatge que podem veure avui és la conjunció de totes dues.

Però se'm fa difícil creure que una societat com la que se'm presenta hagués existit mai de debò. El mateix passa amb les pel·lícules (novaiorqueses) de Woody Allen, que retraten uns protagonistes que mostren pors i sentiments i passions, representants d'una classe social molt determinada que no coneix l'atur ni les cues dels menjadors socials i que de tan abstracta acaba sent irreal. Allen ho sap i ja li està bé, i els espectadors que ho vulguin veure d'una altra manera s'enganyen. ¿Ens podem arribar a creure una burgesia barcelonina com la que veiem a l'escenari del Borràs? Jo no. Ara podem dir que si la guerra, les circumstàncies històriques i això i allò, el que hagués pogut ser i no ha estat, però jo no m'ho crec, Barcelona fa molt temps que no està a l'alçada. Com quan fan sèries dels anys 30 amb obrers cenetistes que van amb camió (sempre van amb camió), jo no hi veig els meus avis, sinó una idealització ben actual del que a alguns els hauria agradat que fos. Rodoreda cartografia perfectament les nostres vides, però no pretenia ser una cronista social. La Barcelona que jo em crec és la d'Incerta glòria, amb personatges que me'ls trobo avui dia a tot arreu.

2 cosetes més sobre en Fèlix Krull

Els que vivim al sud del Pirineus ens queixem que quan anem a l'altra banda som tractats de manera despectiva. En Fèlix Krull, que és la mar de llest, quan d'Alemanya -un cop enllestit favorablement el tema del servei militar- decideix anar a França, té molt clara quina és la manera de tractar els francesos: se'ls ha de saludar amb ostentació i cantarella, donant importància a la persona a qui saludes, i per poc que sigui possible fent entendre que el seu és un gran país i el centre del món (això agrada a molts països): Bonjour monsieur le comissaire... D'aquesta manera aconsegueix que no el tractin com a estranger i se li obrin moltes portes.

Aquest estiu viatjàvem per França i realment estàvem un mica cansats que ens tractessin malament. Aleshores vaig llegir la manera com en Fèlix Krull -a França Kroull- diu que s'han de tractar els francesos, ho vaig aplicar, i va funcionar! Qui diu que la literatura no serveix per res?, que no té cap finalitat pràctica? Bonjour madame... ça va?... Amb la màxima cantarella possible i donant a entendre a la madame que el seu establiment era magnífic o que la seva feina era admirable. I això que el meu francès és bastant deplorable, em perdonaven fins i tot això. Des del nostre punt de vista era una actitud una mica llepissosa i hipòcrita, però quan vam tornar sí que l'hem trobada a faltar, aquí que quan saludes et miren per damunt de l'espatlla i si et contesten ho fan amb un h? (sobretot si parles en català, perquè no t'entenen ni hi fan cap esforç).

I l'altre anècdota: hi ha un moment de la novel·la en què el Marquès de Venosta, l'autèntic, li diu a en Kroull que és un "gentleman emmascarat". "És molt amable per part dels anglesos haver escampat pel món la paraula gentleman. Així tenim una expressió per designar les persones que, sense ser nobles, mereixerien ser-ho; i és un fet que molts d'aquests que dic s'ho mereixerien més que molta gent a la qual un s'adreça per carta donan-los el títol d''honorable'" (a Catalunya ja sabem que hi ha uns quants honorables que s'ho mereixen molt poc). Així doncs, en Fèlix Krull em supera perquè no és solament i al mateix temps obrer i aristòcrata, sinó també burgès. Només li falta provar l'estament religiós.

La traducció

Com que som incapaços d'entendre els textos escrits en llengües que no dominem prou o gens, que són la majoria, necessitem un intermediari, un traductor que en modifiqui el codi. "Traduir és enormement esclau, a més de ser una feina d'una modèstia tan forçosa com incosolable." El Fèlix Krull català es llegeix molt bé, tota l'estona jo estava convençut que l'obra estava escrita originalment en una llengua ben planera, però resulta que és tot el contrari, l'original alemany és "una complexa filigrana" de subordinades i "artificialitat", "Thomas Mann la va escriure com un exercici de domini estilític." Paradoxalment, ara els catalans tenim la sort de poder llegir el Krull amb molta més facilitat que no pas els alemanys, com passa amb Shakespeare que molts anglòfons no acaben d'entendre i a nosaltres ens fa caure la bava.

Val a dir que la fidelitat de Llovet amb l'original és màxima, els seus principis de traductor-traïdor són clars: "el traductor d'aquesta novel·la, com comprendrà el lector, no era ningú per esmenar-li la plana a Thomas Mann". I també: "el que no he fet mai, per descomptat, és tallar les frases fent ús d'un suposat 'lliure albir' del traductor, en el qual no crec ni gota." És d'agrair la rotunditat i la seguretat d'aquesta opinió, ara que desgraciadament encara estan de moda traductors amb vocació d'escriptor frustrat, i encara pitjor directors que "recreen", que és fan un fart de fer "relectures lliures" de les obres clàssiques, perquè el públic és tan burro que és incapaç d'entendre res, i així els és oferta una micona de llur genialitat.

Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant, de Thomas Mann

Ho confesso: no havia llegit mai Thomas Mann, i a sobre em feia mandra, el veia com un pesat que utilitzava la literatura per parlar d'idees. Un prejudici de cap a peus, d'acord, ¿però com podríem viure sense els nostres estimats prejudicis de cada dia? Vaig trobar-me amb un exemplar de Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant : Primera part de les memòries (a la coberta del llibre hi apareix el títol tallat, l'editor se n'ha menjat els adjectius i també el subtítol) i no em vaig poder estar de fullejar-lo perquè, a part de la garantia del traductor, Jordi Llovet, vaig veure d'una hora lluny que es tractava d'un llibre humorístic. Vaig agafar el llibre amb pinces, amb una certa aprensió, ja que no fa gaire que vaig fracassar vergonyosa i estrepitosament amb altres llibres de la mena humorística, ni més ni menys que el Tristram Shandy i el Pickwick. Amb l'humor no hi ha terme mig, o hi entres de seguida o en quedes al marge i restes babau en una festa que se celebra sense tu.

I amb en Fèlix Krull vaig entrar-hi de seguida, des del primer capítol. Quin un, aquest fill de la petita burgesia de finals del XIX, intel·ligent i espavilat com ell sol i amb una loquacitat admirable, res a veure amb els adolescents -i població en general- d'avui dia, com a mínim al nostre país. Amb una ambició grimpaire que sí que té parangó amb la de la nostra època, "nascut amb bona estrella" i d'una bellesa física espaterrant que li obre moltes portes i molts cors, femenins i masculins. Un ésser així no neix mai en una família estàndard, i el pare de família, petit empresari incomprès, acaba en la ruïna precisament pel fet de no ser comme il faut, vinyataire que ha de "produir a un preu molt baix, a causa dels prejudicis que la gent té contra els productes locals." Però el jove Fèlix no s'arronsa i començant des de baix de tot en l'escalafó aconsegueix tornar a situar-se en un lloc benestant, però no de bona família (burgesa) sinó de família (noble), ja que rep el tractament de marquès i fins i tot és rebut pel rei de Portugal.

Déu n'hi do el to paròdic que gasta Mann amb tots els estaments socials de l'època, ja siguin d'una ciutat de províncies alemanya, de París o de Lisboa, no se'n salva ni un, i això que en posteriors revisions va anar rebaixant-lo. I déu n'hi do les escenes ridícules i picants que se succeeixen a la novel·la, no m'ho hagués pensat mai d'aquest autor, i sembla que és un gènere habitual en la seva obra i fins i tot en la seva vida. Krull té trets autobiogràfics de Mann, i les seves motivacions per escriure semblen les d'un blocaire qualsevol, "explico els meus records en primer lloc per al meu divertiment, i només en segon lloc per a divertiment dels meus lectors en general (...) M'aturo tant com cal en les aventures i en els fets que m'han ensenyat alguna cosa del món que m'han il·luminat en algun sentit sobre la meva persona, m'esplaio sobre aquestes coses". Això ho rumia just en el moment en què es troba en el camerino d'un divo de l'òpera a mig desmaquillar, una escena impressionant que fa tombar de riure. És una obra d'escenes inoblidables: les festes familiars, l'obertura de la pensió a Frankurt am Main, la descoberta i descripció de París, la trobada sexual amb la intel·lectual rica que s'avorreix, la estratègia amb el jove marquès aspirant a pintor enamorat d'una cabaretista, la seducció simultània de la filla i la mare del professor de paleontologia.

He llegit manta vegades que és més fàcil conèixer una època determinada, els costums i sentiments de la gent, les convencions socials, les creences, les prioritats, i tants i tant aspectes del cor i de la raó que afecten els homes (i dones), llegint textos literaris d'aquella època que no pas estudis històrics la mar de científics sobre l'època (i encara menys novel·les actuals ambientades a èpoques passades, això que incomprensiblement està tan de moda ara). I en aquesta novel·la es compleix la regla: llegint-la veus clarament com vivia aquella gent, què pensava, què sentia. Tot un luxe, no entenc com un àpat saborós i nutritiu com aquest passa desaparcebut mentre pseudoaliments sense suc ni bruc es vénen (i suposo que llegeixen) a dojo.

S'agraeixen les notes i l'epíleg del traductor perquè, com ell mateix indica, "qualsevol llibre amb més de cinquanta anys d'antiguitat, si fa no fa, necessita aquesta mena de complement si volem evitar que els lectors -ni que fossin uns quants- caiguin en la perplexitat o abandonin el llibre per manca de referències." En el pròxim missatge parlaré de la traducció.