He passat estones meravelloses amb les traduccions de Monika Zgustova, ho ressalto perquè no s'acostuma a valorar la feina del traductor. M'han fet descobrir Hrabal, Kundera i, sobretot, Les aventures del bon soldat Svejk, un dels pocs llibres que em sap greu que estigui inacabat, em dol no saber què hagués fer en Svejk a Rússia i quins embolics hagués tingut amb els russos. I és que Rússia és un altre món.Amb la seva obra pròpia no hi he tingut tanta curiositat, no sé per què. Ara li he trobat el moment amb La dona sileciosa. És una novel·la notable, de tema típicament centreeuropeu: les mateixes pors, els mateixos dubtes, els mateixos interrogants existencials i, per damunt de tot, la mateixa melanconia. Potser ni es nota que l'autora visqui entre nosaltres de fa anys. La novel·la és una panoràmica del segle XX: aristocràcia decadent, conseqüències de la primera guerra mundial, nazisme, segona guerra, i comunisme. L'avantatge d'aquests autors centreeuropeus en comparació amb els espanyols és evident: han rebut per les dues bandes, per la dreta i per l'esquerra, per tant tenen clar que tot és una merda i de tant en tant neix una floreta entre la runa. Els autors nostrats, en canvi, s'han passat anys explicant-nos que els fatxes són uns fills de puta i assassins i que visca la solidaritat del poble. El més greu és que aquesta cantarella encara dura!
Un element important de La dona sileciosa és la descripció del nou món americà des d'ulls europeus, arran de la fugida-emigració del fill de la protagonista al país de les oportunitats. I el més fluix és la relació de la dona silenciosa amb el seu enamorat, agafa una voleiada onírica que està fora de lloc, pel meu gust. És curiós, he parlat amb un dues noies que han llegit la novel·la i a cap de les dues els ha entusiasmat, i jo que em pensava que era una novel·la típicament femenina! És ben veritat que els homes no entenem les dones.
