Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara

Vaig llegir fa poc una entrevista a en Jordi Lara, director del programa Nydia del C33 entre d'altres coses, on deia que en aquest país els llibres són molt més valorats que la música, i la prova és que ell ha tret un llibre i li han fet molt més cas que no pas amb tota la seva dedicació i estudis a la música. Potser és cert, perquè per a gran part de la població l'objecte llibre (en paper) encara té un element sagrat, però això no vol dir que siguin llegits ni que se'n valori el que hi ha escrit, o sigui que a l'hora de la veritat és igual un llibre putrefacte o propagandístic o que no aporta res a un de literari de debò. Tot aquest preàmbul per dir que la literatura està tan poc valorada com la música, i que les ganes d'aprofundir en les dues matèries és tan poc estesa en tots dos casos. De fet, Una màquina d'espavilar ocells de nit acaba afirmant que l'art no pot ni vol explicar la vida, "les quatre coses essencials", tan sols pot aspirar a ser una "fuga estimulant". No ho havia pensat mai, però posats a evadir-nos, com a mínim fer-ho amb classe.

És un llibre -ja comentat per l'Anna i en Joan- sorprenent quant al gènere. No és plenament assaig ni estudi ni ficció, però és tot això alhora, i la ficció no és novel·la ni relats: m'agrada aquest batibull ordenat, trobo que s'acosta al nostre temps d'incertesa. Tampoc no tenim clar si el narrador és tota l'estona el mateix, intuïm que sí, suposo que els espectadors del programa de televisió tindran més elements, i també per l'avís de la contraportada que avisa que es tracta de "set relats autobiogràfics".

Tota l'obra està ambientada a la Catalunya on la sardana és música popular, o si ja no l'és, n'hi ha un substrat important i alhora es manté la vitalitat de la cobla. Aquesta és, doncs, la raó de ser del llibre. I tot el que li és col·lateral: les dificultats del procés creatiu, la malfiança de l'artista per part dels veïns pragmàtics, la pèrdua irreparable d'un gran intèrpret ("-A prendre pel sac tant de talent"). En un ambient propici, el protagonista topa amb la sardana com topa amb moltes altres coses de la gran oferta que tenim al davant, i s'acaba enrolant en una "cobla de tercera regional", ambe joves aprenents que aprofiten l'experiència dels vells que toquen més per estratagemes que per coneixements musicals, "un món de nàufrags feliços que no volen ser rescatats".

El protagonista és conscient de nedar contracorrent, fora de lloc en un món on l'únic que compta és el progrés "que no és més que la pastanaga per fer-te llevar cada dia", entre moderns que se'n foten de tot allò que "tufegi a costumisme o barretinada" i puristes que pronuncien "la paraula 'sardana' amb una devoció excloent", en un "país acomplexat amb el seu patrimoni" i "poruc", però en cap cas ho fa amb catastrofisme ni posat ploramiques ni aires de resistència, que haguessin estat insuportables, sinó tal com raja, les coses són així, i aixà van ser fa unes dècades, i això canviarà i no sabem cap a on. Llàstima d'unes taques d'humor de broc gros exagerat que malmet esporàdicament el to, però en general és un molt bon llibre, un cop més en contraposició als nyaps de ficció que s'encaparren a embrutar pàgines i més pàgines.