La novel·la contemporània que em va agradar més l'any passat va ser segurament la del gos idiota, per això he seguit amb una de les primeres novel·les de l'autor, Pregunta-ho a la pols, del 1939, publicada en català el 1988 en traducció de Joan Ayala i reeditada fa un parell d'anys, suposo que sense cap revisió, com tristament és habitual en les editorials del nostre país. Gairebé 50 anys separen Ask the dust de West of Rome, i la primera no té la concisió, l'humor obscur i la subtilesa de la segona, però es compensa per la vivesa i la passió que desprèn.
A Pregunta-ho a la pols els personatges es troben immersos en la gran depressió econòmica dels anys 30, tots miren d'espavilar-se com sigui a Los Angeles, una ciutat robada al desert amb "els dits pàl·lids i blancs de les extensions ermes, sempre allargats per reclamar el seu fill captiu". Liberalisme a ultrança, ningú no coneix ningú, la família -si n'hi ha- és lluny, els immigrants viuen una lluita a mort, el diner és el déu, cap jove no aspira a funcionari ni a un ajut estatal a la Califòrnia del sud, terra promesa que acull desvagats i perduts de l'est per devorar-los (he recordat The grapes of wrath). No hi ha terme mig: només pots triomfar i comprar-te un Ford 1929, com el protagonista, o ser un perdedor i acabar en un psiquiàtric, o en una cabana al mig del desert, per deixar-t'hi morir.
L'obra comença navegant una mica sense rumb, però a mida que avança es consolida una relació triangular d'amor-odi-mort que en centra i accentua la força narrativa. Fa gràcia, als nostres ulls, la descripció del capitalisme popular incipient, que ha convertit els EUA en el que són ara, i que s'ha exportat a la resta del món, a Espanya als anys 60 (30 anys de retard, doncs): alguns treballadors ja tenen utilitari, ni que sigui un pot, i nevera. També fa gràcia la fal·lera que manifesten tots els fills d'immigrants per ser més americans que ningú: "Partint d'una terra plena de sorra i de cactus els americans havíem construït un imperi. (...) Gràcies a Déu jo havia nascut americà." Això ho pensa el protagonista, fill d'immigrants italians, mentre li dol que altres neguin la seva americanitat però alhora ell la nega a una filla d'immigrants mexicans: "Quan jo era un infant de Colorado, Smith i Parker i Jones m'havien ofès amb els seus cognoms horribles, m'havien tractat de dago [llatí], i els seus fills m'havien ofès, de la mateixa manera que jo t'he ofès aquesta nit, Camila. M'havien ofès tant que mai no podria convertir-me en un d'ells". Per això fuig, a Los Angeles dels anys 30 tothom era estranger. I potser avui també.
Vaig anar veure City/Simcity, escrita per Jordi Casanova i muntada per la seva companyia Flyhard, fa més d'un any a la Sala Beckett, perquè em feia gràcia veure una obra de teatre basada -punt de partida- en un joc d'ordinador, de l'època en què les pantalles eren de color verd. I això que jo no he estat mai de Simcity, sinó de Civilization, el de Sid Meier. En recordo un ritme trepidant, escenes curtíssimes, anar i tornar en el temps, guardar i repetir i tornar a guardar, interacció permanent entre personatges per no dir-se res, crits, odis, ambicions i manques de confiança, violència, i és clar el final apocalíptic de guerra nuclear propi del joc, que tot plegat no se sap si és veritat o no és veritat, tan propi d'aquest temps nostre.
Després, ara fa un any, vaig veure Wolfestein al Versus, més joves desorientats i alimentats amb pizzes i pastisseria industrial que, aquest cop, decideixen tancar-se en un búnquer fins que s'animen a sortir al carrer a impartir justícia, tal com pertoca a un shooter. Més escenes curtíssimes i diàlegs entretallats. Així doncs, només em falta el Tetris per la trilogia. Aquesta companyia munta i revisa els espectacles amb el text de Casanovas a mig bastir, que va retocant, traient i posant, segons els actors i l'escena estiguin còmodes o no. Una bona manera de treball, teatre realment per ser representat, no un text elaborat en una taula de despatx. Sense pedanteria i genialitats però tampoc sense deixar les coses massa senzilles.
M'ha sorprès veure un cartell anunciant que de City/Simcity és ara representada en un teatre comercial, el Club Capitol, una bona notícia que el teatre sorgit de l'amateurisme i les ganes de fer assalti els grans altaveus, potser seria la manera correcta de com haurien d'anar les coses. Però sembla que ja s'acaba, veig amb sorpresa que fa un mes que l'estan fent, em fa l'efecte que no ha tingut gaire publicitat. En això, potser tot segueix igual.
