diumenge, 15 d’agost de 2010

La campana de vidre, de Sylvia Plath

Una noia de Massachusetts "després de dinou anys de córrer rere les bones notes, els premis i les beques d'alguna mena o altra" i educada per ser una bona muller però en rebel·lia perquè "el que [un home] realment volia en acabar la marxa nupcial és que ella esdevingués un drap per al seus peus", té la sort de ser una de les guanyadores d'un concurs d'una revista de modes que té com a premi un mes de feina a Nova York, "despeses pagades, i piles i piles de regals, com ara entrades per al batllet i desfilades de models i pentitats...", o sigui un vida de luxe aparent, tot promoció publicitària, per a unes noies que poca cosa més han fet que anar a l'institut i a l'església. Són unes pàgines prou divertides, ja que la protagonista té esperit crític i narra les misèries de la societat llampant i l'american dream i la revolució sexual de primeries dels seixanta.

Al capítol desè torna al seu poble, i com que llegeixo un exemplar que no és de primera mà, em trobo escrit a llapis al començament del capítol: "Avís per a navegants: a partir d'aquest capítol es comença a patir". Caram, què deu passar? Doncs el desvetllament de la malaltia del cap, "estaria contentíssima de tenir alguna malaltia al meu cos, hauria preferit mil vegades una malaltia del cos que una malaltia del cap." Comença, doncs, una llibre diferent: aïllament general; rebuig a la mare, els veïns, els pretendents; primeres visites mèdiques; primer ingrés; un ingrés en porta un altre; metges fatxendes i metges que escolten; hospitals caríssims per a bojos, una mica bojos i molt bojos, i hospitals públics mísers. Un pelegrinatge que molt podria ser el de l'autora, narrat en primera persona, cosa que converteix el llibre en un document excepcional, que explicar què sent, què fa, com se troba una persona que viu "en l'infern abans de morir", que té una "campana de vidre" asfixiant damunt del cap, quines interaccions manté amb un proïsme que té una percepció de la realitat diferent a la seva.

El to és formidable: gens de sensacionalisme, ni exhibicionisme, ni planys, ni crítiques a tort i a dret, ni anar de màrtir, fins i tot abunden les notes còmiques com l'home que fa tornar boges les dones literalment. Per ser a primers dels seixanta veiem una sanitat molt avançada, nosaltres hi devíem estar a anys llum perquè després diguin dels nordamericans, i hi surten professionals que fan electroxocs amb traça i d'altres que són barroers, alguns que escolten i d'altres que van per feina (i pel dòlar), de fet els temps i les actituds tampoc no han canviat gaire. La novel·la té final feliç gràcies a uns electroxocs eficaços, però obre un futur ple "d'interrogants". Desgraciadament l'autora va tornar a patir la campana de vidre.

La traducció catalana és de Josep Miquel Sobrer.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola,
tinc pendent la lectura de La campana de vidre, de la Sylvia Plath he llegit poesia traduïda per la poeta Montserrat Abelló.

Em sembla que et podria agradar El vigilant i les coses, Pasqual Farràs.
Observació, reflexió, llibre de pensament.
Imma

Mireia ha dit...

sempre m'ha cridat l'atenció aquest llibre, però, de fet, ara mateix m'adono que ni tan sols l'he comprat.

Del que esmenta l'Imma en el comentari anterior també en tinc bones referències.

aristocrataiobrer ha dit...

gracies Imma i Mireia, buscare el llibre que dieu

de la Sylvia Plath tambe m'agrada la poesia, n'he llegit Arbres d'hivern

a reveure,

Elisabet Pérez Besa ha dit...

Hola!
A mi la Sylvia Plath sempre m'ha deixat glaçada. A part dels llibres que anomenes també n'he llegit una biografia (de qui no recordo l'autora -sé que era una autora) i va ser una experiència glacial, com dic.
Bé, salutacions bloggaires
Eli