La partida, de Patrick Marber

La primera part és com una sitcom, diversos personatges de comèdia que van apareixent i es van presentant, de vegades en dos subescenaris paral·lels, amb energia i celeritat, introduint temes de l'actualitat. El tonto bon jan, l'espavilat amargat, el que considera que no va pel bon camí i vol millorar, l'amo exigent però de bon cor, el fill de l'amo esgarriat, tots els papers de l'auca van passant per la cercavila, estil obrer anglès, shit i fuck.

Això s'acaba amb l'arribada de l'element distorsionador, el dolent de la pel·lícula, el professional que ve a cobrar el que se li deu i no està per orgues. La comèdia es fa thriller i s'ensuma la violència, imatge que han volgut vendre al cartell. Aleshores, quan comença el que s'ofereix com a part del lleó, la partida de pòquer, tot el peix ja està venut. L'acció és molt previsible i s'endevina amb força claredat com acabarà cadascun dels jugadors, fet que malgrat tot no desmereix l'obra, al contrari es fa veure i ve de gust arribar a la matinada amb els jugadors. Això parla a favor del muntatge i les interpretacions, qualsevol no ho aguantaria.

Però al cap i a la fi el problema de l'obra és el de sempre: ¿com es pot retransmetre un campionat d'escacs per la tele? ¿Com poden els xafarders tastar, adonar-se, ja no dic viure la passió i la tensió d'una partida de pòquer, una mà rere una altra, guaitant per damunt els muscles en tensió? Cada cop més em convenço més que no és possible, per això totes les pel·lícules on surten jocs de taula (amb atzar o sense, amb més o menys vici) acostumen a fracassar, i exageren o ridiculitzen. El joc intel·lectual i psicològic és un món paral·lel amb regles hermètiques als profans, no apte per a un recinte zoològic. Per això al Romea l'escena de la partida és relativament curta i interrompuda amb les habituals brometes per fugir d'estudi. En el joc com amb molts altres assumptes de la vida, no té res a veure ser a dins que a fora de badoc.