dimarts, 28 de desembre de 2010

Paths of Glory, de Ted Raicer

Hi ha obres literàries que contenen jocs i jocs que funcionen amb força narrativa, que són capaços de crear històries dins d'un marc més o menys controlat. I si el joc és de simulació bèl·lica, doncs ens trobem davant d'una novel·la històrica o de ciència ficció on els jugadors són els autors, sensació que perseguien les novel·les interactives per a joves que fa uns anys es van posar de moda, objectiu que aconseguien vagament. L'experiència l'he viscuda amb Paths of Glory, de Ted Raicer, del 1999 i amb una reedició nova de trinca, una recreació de la Primera Guerra Mundial.

Per a desesperació d'alguns jugadors clàssics, és un joc que funciona amb cartes, és a dir les accions es realitzen jugant cartes, un sistema que ha creat un subgènere en ell mateix anomenat card driven games. Dos bàndols, aliats i potències centrals, cadascun amb una baralla, i cada baralla dividida en tres etapes cronòlogiques: mobilització, inici de la guerra, i guerra total. Per avançar en les etapes cal jugar uns fets determinats i determinants de la guerra del 14, i aquests fets duen a altres fets, seqüència que basteix una estructura narrativa que per força és versemblant amb la Història real (o la seva interpretació, des del punt de vista nord-americà que és la nacionalitat de l'autor i l'editor).

Per poc que els dos bàndols juguin prou bé, la situació queda en un impasse (terme que per cert prové del món de les cartes) on res no es mou. Van entrant actors en joc i es van obrint fronts: la frontera francoalemanya i les batusses austrorusses amb els serbis punxant per baix, i ben aviat els Alps (Itàlia en joc), l'Orient Mitjà (Turquia), l'explosió del polvorí balcànic (Romania, Bulgària, Grècia); una situació de col·lapse que no permet altra opció que recollir reforços d'on sigui per enviar-los a les trinxeres, carn fresca a la carnisseria. Tot plegat amanit amb la revolució dels russos i l'arribada triomfal dels americans. El jugador que aguanta més i envia més nois a l'escorxador guanya, i això fa que malauradament sigui difícil acabar una partida en menys de sis hores.

dilluns, 6 de desembre de 2010

Vida privada i Nit de Sant Joan

La novel·la recordo que em va agradar, sobretot les situacions socials descrites i "la psicologia" dels personatges en una època en què s'acabava de descobrir la psicologia, però en recordo poca cosa més. Em feia una mica de por veure-la dramatitzada, els experiments a partir dels textos literaris de la gent del món del teatre són perillosos perquè no tenen cap mania a llegir i rebregar i fer servir els originals com els ve de gust, però en aquest cas l'artifici funciona prou bé: fragments de la novel·la dits pels mateixos personatges, enllaçats tots per recreacions de números musicals, suposo que reals de l'època. Els discursos dels personatges de vegades són difícils de seguir a causa de la descontextualització, i si no fos per la llargària es podrien considerar els fragments de text, monòlegs i diàlegs d'un espectacle de revista. La selecció dels textos són l'opció del director, Xavier Albertí, que hi fa prevaldre la doble moral sobretot en la sexualitat, la homosexualitat, la covardia de la societat catalana, la il·lusió barcelonina pels grans esdeveniments, i la política. Llevat de la repressió sexual, la resta d'aspectes fan enllaçar aquella època amb la nostra.

També em feia por anar a veure Nit de Sant Joan, i no perquè l'hagués vista en la seva època -em va anar de poc per edat- sinó perquè n'he escoltat el CD d'en Jaume Sisa dotzenes de vegades, i n'hem cantat les cançons a casa. I sí que em va agradar veure-la, segurament per curiositat històrica, però l'espectacle no acaba de ser rodó. Les cançons cantades per en Sisa són les cançons cantades per en Sisa, i encara que els actors del muntatge actual són grans cantants en general no saben donar el toc irònic que fan que l'obra sigui un tot i no una disgregació de cançonetes. D'altra banda, és una obra molt lligada a l'arribada de l'estiu i tot el que comporta, per tant l'època prenadalenca no hi acompanya gaire. Finalment, el muntatge vol aconseguir un aire de grandesa i solemnitat, de gran musical en un gran teatre, quan és una obra molt lligada a l'amateurisme i al teatre de barri o de poble. Aleshores s'entreveu un regust persistent d'extemporanetat. Evidentment que es pot representar una obra pseudoamateur en un teatre de "gran musical", els de la Cubana ho fan cada dos per tres, però l'enfocament hauria de ser diferent.