Òpera

Jo, que sóc més de literatura que de música, molt més, les òperes acostumen a decebre'm. Vaig llegir en un article de Jordi Llovet -els seus magnífics articles del dijous- que hi ha poquíssimes òperes amb valor literari, tres o quatre com a molt, i les enumerava. Desgraciadament no en recordo el nom. I és que els temes i arguments dels librettos són d'una puerilitat i una grogor que fan caure la cara de vergonya. Ja ho sé, a cadascú el que li pertoca, l'òpera és música i cant, però suposo que per deformació professional no puc estar-me de buscar-hi el cantó literari, i aquí sí que hem begut oli.

Ja he dit que sóc llec en la matèria, però és que musicalment tampoc em convencen. Alguns fragments potser sí, però les obres senceres són pesades com elles soles. Amb el Romanticisme hi ha ben poca cosa que s'aprofiti, tot plegat una catipén a carrincló que tomba d'esquena, i pel que fa a les peces del segle XX, de sons industrials ja tenim el dia a dia, amb el que agraïm el silenci. A part que no puc deixar de pensar que és gènere d'una altra època: la despesa de personal que exigeix no hi ha empresa en condicions normals que la suporti.


Amb aquest panorama, l'òpera buffa, o sigui còmica, amb menys pretensions d'entrada, s'aguanta millor. El final de La Cenerentola de Rossini és igualment ridícul, però les escenes satíriques són del millor que m'he trobat, són vigents i podrien passar avui mateix: avidesa de progrés social i fer passar bou per bèstia grossa. I l'amor que mou muntanyes. El conte en què es basa també segueix ben vigent: la Ventafocs és l'aspirant a Operación Triunfo i la fada que ens ha de treure de la misèria per ballar amb el príncep (o princesa) és la televisió. Els segons de glòria que deia en Warhol. La Ventafocs queda primera en el concurs i com a premi té el privilegi de cantar l'ària final, en aquest cas magníficament interpretada per Silvia Tro (segon repertori, però segons els que hi entenen no va deslluir gens).

S'agraeix el muntatge de Comediants, potser tanta coloraina acaba fent mal als ulls, però com a mínim l'escenografia és sòbria i justa, no hi ha mecanismes estranys que provoquen sorollets que tapin la música. La millor escenografia és la que no es nota, però és clar, amb tants directors d'escena amb grans idees per actualizar obres, ja ho havíem oblidat. I si del que es tracta és d'actualitzar, suprimim les representacions d'òpera tal com havien estat pensades i s'ha acabat, oi?