Seguim amb un llibre d'autor que fa literatura de la pròpia vida, però en aquest cas de manera explícita ja que es tracta d'un llibre de memòries, escrites en primera, segona i tercera persones, amb la peculiaritat que abasten "dels quinze als trenta anys" de la vida de l'autor, com indica el subtítol. "El nostres passats ens semblaven increïblement breus." Si és un llibre que pot tenir interès és perquè relata una vida diferent a la dels "nens de casa bona disfressats de persones normals que reien com ninots de ventríloc i respiraven la pols de les parets del tuguri històric en què estudiaven"; "les rengleres de cares dels companys de classe, unes cares relaxades i disciplents, com les d'una renglera de jutges, i esperava que aquests companys mai no s'adonarien del batibull que hi havia sota el meu pupitre dia sí dia també." Evidentment no n'hi ha prou amb tenir material per escriure, se n'ha de saber, prou que hem patit i patim escrits sense cap ni peus d'amics i coneguts que han tingut una "vida intensa".
En l'adolescència Matthew Tree, a diferència dels altres nois, s'adona que no té "cap paper assignat" a la vida, en canvi el seu cap és ple de "pors que m'atacaven amb tanta insistència." La beguda com a medicina per oblidar arriba ben aviat i, després del primer contacte amb un professional mèdic que li diagnostica "neurosi obsessiva", els psicofàrmacs. A partir d'aquí les prioritats són clares: no hi ha res més important que véncer les pors, i això implica la cerca constant, i més cerca després d'una caiguda, i també l'anàlisi implecable de la realitat amb la seva absurditat, i l'abandonament de la vida d'infantesa que ha quedat com un passat encarcarat i postís. El tòpic diu que per crear s'ha de patir, que una persona feliç no pot ser artista, deu ser per això els capítols del llibres es van escurçant progressivament a mida que l'autor va trobant el seu paper, i el llibre es clou quan no hi ha res a dir.
Hi ha autors que fan ficció però el lector sap que parla de la seva vida, sense pudor, parapetats rere personatges transparents que mostren més que no amaguen. Hi ha autors que parlen d'ells mateixos però arrosseguen unes vides que semblen de ficció, i amb l'estil pla i sincer que gasten el lector no té cap impressió que li estiguin explicant sopars de duro, ni -encara pitjor- li facin fer de psicoanalista. Serguei Dovlàtov és un cas claríssim d'aquests darrers, ho vam veure amb La zona però encara més amb La maleta, traducció de Miquel Cabal, perquè si el primer parlava d'experiències penitenciàries, que és un fet extraordinari, el segon parla d'anecdotes de la vida quotidina, ordinària, si és que es pot qualificar així la vida dels que es busquen la vida per no morir-se d'avorriment a la Rússia d'abans de la Glasnost, i sense deixar-se aixafar per la maquinària de l'Estat. Per exemple hi explica com va conèixer la seva dona, i aquesta li fa anar a comprar oli de girasol, i com fan negocis al mercat negre, tot en una Rússia provinciana (ni tan sols coneixien els companys de les altres repúbliques) i racista (antisemita), on als que no són de l'olla devia ser dur passar els dies però que ara fa bastant de riure. Mentrestant, molts intel·lectuals europeus s'anaven empassant "el xarlatanisme més gran de tots els temps."
Una societat on una noia maca i jove, davant la pregunta de si hi ha vida en altres planetes, no li queda més remei que respondre "-No ho crec, si aquí la vida ja és una merda..." Davant d'aquest panorama, les sortides d'emergència són l'amistat, l'amor i, és clar, l'alcohol. Una societat que no es pot descriure perquè "Res no és bo per als diaris. Res del que ens envolta és bo per als diaris", la realitat s'ha de recrear, reinventar oficialment, negar que hi ha privilegis i diferències socials: "La minyona m'hauria hagut d'estimar. Estimar-me per proximitat social. Simpatitzar amb mi com a intel·lectual de classe baixa. Però, en realitat, els servents tenen una estimació molt més gran del que sembla cap als seus amos odiosos". Ara bé, Dovlàtov no és un dissident, per la simple raó que creu en ben poques coses, i cap d'elevada, i si hem de creure la solapa "el van 'convidar' a abandonar el país". "El més important del capitalisme és la llibertat", i punt: això és l'únic que li va interessar als EUA, país on tampoc no va fer gairebé res de bo però com a mínim va poder publicar; "no hi ha educació ideològica". Un llibre formidable.
Seguim amb un llibre d'autor que fa literatura de la pròpia vida, però en aquest cas de manera explícita ja que es tracta d'un llibre de memòries, escrites en primera, segona i tercera persones, amb la peculiaritat que abasten "dels quinze als trenta anys" de la vida de l'autor, com indica el subtítol. "El nostres passats ens semblaven increïblement breus." Si és un llibre que pot tenir interès és perquè relata una vida diferent a la dels "nens de casa bona disfressats de persones normals que reien com ninots de ventríloc i respiraven la pols de les parets del tuguri històric en què estudiaven"; "les rengleres de cares dels companys de classe, unes cares relaxades i disciplents, com les d'una renglera de jutges, i esperava que aquests companys mai no s'adonarien del batibull que hi havia sota el meu pupitre dia sí dia també." Evidentment no n'hi ha prou amb tenir material per escriure, se n'ha de saber, prou que hem patit i patim escrits sense cap ni peus d'amics i coneguts que han tingut una "vida intensa".
