Andrea Camilleri és un autor modern, coetani nostre, però sembla que a Sicília les coses no canvien gaire perquè un dels al·licients de La concessió del telèfon, una novel·la molt recent, és novament la descripció de l'illa i la seva gent, i més en concret dels serveis públics lents i poc eficaços. Fent-ho universal, és clar, perquè si no estaríem parlant del costumisme més barroer. Amb un bon ús del gènere epistolar (instàncies incloses), lector i personatges donem voltes sobre un mateix eix per aconseguir una cosa tan aparentment simple com que t'instal·lin una línia de telèfon, vigilant de no trencar res, no ferir ningú, no passar per davant de cap convenció que no es pugui passar. Per cert, trobo a faltar autors catalans que tractin amb la mateixa gràcia i bonhomia les misèries de la nostra estructura economicosocial, potser és que som tan bons i ho fem tot tan bé que no tenen teca de què escriure.
La lluna de paper, en canvi, s'inscriu dins la saga de novel·les amb Salvo Montalbano de protagonista, o sigui novel·la negra, o millor dit novel·la de detectius, perquè no és gens sòrdida i l'humor i l'alegria de viure (i de menjar, nyam nyam) hi tenen un pes important. Per tant les convencions de gènere se segueixen fil per randa, i el lector les ha d'acceptar si vol seguir endavant. A mi m'ha costat una mica, i això que de petit llegia Agatha Christie i altres autors considerats dolents per unanimitat (dels que hi entenen), i que la novel·la negra o de detectius s'assembla als jocs d'estratègia, anar encaixant peces fins a la victòria o derrota final. Però és clar, als jocs ets tu qui manes o intentes manar, i als llibres et menen.
Sicília passa a un segon terme, però només en teoria, perquè a la fi el desllorigador de tot acaba sent la família i les relacions fraternals, i la Família, i un sistema corrupte (no com el nostre). Montalbano és tan bo que només es deixa ensarronar per dues dones espaterrants, la pantera expentant i l'amargada resentida, però això ja no és sicilià, sinó universal. Cotitzen a la baixa unes anècdotes estúpides i alguns acudits extremadament dolents, inexistents en La concessió..., però no sé si la responsabilitat recau en l'autoria o en la traducció, de Pau Vidal, que no m'ha acabat de fer el pes (la de l'altra novel·la, d'Anna Casasses, m'ha agradat més). Algunes vegades he tingut la impressió que el traductor treia el nas per damunt de la novel·la, fins es volia fer el graciós, i són inacceptables els embolics de les monedes pre-euro, entre pessetes i lires.
7 comentaris:
Me l'han recomanat molt aquest autor però mai he tingut, al final l'oportunitat de llegir-lo. M'agrada descobrir escriptors nous. En prenc nota i l'apunto a la llista ;)
Personalment m'agrada més la feina de traducció de l'Anna Casassas... amb Camilleri no ho he intentat mai, el tinc avorrit ara com ara, tot i que mai se sap... interessant el post que li has dedicat...
Caterina, ja em diràs si t'agrada
Ariadna, a mi m'agrada l'Anna Casassas com tradueix però he trobat algú a qui no li agrada gens, un valencià, no sé si és per qüestions dialectals
Per a mi és una referència que la traducció estigui feta per ella i fa que agafi el llibre en català sense dubtar-ho (hi ha traductors amb els que m'ho he de mirar més, la veritat). De totes maneres, treballant com treballa per tantes editorials, traduint tants autors, és un problema que no agradi ella com a traductora, si vols llegir en català, clar...
Conec al Camilleri de fa temps i en sóc un fidel seguidor del comissari Montalbano. Una pregunta: és cert que el nom del protagonista és un petit homenatge al desaparegut Vázquez Montalbán?
sí, josepmanel, Camilleri va triar el nom del seu detectiu com a homenatge a Montalban, de fet ell va començar a escriure novel·la negra fa relativament poc. I el traductor Pau Vidal ha publicat una novel·la amb un detectiu de nom en homenatge a Camilleri
A m'agrada molt Camilieri, en la seva vessant d'escriptor de novel·la de detectius. De la resta no n'e llegit cap però tothom me n'ha parlat molt bé
Publica un comentari a l'entrada