diumenge, 27 d’abril de 2008

El poeta que venia pisos

Recitaven poemes de José María Fonollosa a l'Heliogàbal, en general amb no gaire traça perquè no respectaven l'endecasílabo blanco castellà, o potser és que estic viciat i només m'agrada Fonollosa tal com jo l'he llegit i rellegit. El més sorprenent, però, va ser escoltar unes declaracions que parlaven del poeta, però no com a poeta sinó com a home de carn i ossos, tal com havia estat conegut. Acabat l'espectacle no vaig poder-me estar d'anar a parlar amb qui n'havia fet les lectures, de nom Ignasi, i em va explicar que des de l'any 2001 havia anat fent entrevistes a gent que havia conegut en Josep Maria. Res no està publicat ni ho està previst.

Darrere els poemes de solitud i desesperança, sempre m'havia imaginat un autor murri i descregut, perfeccionista i amant de la bona vida, i realment així és com el vaig trobar en els fragments de les entrevistes que vaig poder escoltar. Tenia amics però mai no es relacionava amb més d'un alhora, potser per allò de tres són multitud. Gaudia dels petits plaers un cop l'any, per no gastar-los: anava a la Fira d'Espàrrecs de Gavà i hi comprava els millors espàrrecs, o anava un cop l'any a la Casa del Formatge a Sant Julià de Lòria i hi comprava els formatges més exquisits, i després convidava un amic per menjar-se'ls. També es prenia molt seriosament la sopa de ceba, i el whisky de malta.

Ja de jove admirava l'Odissea i segons la seva germana deia que faria una obra igualment important. No va renunciar mai a trobar la seva veu en poesia, sota el risc -com va passar- que ningú no li fes cas, tot i escriure en castellà per obtenir més difusió (a part que aquesta havia estat la llengua que havia après). L'obra de la seva vida és la Ciudad del hombre, però va acceptar-ne la fragmentació i el canvi de títol (i uns títols per als poemes que trobava ridículs) per la necessitat de publicar. Va ser l'any 1990, a Sirmio, sota els auspicis de Pere Gimferrer, que no es pot dir que defensés gaire l'obra, i va acceptar unes condicions contractuals desavantatjoses, que actualment fan que no puguem veure aquesta obra en un sol volum.

Fonollosa encara treballava quan va morir, un any després de la publicació del llibre. A la taula hi havia La Vanguardia del dia i La Vanguardia de l'endemà. Va morir de matinada, amb el famós poema de "No a la transmigración en otra especie" i un testament escrit a llapis a la tauleta de nit. La seva mort va descobrir-se quan els seus companys d'immobiliària es van sorprendre que s'estigués tant de temps sense passar per la feina.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Els catalanets i la cosa pública

Els discursos polítics són tan anodins i tan dejà-vus que poc sovint se'ls pot fer cas, i menys a casa nostra, on la curtesa de visió i d'acció i el llepaculisme provoquen que no s'hi generi res de bo. Per un bloc que vaig trobar viatjant d'aquí allà, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un discurs polític d'un ciutadà que es dedica a la política, i no d'un polític que es vol fer passar per ciutadà. No hi poso cometes perquè cito de memòria, espero no tergiversar:
  • La política, fer feina en bé de la societat, és una de les activitats que més honoren i més nobles per a un ciutadà.
  • A mi m'agrada més la política anglosaxona, i aquí s'ha imposat la italiana.
  • La dedicació a la política hauria de ser temporal. Els catalans no en sabem, perquè no ens n'han deixat fer, i la gent en desconfia. D'altra banda, hi ha gent que un cop feta la primera comunió o qualsevol altre ritus d'iniciació, s'afilien a un partit amb l'objectiu d'acabar ocupant un càrrec.
  • Tenim un greu problema de recursos humans. Els càrrecs públics els han d'ocupar els millors, no atorgar-los per motius familiars [de famílies polítiques].
  • Espanya és un estat consolidat, que mai no ens deixarà ser més que una comunitat autònoma de règim general. Hem de mirar de ser-ne bons veïns.
  • Som espanyols, ens agradi o no, tenim un carnet on hi diu Reino de España i hi paguem els impostos, és absurd fer circumloquis o carnets de català.
  • Dedicar-se a crear seleccions esportives nacionals és una pèrdua de temps, i crea frustració. Si hi ha un reglament que diu que les seleccions han de pertànyer a un estat, doncs és prou clar.
  • La llei electoral catalana és de les més proporcionals que hi ha, després de l'alemanya. Els socialistes voldrien una circumscripció única per Catalunya, i amb això els no barcelonins ja no caldria que anéssim a votar.
  • La direcció [d'ERC] ha llegit la premsa, fins i tot El País, i se l'ha creguda.
  • Els actes de les agrupacions locals i casals [d'ERC] acostumen a ser molt endogàmics, no s'obren al carrer.
  • Quan jo dic Catalunya vull dir la gent que hi viu, per això és el primer. Després les regles de joc, la república, i després l'esquerra. Què és ser d'esquerres? Transvasar el Segre i fer anar a 80? Hi ha uns estereotips que no s'han superat.
  • ERC pot perfectament englobar gent de centre-dreta fins a l'esquerra. Per què exigir militants esquerranosos de pedra picada, cosa que no fan els altres partits?
  • [Als immigrants dels últims 50 anys] els hem de dir que la nostra proposta els interessa, perquè són catalans, i no tractar-los amb paternalisme imbècil.
  • Declarar un estat es pot fer de diverses maneres, també de forma unilateral, aleshores cal aconseguir que un altre estat et reconegui. Qui reconeix estats amb més alegria són els EUA, però si Barcelona és la ciutat més antinord-americana del món, tenim un problema.
  • Això d'Independència i socialisme em recorda Patria o muerte. El que és clar és que jo no voldria una república com la de Cuba o el règim actual de Veneçuela. Potser a ells els va bé, però aquí no.
  • Les prioritats a Catalunya són les infraestructures, inclosa l'aigua, i l'educació, amb la recuperació de valors que s'han perdut.
  • Tenim moltes dificultats per accedit als mitjans de comunicació tradicionals. Sort en tenim d'internet.
  • Amb mentalitat de catalanets no anirem enlloc.

dimecres, 16 d’abril de 2008

Estada a Venusberg

Massa temps a Venusberg embafa, per això en Tannhäuser tot i estar-hi la mar de bé, retorna a la seva terra, però res ja no és el mateix, no pot ser el mateix. Molts pocs wartburgalesos han trepitjat la terra mítica (no l'alacantina), ni tan sols se la poden imaginar, i per tant es veuen obligats a castigar el dissident amb l'ostracisme i la mort. Els primers, els trobadors col·legues, que envejosos menyspreen i difamen qui ha pogut arribar a conèixer la terra prohibida.

Si algú fa costat a Tannhäuser també ha d'acabar malament, mentre el poble canta a cor què vols. Un cop morts els pecadors tothom els enyora molt,
això sí. Al muntatge del Liceu, el poeta (convertit en pintor) troba el reconeixement en vida, crec que el director d'escena ha vist moltes pel·lícules.