dissabte, 3 de maig del 2008

Paròdies que homenatgen

És curiós, fa gairebé un parell de dècades vaig veure Cómeme el coco, negro de La Cubana, i no em va agradar gens. No em va entrar, vaig trobar-la una estupidesa. En canvi, ara hi he tornat, per requeriments d’una altra persona, i m’ha agradat prou. Suposo que el primer cop era incapaç d’entendre la paròdia perquè, simplement, desconeixia per complet el gènere de la revista i tot el que implicava.

D’altra banda, la revista era aleshores un gènere que encara cuejava agònic i per tant calia rematar-lo, com algunes pràctiques circenses abominables. Ara ja podem dir que és història i ja el podem veure amb uns altres ulls, recuperant-ne només allò que tenia qualitat i descartant-ne la palla. Ara el que és abominable són algunes pràctiques que s’imposen, hipòcrites i malignes, com tot el discurs políticament correcte que no hi ha manera que vagi en recessió. Per això és agradable sentir com canten i ballen Mama cómprame un negro / cómprame un negro para gozar.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Segurament quan hi vares anar no era el moment. A mi això m'ha passat molt amb certs llibres i pel·lícules. Els meus pares són grans seguidors de La Cubana. Sempre que vénen a Mallorca, no es perden cap funció! :D

digue'm ariadna ha dit...

... Quan vaig veure l'estrena em va agradar, però la darrera la de Mama, vull ser famós, em va decepcionar una mica, potser m'ha passat al revés que a tu...

aristocrataiobrer ha dit...

Caterina, el que dius és ben cert

Ariadna, sembla que tots aquests grups "històrics" han envellit malament, l'altre dia en Joan de Sagarra els anomenava "tinglados comerciales" o alguna cos per l'estil