A l'estadi

Un plegat de circumstàncies van fer que acabés trobant-me a les mans una bona localitat per al partit de futbol d'ahir Barça-Llevant, i vaig aprofita-la. Una riuada de gent davallava atreta per una crida sobrenatural, però l'estadi no es va acabar d'emplenar, potser és de dimensions infinites, com la biblioteca borgiana. Per sort vaig anar a parar a prop de la porta que em tocava, si no ja me veia donant voltes fins a meitat de partit. La cadira era de plàstic fred com el glaç i bufava un airet de muntanya que entrava per una orella i sortia per l'altra, però jo mirava a una banda i l'altra i ningú no semblava afectat per aquestes nimietats. Tothom s'alçava, s'asseia, cantava i anava a comprar alguna cosa per picar quan tocava fer-ho. Jo seguia el corrent, també m'alçava i feia veure que cantava i cridava, per respecte als practicants i també per intentar passar una mica desapercebut.

El públic anava molt confiat, sembla ser que el Llevant és molt fluixet, però després d'un primer gol del Barça, l'equip rival va acomplir amb el deure de crear emoció: una pilota al pal, un gol anul·lat i un gol de penalt. El pobre jugador que havia provocat el penalt no agradava gens, es veu que és una desamistança que ja ve de lluny, i com que era el culpable de l'empat, resultat ignominiós, la gent no s'estava d'escridassar-lo, menysprear-lo i insultar-lo amb tota la força que els sortia de les entranyes quan tocava la pilota, com si fos el banyeta més odiat de l'equip rival més odiat. Em feia l'efecte que si algú hagués tingut una escopeta, li hagués disparat. Per sort, al cap de cinc minuts un altre jugador, aquest estimat, de nom Messi, va fer un bon gol i els participants en ple van començar a lloar-lo, creaven cançons amb el seu nom i rodolaven les llàgrimes. No m'estranya que la majoria de jugadors de gran èxit acabin trastocats.

En cinc minuts vaig tenir l'ocasió d'observar els dos comportaments extrems del públic del colisseum: polze avall per al gladiador menyspreat, polze amunt i encimbellament olímpic per al semidéu. La segona part va acomplir la rutina esperada: tres gols més del Barça sense gaire emoció. A partir de deu minuts abans d'acabar, molts seguidors abandonaven el seient com uns desesperats: entrar a la biblioteca borgiana és difícil, però sortir-ne encara més. Tots les vies i transports públics estaven col·lapsats.