dimecres, 3 de febrer de 2010

Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès Jordà

Vicenç Pagès és afeccionat als exercicis literaris i la metaliteratura, ja n'havia llegit alguna cosa, i seguint en la línia a mitja novel·la ensenya les cartes: "-Només em falta un història. Mira, m'encanten les simetries ocultes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs. Sóc barroqueta sense arribar a la tematització de la forma, que diria Ruffinelli [és aquest?]. Trobo correcte suspendre la incredulitat del lector, ma non troppo. El que no suporto és tota aquesta porqueria de plantejament-nus-desenllaç. (...) A mi m'agrada començar pel mig, ex abrupto, després saltar endarrere, tornar endavant. (...) Sóc massa egocèntrica, només se m'acudeixen històries sobre mi i no vull indagar en el meu interior. (...) I imagina't si sóc noucentista, que ho faré en català."

Doncs tot això farceix la història d'un pobre quarantí, en Jordi Recasens, figuerenc avorrit de la vida, practicant d'una "bigàmia asimètrica" que com totes les coses bones s'acaba, i
amb una filla que s'acaba de malcasar. "En termes morals s'assembla cada vegada més a Homer Simpson" i s'enclaustra al garatge de casa perquè "com que el món no li agradava, amb prou feines alçava els ulls de la pantalla de l'ordinador". Ara bé, comet l'error més idiota que pot cometre un quarantí, ço és enamorar-se d'una amiga de la filla, vamp de casa bona, amb inquietuds, bon nivell cultural i ambicions creatives: "Que la literatura no ens faci perdre la perruqueria", s'exclama abans de fer vida piho-bohèmia a Berlín.

L'escenari és Figueres, l'abast temporal de 30 anys, suficient per mostrar la manera de viure de dues generacions que tenen poc a veure, en aquest sentit la novel·la té molt d'antropològica. Als 70, en Jordi Recasens i els seus dos millors amics són nens que s'avorreixen a les vacances i tenen la desgràcia de no conèixer els jocs d'Avalon Hill, i s'inventen un joc idiota i una mica salvatge anomenat whist, que com a mínim serveix per donar nom a la novel·la. Als 80, esquiven com poden la decepció postfranquista i les cues de l'atur, integrants d'una generació "massa jove pel Canet Rock i massa gran pel rock català", sense esma, sense aspiracions perquè totes les vacants estan cobertes pels germans grans. Escriuen diaris (en paper), fan entremaliadures pel carrer, entren a les sales S i intenten lligar en discoteques un mica lúgubres. La generació dels seus fills, en canvi, és la d'avui, joves adolescents que perden el cul per la moda i les maneres de fer i posar per no quedar out, consumint tecnologia per un tub a tota velocitat. Tot i això hi ha punts de connexió intergeneracional, encara que només sigui pel fet que els pares paguen els casaments dels fills. De tot plegat va aquesta novel·la. Al principi em feia por tanta pàgina, però l'interès del lector va en augment a mida que avança. El bon ofici i l'humor de l'autor fan que la novel·la no acabi sent un nyap, cosa que hagués estat fàcil en altres mans. Val a dir que és convenient llegir-la a tota velocitat per connectar més bé amb la dècada que estem a punt d'abandonar.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola,
aquests dies he acabat de llegir Els jugadors de whist i m´ha agradat molt.
Des l´amistat dels 3 nens, el que passa a en Biel, com la vida els torna a relacionar.
Diferents gèners configuren una molt bona novel.la, situada a Figueres, molta relació amb el castell de st. Ferran. Figures és un protagonista més.
Contraposició de generacions. El temps no para i tot canvia, fins i tot la manera de relacionar-se.
Imma

aristocrataiobrer ha dit...

celebro que t'hagi agradat, Imma

Toni ha dit...

Tu també escrius bé. I m'han agradat tant el llibre com la teva crítica.

Ara, parles de com l'autor ensenya les cartes, però quines cartes? On són "les simetries ocultes, els capítols rizomàtics"?

Sembla que saps de què va la cosa i alguns de nosaltres només som lectors, sense formació en crítica literària. Ens en pots dir una mica més?

Sobre l'epíleg sí. I em sembla molt creatiu. L'autor, a la seva pàgina de facebook hi està posant fotos dels personatges i sembla que no se'n cansi. El llibre té un epíleg inacabat que segueix per internet.

aristocrataiobrer ha dit...

hola Toni, jo també sóc un simple lector. Amb això que ensenya les cartes em referia que l'autor és molt juganer, que munta un artefacte divertit fet de collage, i que fa dir a un personatge -que finalment també és autor- com faria una novel·la que és com acaba sent realment. No crec que s'hi hagin de buscar tres peus al gat.

Tot plegat una immensa broma que se sustenta perquè hi ha substància, acompanyada per aquesta pàgina del Facebook que desconeixia i que he visitat avui, amb unes fotos que serveixen per continuar la festa. És curiós que en Biel surti en una foto en blanc i negre, em sembla recordar que en aquella època ja era preeminent el color, i més amb una mare nord-americana.

salutacions,

Toni ha dit...

No sé. A mi em sembla que el gat sí que té tres peus, però també que l'autor és juganer, com dius tu.

Bé. Jo seguiré la festa pel facebook.

Records des de Xalapa,