Més sobre la digitalització

He parlat de la digitalització i no he esmentat dues de les conseqüències més importants que provoca: la velocitat amb què viatja la informació i la quantitat que és capaç de transportat a baix cost. No cal dir que els usuaris ens blindem de l'excés d'informació que ens arriba, sovint publicitat o propaganda (l'expressió "publicitat no desitjada" és redundant, perquè la publicitat si no la vas a buscar és sempre indesitjable).

Faig servir aquest bloc d'arxiu, més que res, com vaig escriure en el primer missatge, perquè pugui recordar més endavant allò que valgui la pena ser recordat. Ara bé, és un arxiu públic, primer potser no n'era gaire conscient, però és evident que escric pensant que és susceptible de ser llegit. No és un dietari tancat amb pany i clau en un calaix. I d'aquí a confondre la realitat de la ficció hi ha un pas, de fet "Aristòcrata i obrer" potser ja és un personatge.

Que et llegeixin en principi és bo perquè es produeix una retroalimentació que la solitud casolana no permet. També és possible, per contra, que m'autocensuri. Hi ha lectors passavolants, però com en tot també n'hi ha d'habituals, el que ja s'anomena "comunitat blogaire", i al nostre domini lingüístic "catosfera". Algunes coses d'aquesta comunitat em sorprenen, com aquests missatges o mems que van passant d'un bloc a l'altre, també n'hi ha en versió premi, i com que tenen un creixement piramidal (cada receptor acostuma a reenviar-lo a cinc nous receptors) es propaguen amb una rapidesa sorprenent, fins que tothom ja l'ha rebut, el mercat està saturat. Aquesta manera de funcionar em desagrada perquè moltes de les grans bombolles-estafes econòmiques s'han creat d'aquesta manera: la dels tulipans a l'Holanda del segle XVII o la de les telecos o la immobiliària dels nostres dies.

Tot plegat ve a tomb perquè en Xenofílic molt gentilment m'ha atorgat el Premio Arte y Pico. No sé com va començar a propagar-se el premi, però l'artista uruguaiana que l'ha instaurat si el que buscava és publicitat, ho ha ben aconseguit. Us podeu imaginar que trencaré la cadena i no atorgaré el premi a ningú, em recorda quan -abans de la digitalització- de tant en tant arribaven cartetes anònimes a casa amb una pesseta enganxada amb un cel·lo, amb amenaces de desgràcies si no continuaves amb la història. La tècnica avança, però els costums es mantenen.

Per a ocasions futures, ja tindré aquest missatge escrit.

Actualització (12/02/08): atorgo el Premi Arte y Pico a la Clara.