Basset, de José L. Cervera Torrejón

El subtítol és Mite i realitat de l'heroi valencià, de força ajut per als lectors catalans ja que així sabem que el nom de Joan Baptista Basset correspon a un heroi valencià. També serveix perquè coneguem la postura de l'autor perquè, tot i que el llibre és una breu biografia del militar a partir de les poques dades que se'n disposen, sovint tendencioses, o sigui seguint el mètode científic, és clar que anomenant heroi ja dóna un to positiu al personatge. En tot cas, vergonya per al catalans que majoritàriament no tenim ni idea de qui va ser Basset, amb una vida que va sobrepassar de bon tros les de Moragues, Villarroel i d'altres militars austriacistes. No hi ha dubte que a la història només hi ha lloc pels vencedors.

Basset era "el segon" de Jordi de Hessen-Darmstadt, fins que aquest va morir al primer setge de Barcelona el 1705. I dic que la seva llegenda va sobrepassar d'altres, perquè ja duia molta mili a sobre quan viatjava a bord del vaixell que de Lisboa al Mediterrani va fer una marrada per conquerir Gibraltar, que els anglesos es van afanyar a afanar tot i que el comandament retia lleialtat a l'Arxiduc Carles. Ja després del Tractat de Gènova, rumb a Barcelona perquè els aliats tenien clar que la prioritat era la capital del Principat, Basset es va despenjar i pel seu compte va muntar un incipient exèrcit per intentar convertir a la causa els seus paisans començant per la costa alacantina, al·legant que en Felip Borbó era un usurpador, i va desembarcar a Altea, per aconseguir Dénia.

La seva arribada es va estendre com la pólvora, fins a la capital del Regne, ja que el poble l'associava a la llibertat i a la fi dels mals usos dels nobles. És per això que, encara que tota la vida va ser fidel a l'Arxiduc i va portar-li més victòries, sempre va resultar una figura incòmoda. Quan va guanyar València els aliats per fi van enviar-li tropes, amb Peterborough al capdavant, però per fer-li la guitza, fins al punt d'empresonar-lo sota acusacions que el llibre assenyala com a falses. Van veure's obligats a alliberar-lo després de la desfeta d'Almansa, però els regnes de València i d'Aragó eren a un pas d'estar sota jou borbó i Basset va seguir la resistència al Principat fins al famós 11 de setembre. Amb la sortida cua entre cames de l'Arxiduc, aspirant a emperador, aquest li va tornar els honors i una pensió pecuniària, però el mal ja estava fet. Després de caure Barcelona, Basset va preferir no fugir a Àustria i va acabar en presons hispanes, i d'aquí a la maledicció pública del seu nom i la seva memòria hi ha un pas, perquè els bons només ho poden ser del bàndol correcte, els que s'han equivocat de bàndol han de ser dolents per força.