Deunidoret els llibres de narrativa catalana eròtica o pornogràfica que han aparegut aquest últim any, ben bé una vintena, entre autors coneguts, autors poc o gens coneguts, autors blogaires i autors col·lectius. Deu ser la compensació per l'efecte TINS, acrònim inventat -també- pels nord-americans: two incomers no sex, és a dir si els dos membres de la parella es fan un fart de treballar per pagar deutes pendents, poca creativitat pot haver-hi al llit (o a d'altres llocs menys còmodes). Aleshores, la manca de sexe real compartit es supleix amb ficció solitària a hores perdudes.
El TINS no és el problema de l'Olga perquè va optar per deixar la feina per dedicar-se a la família -tan feminista que era quan anava a l'institut-, però el fill ja és massa gran perquè li estiguin a sobre i el marit diputat (concretament d'ERC) arriba tardíssim a casa per culpa d'un govern "que no era una veritable coalició sinó que cadascú es considerava el protagonista que governava amb uns socis, que no sempre eren de fiar". Per tant, de temps li'n sobra, massa, i abocada a les feines domèstiques s'avorreix i com més va més humiliada se sent. L'internet és a l'abast de tothom, i és fàcil començar a xafardejar webs sadomasoquistes, però no pas "per recrear-s'hi viciosament" sinó "per una curiositat intel·lectual, i això la tranquil·litzava". La progressió iniciàtica ("iniciació al sado", recordo que deia un anunci classificat del diari barceloní més seriós) és espectacular, en 21 dies passa de ser una pàmfila a enganxar-se una agulla d'estendre roba al mugró per sentir alguna cosa, xafardejar en un antre barceloní de malviure, i experimentar una sessió de tarda de sumissió i bondatge vertaders amb un desconegut. Tot en una Barcelona i una Gràcia de postal, i un poblet de la mena de Ventdelplà, que semblen extrets de la publicitat institucional.
A part de la velocitat de l'acció, que no correspon al tempo narratiu ja que la novel·la avança prou lentament per fer grinyolar el clímax, l'evolució personal de la protagonista està ben narrada, és creïble. La llavor hi és, la protagonista està cansada de ser "la minyona" de la família, "la dona del diputat, a qui acompanyava només en les recepcions o quan calia entretenir l'acompanyant d'algun altre polític", i farta de la trepa que fa la gara-gara al seu marit per aconseguir algun càrrec. "Posats a fer, va pensar que era més gratificant [en plena sessió de sadomasoquisme] aquella forma de ser tinguda com a ornament, estesa damunt la taula, com a objecte i objectiu de plaer." Les descripcions no són gens exagerades, s'agraeix que tinguin en compte les lleis de la física i de l'anatomia, no com la majoria de fantasies pornogràfiques, llàstima que el narrador xerri més del compte i es repeteixi (novament és un llibre al qual hagués anat bé una esporgada), i que maleïts gerundis de posterioritat destrossin l'escena de més tensió narrativa.
Igualment, és d'agrair que la novel·la toqui un tema bastant verge en narrativa catalana i se'n surti prou bé, de la mateixa manera que és la primera novel·la que trobo que parli de la pèrdua de la innocència d'ERC per l'entrada al govern: on abans organitzaven un acte reinvindicatiu per quatre quartos, ara amb 3.000 euros no en tenen ni per dissenyar el logo; on abans tot era fer bullir l'olla, ara tot és lluita de lobbies per esgarrapar una mica més de poder. El senyor diputat mira d'anar a treballar a peu en lloc d'agafar l'Audi nou de trinca per "presumir d'una coherència que no era habitual en molts companys de feina, ni tan sols entre els del seu propi partit", i demana a la dona que li triï bé les camises i les hi planxi bé per combatre "aquells Consellers descamisats que malbarataven tota la seva progressia en detalls simbòlics irrellevants". Em pregunto que votarà el senyor diputat en les eleccions del partit de dissabte vinent.
La novel·la contemporània que em va agradar més l'any passat va ser segurament la del gos idiota, per això he seguit amb una de les primeres novel·les de l'autor, Pregunta-ho a la pols, del 1939, publicada en català el 1988 en traducció de Joan Ayala i reeditada fa un parell d'anys, suposo que sense cap revisió, com tristament és habitual en les editorials del nostre país. Gairebé 50 anys separen Ask the dust de West of Rome, i la primera no té la concisió, l'humor obscur i la subtilesa de la segona, però es compensa per la vivesa i la passió que desprèn.
