diumenge, 31 d’octubre de 2010

La pastoral catalana, de Julià de Jòdar

Hi ha personatges forts, que et fan companyia més enllà de la ficció, i personatges prims i plans com el paper de fumar, que se'ls emporta el vent a la primera bufada. Personatges que són excusa perquè l'autor pugui emetre el discurs, les sentències en forma de suposades converses en un diàleg postís, perquè qui parla sempre és el mateix, amb diverses entonacions de veu però sempre el mateix. Això passa rotundament a La pastoral catalana, i és possible que no sigui dolent, el problema és que per llegir idees i pensaments potser és millor llegir directament llibres que no s'esforcin a dur l'etiqueta "de ficció", i ens estalviem tota la fullaraca morta.

I pel que fa al discurs, que és tot el que hi ha, no està malament, però com em va passar amb La gran rutina d'en Valentí Puig, ja el tinc massa sentit. I massa viscut. I sobretot massa avorrit. Ja ho sé, i ho visc i ho pateixo, la manera de ser i de fer dels que manen avui, els que tenen vint o trenta anys més que jo, que havien de fer no sé quina revolució i s'han fet fer un vestit a mida per prendre el poder, o altrament han acabat arraconats a un marge. Els personatges de La pastoral catalana són d'una mena o altra, amargats per complet de la vida o amargats amb diners, no n'hi ha més. Fa temps que ho sé, que són els que ho acaparen tot, els que ens han fet endeutar la vida per encabir-nos en pisos merdosos, els que volen fer creure el que no és amb les seves televisions, els que deixen ocupar les feines de poca qualificació. Ja ho sé, i cada cop ho sabem més, per això no en vull sentir a parlar més, fins al dia que pugui escopir en les seves tombes, i les generacions que vindran ja n'escriuran i podran llegir sobre ells amb l'objectivitat que dóna el pas del temps.

Afegeixo: un exemple de la gran capacitat d'observació de l'autor és la descripció que fa dels adolescents actuals, "uns nous Chance, creats per la omnipotent fàbrica d'icones de la cultura occidental. (...) Aquestes pantomimes d'adolescents són el revers de la violència que practiquen entre ells a les aules i al pati. El desafiament deslleial dels forts als febles. La fòbia als diferents. Una projecció de la violència, amagada o descoberta, que veuen en la pròpia societat, a casa seva (...). La parodia de sentiments que aquestes criatures representen en públic, perquè els vegin com uns xaiets compungits i solidaris, són l'altra cara de la moneda d'unes conductes fredaments egoistes, mogudes per la mera supervivència individual. Quan arribin al punt crític, no sabran destriar el bé i el mal." Un punt de vista prou interessant, encara que amb regust alliçonador, que s'agraeix sentir en relació al món que està venint però que avorreix quan insisteix en el que està amb una pota al forat.

4 comentaris:

Gabriel ha dit...

Confesso que no he llegit mai res (de ficció) del Sr.de Jòdar i que havia vist aquest llibre més d'un cop en la capçalera de novetats però que no sé per quina raó no em va acabar de convèncer per llegir-lo.
Potser la raó pel qual no me'l vaig llegir fou la mandra d'haver de sentir de nou el vell discurs d'aquella generació del 68 que havia de canviar el món i que ara, que ha tastat el poder, intenta fer-se perdonar pels pecats comesos durant els darrers anys.
En fi, no puc opinar d'un llibre que no llegit (perdoneu l'obvietat)però si que puc opinar de la mandra que em fa llegir-me'l.

núria ha dit...

Jo també vaig trobar que el discurs de La Pastoral... es vell i gairebé caduc. No havia llegit res del de Jòdar, quina decepció!
Tinc L'àngel de la segona mort al prestatge i no sé com, ni tinc ganes de, posar-m'hi.

Mireia ha dit...

D'aquest autor no he llegit res, però ara que esmentes V Puig he de dir que res del que li he llegit m'ha apassionat gens ni mica

aristocrataiobrer ha dit...

gràcies pels vostres comentaris. He de dir que l'autor crítica àcidament la postura i l'evolució de la generació que el 68 era a París, però això també és reiteratiu