divendres, 31 d’agost de 2007

La dona silenciosa, de Monika Zgustova

He passat estones meravelloses amb les traduccions de Monika Zgustova, ho ressalto perquè no s'acostuma a valorar la feina del traductor. M'han fet descobrir Hrabal, Kundera i, sobretot, Les aventures del bon soldat Svejk, un dels pocs llibres que em sap greu que estigui inacabat, em dol no saber què hagués fer en Svejk a Rússia i quins embolics hagués tingut amb els russos. I és que Rússia és un altre món.

Amb la seva obra pròpia no hi he tingut tanta curiositat,
no sé per què. Ara li he trobat el moment amb La dona sileciosa. És una novel·la notable, de tema típicament centreeuropeu: les mateixes pors, els mateixos dubtes, els mateixos interrogants existencials i, per damunt de tot, la mateixa melanconia. Potser ni es nota que l'autora visqui entre nosaltres de fa anys. La novel·la és una panoràmica del segle XX: aristocràcia decadent, conseqüències de la primera guerra mundial, nazisme, segona guerra, i comunisme. L'avantatge d'aquests autors centreeuropeus en comparació amb els espanyols és evident: han rebut per les dues bandes, per la dreta i per l'esquerra, per tant tenen clar que tot és una merda i de tant en tant neix una floreta entre la runa. Els autors nostrats, en canvi, s'han passat anys explicant-nos que els fatxes són uns fills de puta i assassins i que visca la solidaritat del poble. El més greu és que aquesta cantarella encara dura!

Un element important de La dona sileciosa és la descripció del nou món americà des d'ulls europeus, arran de la fugida-emigració del fill de la protagonista al país de les oportunitats. I el més fluix és la relació de la dona silenciosa amb el seu enamorat, agafa una voleiada onírica que està fora de lloc, pel meu gust. És curiós, he parlat amb un dues noies que han llegit la novel·la i a cap de les dues els ha entusiasmat, i jo que em pensava que era una novel·la típicament femenina! És ben veritat que els homes no entenem les dones.

dissabte, 18 d’agost de 2007

Me'n vaig de viatge 15 dies i miraré d'estar del tot desconnectat.

dijous, 16 d’agost de 2007

L'home vulgar, de Miquel de Palol


L'home vulgar és el primer llibre que he llegit de Miquel de Palol, un autor que d'entrada no em feia gaire gràcia perquè el veia, i el veig, excessivament amant de la tècnica. I el llibre (no novel·la, perquè segons l'autor la novel·la és a partir de les 300 pàgines) l'he trobat supeditada a la tècnica. I l'art és alguna cosa més que artesania. Paradoxalment és un intent de "novel·la" popular de gènere (dosis de misteri, sexe i tot això), però els personatges -la majoria erudits- tenen poca consistència, sembla que existeixin per reproduir unes idees i tesis sobre l'art i la societat.

Per la meva part, quan vull llegir idees vull trobar-me idees, i quan vull llegir ficció vull trobar-me ficció, encara que la imbricació dels dos gèneres sigui inevitable, i sovint buscada. Ara m'ha vingut el cap que realment els genis són els únics que saben fer colar idees i tesis en les seves obres de ficció.

El que més m'ha quedat del llibre és una descripció formidable que fa del pit de la dona a partir de formes geomètriques.

dimarts, 14 d’agost de 2007

Camí de sirga, de Jesús Moncada


No hi ha hagut tanta sort amb Jesús Moncada. I em sap greu, perquè era un autor no gens arrogant ni egocèntric, que ja costa de trobar. Mai no va lluitar per sortir a la foto a costa del que fos. Però no hem de confondre autor i obra, això que es diu sempre. Ja d'adolescent no vaig trobar res als seus contes, Històries de la mà esquerra i El cafè de la granota, no sabia a què treien a cap. Ara ho he provat amb Camí de sirga, per segon cop, i el resultat ha tornat a ser negatiu: m'he entrebancat novament amb un estil massa carregat pel meu gust, i amb un to que trobo propoer al costumisme nostàlgic. Potser no hi és, però jo l'hi trobo. I els personatges no me'ls crec, se'm presenten com carícatures que volen descriure un món que no existeix. I és clar, el pitjor que li pot passar a un personatge és que faci veure que actua.

I, repeteixo, em sap molt de greu.

dilluns, 13 d’agost de 2007

El cor del senglar, de Baltasar Porcel

Sempre he tingut una relació difícil amb l'obra de Baltasar Porcel, tot i els diversos intents d'aproximació. Els seus articles de La Vanguardia mai no m'han acabat d'interessar, com si parlés d'un món que no va amb mi, i la mateixa sensació m'ha perseguit amb les seves novel·les. Fa anys -en l'educació reglada- em va tocar llegir Les pomes d'or i no em va agradar gens ni mica, el centenar de pàgines se'm van fer eternes. Però bé, té l'excusa d'haver estat lectura obligatòria.

Més endavant, per iniciativa pròpia i esperonat pels comentaris majoritàriament laudatoris que sentia per tot arreu (o gairebé tot arreu), vaig provar-ho amb El cor del senglar, però res, no vaig passar de les primeres desenes de pàgines. Més endavant, amb L'emperador i l'ull del vent, tres quarts del mateix. Finalment el malefici s'ha trencat amb un nou assalt a El cor del senglar, la insistència té la seva recompensa. Igualment em va costar entrar en el món de la nissaga Porcel, però un cop a dins sí que vaig ser capaç d'acompanyar avis, oncles i nebot a través de les èpoques i les terres trepitjades. Per fi trobo que és un gran llibre, tinc l'hipòtesi que m'havia costat encarar-m'hi perquè voreja el gènere fantàstic, al qual sóc més aviat refractari.

El fet que m'hagi agradat m'ha suposat un alleujament, potser és la por a ser diferents.

diumenge, 12 d’agost de 2007

Avui començo el meu bloc, que té la pretensió de ser un petit arxiu de la meva activitat aristocràtica.

De moment, recordaré els llibres que he anat llegint aquest any.