En els jocs de cotxes la cosa va de conduir cotxes, en els de bicis bicis, i el mateix en tota altra mena de carrera, de raiers, motos aquàtiques o trineus de gossos, però als jocs de trens mai no s'hi va a conduir trens, sinó a invertir-hi, a fer de capitalista i posar pistrincs en les vies, les màquines i fer el servei el més rentable possible. Jocs de negocis, en definitiva, segurament successors dels ja mítics 1929 i 1830 de Francis Tresham, als quals no val posar-s'hi un parell d'horetes sinó tota una jornada el més probable.
Steel driver, del prolífic Martin Wallace, n'és també successor, però amb unes qualitats que el fan ben particular: es pot jugar en una hora, no té gota d'atzar (això no és exclusiu d'aquest joc), admet de 3 a 6 jugadors i funciona, la mecànica és elegant amb moltes accions disponibles (recorda el Wealth of nations), i com a simulació econòmica és ajustada. Producció, la justa: és curiós que les inversions no es facin amb diners, sinó amb cubs blancs com a unitats de capital. Però el més interessant és l'estructura de joc: després de cinc torns construint vies amb problemes de capital i aixafant-se amb els competidors, hi ha un últim torn on el que es tracta és de recollir mercaderies, i per això cal tenir la xarxa ferroviària més útil i completa i haver acabat abans que els altres. És difícil que un jugador es destaqui clarament i fins a l'últim moment no es coneix el guanyador. Aquest, i el que vaig comentar la setmana passada, per mi els millors jocs del 2008.
Hi ha pocs jocs de simulació econòmica que siguin de simulació econòmica de debò. Wealth of nations, dissenyat per Nico Carroll i publicat l'any passat, n'és un. Compta amb sis mercats diferents on els jugadors poden fer de les seves: alimentari, energètic, laboral, de minerals i de capitals, més el financer que funciona una mica independentment, i del que es tracta és l'habitual en aquesta mena de jocs, en això no s'hi val ser original: produir barat i vendre car, coses que s'aconsegueixen com el lector espavilat ja haurà endevinat, produint en els mercats on hi ha escassetat i evitant com la pesta els que pateixen acumulació de stocks.
Hi ha molts jocs que desenvolupen aquesta idea, però sense tant de realisme com aquest. L'agilitat amb què funciona el fa molt atractiu, i també la interrelació que es produeix entre mercats i en els que hi participen. La gràcia és aprofitar el dinamisme que ofereix el joc: els torns van rodant de manera permanent i continuada, i no s'aturen fins que absolutament tothom s'atura perquè no troba cap acció adequada o prou capital per seguir actuant. En aquest rodar continu, els mercats canvien constantment, i allò que val molt és possible que més endavant no sapigues com fer-t'ho per treure-t'ho de sobre. Potser alguna regla necessitaria una repassada, com diu un fan de la BGG el joc "needs some work on loans and trade", però bé, per això hi ha les home rules.
El disseny, entre irònic i naïf, és pràctic, divertit i agradable de veure. Un joc americà molt europeu. Va ser publicat per una editora petita que ja ha plegat o està convalescent, com acostuma a passar, però encara se'n troben exemplars per aquestes botigues físiques i electròniques del nostre voltant, ho dic per si us pogués interessar.
En els jocs de cotxes la cosa va de conduir cotxes, en els de bicis bicis, i el mateix en tota altra mena de carrera, de raiers, motos aquàtiques o trineus de gossos, però als jocs de trens mai no s'hi va a conduir trens, sinó a invertir-hi, a fer de capitalista i posar pistrincs en les vies, les màquines i fer el servei el més rentable possible. Jocs de negocis, en definitiva, segurament successors dels ja mítics 1929 i 1830 de Francis Tresham, als quals no val posar-s'hi un parell d'horetes sinó tota una jornada el més probable.
