dissabte, 9 de gener de 2010

Monzó

A la transició jo era un marrec, no vivia a Barcelona ni a la seva circumval·lació, i el meu entorn més immediat era aliè a la política (tal com tocava, "no et fiquis en política"), per tant tots els aldarulls que veia a la tele em semblaven d'un altre país, gent que demanava coses rares i cridava al carrer, que no estava contenta de viure en el millor dels mons. Gent que parlava de músics i escriptors estranys i experiències estrafolàries. En canvi, sí que m'ha tocat de més a prop i he tastat i tasto el desencís, i el triomf de l'estultícia, tota la meva vida hi ha anat lligada, i la de la majoria dels de la meva generació, la "massa aforma" com ens anomenva un professor de primària. D'adolescent de seguida vaig llegir Monzó i puc dir que en certa manera Monzó em va ensenyar a llegir. Per això l'exposició, que ja he visitat un parell de vegades i espero tornar-hi, m'ha posat al damunt una pesantor de nostàlgia i tristesa.

Nostàlgia perquè és la primera vegada que em trobo muntada una exposició d'un autor que, com he dit, m'ha acompanyat tota la vida, i això és senyal que em faig gran. Però sobretot perquè descobrint el Monzó de quan encara creia en la política, el dels 70, m'he adonat que en aquella dècada parlava de les mateixes coses que comentem ara, satiritzava les mateixes coses que avui encara ens fan riure i plorar, protestava per les mateixes coses per les quals alguns encara tenen o tenim esma de protestar. Els agents causants en teoria han canviat, hi ha hagut un recanvi, però en el fons tot segueix si fa no fum igual. Si no hem avançat gens, què ha passat en aquests trenta anys? Anar-hi anant i només moure's per copar els llocs de poder. M'he carregat de nostàlgia acompanyada de tristesa, perquè si hi ha hagut una línia de continuïtat ha estat per anar a pitjor, molts projectes positius dels 80 se n'han anat en orris, els personatges models a seguir només han sobreviscut refugiats en trinxeres, alguns ja s'han mort i d'altres s'han perdut, mentre els negats i els llecs són les cares visibles de la nostra societat.

Això ja fa massa temps que dura, ara som en una època que sembla de nova transició, volem creure que tal vegada hi haurà canvis. Potser és tan sols la nostra última esperança, la necessitat de creure. Sabem que és l'última oportunitat abans que el pas de la història ens passi pel damunt. Volem imaginar que hi haurà un redreçament, però en el subconscient sabem que poden ser focs d'encenalls i després sí que tindrem raons per acabar més escèptics que en Monzó.

5 comentaris:

Gabriel ha dit...

Tinc ganes d'anar a veure aquesta exposició. En Monzó sempre ha sigut un referent literari per tota una gent d'una generació.
La seva ironia i el seu estil narratiu van trencar els esquemes d'una època en la literatura catalana.
Monzó té coses que m'agraden i d'altres que no tant però reconec que ha marcat una època i un estil. Fins i tot crec que hi ha autors coetanis o posteriors que sempre han "monzonejat" una mica: Solsona, Sergi Pàmies, Empar Moliné...
Serà qüestió de veure-la però pel que comentes sembla interesant...

Anònim ha dit...

Monzó, sempre tant escèptic, però més d´una vegada l´encerta.
Els seus contes són un referent literari,però hi ha més autors com Biel Mesquida, Imma Monzó, p.e. que tenen un univers propi.
Pel que fa als anys dels que parles et recomano Els jugadors de whist, V. Pagès. Novel.la centrada a Figueres, música, cinema referències culturals...dels anys 70 fins ara.
Imma

aristocrataiobrer ha dit...

precisament ara estic llegint els jugadors de whist, però més que els 70 retrata els 80 i l'actualitat

L'Espolsada llibres ha dit...

Potser amb alguna cosa sí que hem millorat si ja som capaços de fer exposicions de gent que encara és entre nosaltres i no ho hem de fer a títol pòstum. L'exposició està molt bé :)

aristocrataiobrer ha dit...

sí, però em fa l'efecte que les coses bones passen per carambola... potser sóc massa negatiu