Monzó

A la transició jo era un marrec, no vivia a Barcelona ni a la seva circumval·lació, i el meu entorn més immediat era aliè a la política (tal com tocava, "no et fiquis en política"), per tant tots els aldarulls que veia a la tele em semblaven d'un altre país, gent que demanava coses rares i cridava al carrer, que no estava contenta de viure en el millor dels mons. Gent que parlava de músics i escriptors estranys i experiències estrafolàries. En canvi, sí que m'ha tocat de més a prop i he tastat i tasto el desencís, i el triomf de l'estultícia, tota la meva vida hi ha anat lligada, i la de la majoria dels de la meva generació, la "massa aforma" com ens anomenva un professor de primària. D'adolescent de seguida vaig llegir Monzó i puc dir que en certa manera Monzó em va ensenyar a llegir. Per això l'exposició, que ja he visitat un parell de vegades i espero tornar-hi, m'ha posat al damunt una pesantor de nostàlgia i tristesa.

Nostàlgia perquè és la primera vegada que em trobo muntada una exposició d'un autor que, com he dit, m'ha acompanyat tota la vida, i això és senyal que em faig gran. Però sobretot perquè descobrint el Monzó de quan encara creia en la política, el dels 70, m'he adonat que en aquella dècada parlava de les mateixes coses que comentem ara, satiritzava les mateixes coses que avui encara ens fan riure i plorar, protestava per les mateixes coses per les quals alguns encara tenen o tenim esma de protestar. Els agents causants en teoria han canviat, hi ha hagut un recanvi, però en el fons tot segueix si fa no fum igual. Si no hem avançat gens, què ha passat en aquests trenta anys? Anar-hi anant i només moure's per copar els llocs de poder. M'he carregat de nostàlgia acompanyada de tristesa, perquè si hi ha hagut una línia de continuïtat ha estat per anar a pitjor, molts projectes positius dels 80 se n'han anat en orris, els personatges models a seguir només han sobreviscut refugiats en trinxeres, alguns ja s'han mort i d'altres s'han perdut, mentre els negats i els llecs són les cares visibles de la nostra societat.

Això ja fa massa temps que dura, ara som en una època que sembla de nova transició, volem creure que tal vegada hi haurà canvis. Potser és tan sols la nostra última esperança, la necessitat de creure. Sabem que és l'última oportunitat abans que el pas de la història ens passi pel damunt. Volem imaginar que hi haurà un redreçament, però en el subconscient sabem que poden ser focs d'encenalls i després sí que tindrem raons per acabar més escèptics que en Monzó.

Las ratas, de Miguel Delibes

Misèria i desesperança. No m'estranya que molts vilatans de Castella la seca emigressin a les ciutats o a l'altra banda de l'Atlàntic, i axò que "el pueblo no era un desierto (...), en cada obrada de sembrado o de baldío alentaban un centenar de seres vivos". Un món per descobrir, ric i aspre, que cal defensar amb les dents i amb pregràries contínues contra les inclemències del temps. Unes formes de subsistència i de propietat que es mantenen matant si no hi ha alternativa. Gent de poble que fa les coves habitables i converteix les rates en gastronomia ("-Son buenas, Jefe, por éstas. Fritas con una pinta de vinagre son más finas que codornices"). Gent de poble que parla un castellà més ric que qualsevol universitari d'avui però que és incapaç de concebre conceptes abstractes, coses que "no existen" com ara la inflació: "llegó la guerra y la gente empezó a contar por pesetas y en las licitaciones se pujaba por veinte y hasta por trenta mil y a esas cifras él no alcanzaba porque además había de multiplicarlas por cuatro para reducirlas a reales, que era la unidad que és manejaba".

Els que manen són els que manen, una jerarquia molt marcada, inamovible i sagrada, al Alcalde se'l veu com un del poble però anomenar el Gobernador Civil provincial és posar-se a tremolar. El que més els importa és la imatge, que Espanya estigui de bon veure sobretot a l'estranger, per això els manaires volen el progrés i no el que hi ha, que "luego vienen los turistas y salen con que vivimos en cuevas los españoles, ¿qué le parece?". Les misèries que patim en la societat i l'economia espanyoles vénen de lluny, fa dècades que es gestaven. Imatge i turistes. La novel·la narra tot això amb brevetat, respecte, curiositat i per sort sense gens d'escarafalls ni tremendisme, altrament seria il·legible.