És el Sergi Pàmies dels últims llibres però molt més realista, i pel poc que coneixem la seva vida, suposo que autobiogràfic. El punt en què una persona deixa de mirar prioritàriament endavant i passa a mirar enrere: els fills que creixen, els pares que deixen de valdre's, que moren, la pròpia infantesa. La infantesa i la joventut franceses com a fill d'exiliat, "en aquest país on he nascut però no és el meu (m'ho recorden tothora, no fos cas que m'hi arrelés)"; el contacte real amb l'Espanya de l'últim franquisme, "una terra desendreçada"; la utopia si més no curiosa en què creuen els pares, "creuen que el motor de la història és la lluita de classes"; la paternitat, "vaig dir-li que sí, perquè feia massa temps que la resposta a totes les preguntes era 'no'"; els fills que et fan recordar la infantesa pròpia, "amb inquietud, observava que els amics el llegien i, amb més inquietud encara, que entusiasmava les amigues."L'abandonament de la casa familiar, "haver de decidir entre el contenidor i la caixa on deses allò que s'indulta"; la mort del pare, "els prejudicis es van estovar i vaig tornar a admirar (...) les corbates paternes." Molt realisme, que pot passar per ficció, al lector ja ens està bé, perquè la qualitat fa impossible destriar l'una de l'altra. Molta tendresa i sentimentalitat, però els lectors ho podem llegir com a obra completament inventada. Les nostres vides són ficció i la invenció és el que configura la nostra manera de fer i de ser. La literatura mediocre no sap conjugar-les, la de qualitat les tracta com una unitat.
