Dues d'Ingmar Bergman

Potser la pel·lícula que més em va impressionar de les que vaig veure l'any passat, el 2006 encara, va ser Saraband, d'Ingmar Bergman, filmada el 2003, sembla ser que per a la televisió. Televisió sueca, deu ser, perquè a casa nostra no m'imagino una pel·lícula com aquesta en hora punta, com a molt amb una mica de sort en algun segon canal d'alguna pública. Com no podia ser d'altra manera, atès al ritme d'a corre-cuita a què estem avesats a viure, el ritme de la pel·lícula se'm va fer insultantment lent, però a poc a poc em vaig anar quedant glaçat a la butaca pel panorama familiar que es desgranava com en un malson: pare i fill que no es poden veure tot i viure a tocar, l'odi del pare és embogidor, la dona és morta, i com una pilota de ping-pong la néta desitjada sobre la qual recau tot el pes de redempció familiar, no és gens estrany que a la fi toqui el dos. Se m'ha quedat gravada l'escena en què l'avi, curull de remordiments, es lleva a mitjanit tot suat brandant els braços al límit de la desesperació, suplicant el consol de l'ex amb qui fa anys que no es parla. Una pel·lícula terrorífica.


Aquests dies festius van bé per visitar clàssics pesants, i li ha tocat el torn a Fanny i Alexander per gentilesa de la Filmoteca. N'havia vist fragments a la tele, però això del cine està molt millor perquè t'asseus en una butaca i els perills d'interrupció són mínims. A més la temàtica és nadalenca, o sigui que serveix per complir. Comencem amb la nit de nadal d'una família aristocràtica sueca, dedicada al teatre amb més bona voluntat que altra cosa, són feliços i canten i xalen, les criades participen de la festa, els senyors es peten davant els nens i persegueixen les criades, com ha de ser, mentre les senyores els troben la mar de divertits i ridículs.

Però no hi ha res que duri per sempre, i menys la felicitat: el pater familias la palma, i la dona passat el dol decideix casar-se amb el senyor bisbe (com a mínim els bisbes catòlics no posen el nas en aquest a mena d'assumptes), que està malalt amb la llei de Déu, la veritat, el perjuri, l'austeritat i totes aquestes qüestions que obsessionen tant els protestants. Vol seguir "el camí correcte" al preu que sigui. Als nens orfes no els fa cap gràcia perquè veuen a venir el que els caurà a sobre, sobretot al gran. Em carreguen molt la corrupció i la picaresca que practiquem als països meridionals, però després de veure on pot arribar el fanatisme dels que s'entesten a fer el que cal, seguir la norma a qualsevol preu, doncs què voleu què us digui, una mica de disbauxa sí que és necessària. Com que la pel·lícula com he dit és nadalenca tot acaba bé: el pobre dolent crema entre flames (literalment), els exiliats retornen a la llar familiar, i la criada té el fill del senyor que és acceptat com un més de la família, apa. Una mica d'enveja sí que fan, aquests suecs.