Diez juegos que no se parecen a nada, de Robert Abbott

D'entre les diferents menes de lectors de gènere, sempre ens en deixem una que és el lector de regles de jocs. Regles rere regles. També és un lector sofert, amb avorriments, desencisos, grans alegries de tant en tant. I és que com passa en tots els àmbits, quan algun joc té èxit i es posa de moda no paren d'aparèixer petits clons que intenten emular-lo, generalment de manera maldestra, sense aportar res, i tot plegat acaba fent una catipén de repetetiu i avorrit que tomba d'esquena. Per això m'ha sorprès el llibre Diez juegos que no se parecen en nada, de Robert Abbot, traducció de Marc Figueras i Marià Pitarque d'Abbott's new card games. L'edició espanyola és un autèntic luxe perquè compta amb les versions revisades per l'autor dels nou jocs que van aparèixer en la versió original de 1963 més un joc de propina.

Els jocs van ser ideats als anys 50 i per això sorprèn, el lector es troba amb una torrentada d'idees noves, frescor, curiositat i imaginació, amb uns recursos materials mínims. Cul inquiet, Abbott no suporta la repetició, i per això els jocs que proposa no "s'assemblen a res", o millor dit alguns proposen variants de jocs tradicionals com poden ser els de subhastes o els de coll i trumfo. Les regles estan explicades amb senzillesa, una mica d'humor i sempre remeten a alguna activitat de la vida real: la borsa, el transport, la confiança amb el proïsme, és a dir els jocs surten de la vida i en són un reflex. Dels deu proposats en el llibre vuit són de cartes, com diu el títol original, amb una, dues o tres baralles, o sigui totalment aliens a l'acumulació de capses i caixes i peces de menes i mides actuals dels jocs actuals. Són els que m'han agradat més. Un d'ells és el ja mític Eleusis, però en general tots deus m'han cridat l'atenció. He de dir que em vindria de gust jugar-los gairebé tots, i això és el que importa. Jugar ja és un altre tema, el lector de regles sovint es queda amb el joc dormint el son dels justos a l'espera d'algun príncep o princesa que el desperti amb un petó.

Lamentablement, la relació d'Abbot amb els seus "juganers" és una història d'amor no correspost, com passa amb tants autors que s'avancen al seu temps. No es van arribar a trobar mai. "Siempre me ha costado encontrar editor para mis juegos, pero la experiencia con Confusión me dejó tan desanimado que abandoné los juegos en general." Dit i fet, Robert Abbott va plegar veles i posteriorment va inventar els laberints matemàtics o logicmazes, que podeu trobar al web del mateix nom. Només va crear 12 jocs, però la imaginació i creativitat que aporten les podem endevinar en molts jocs d'avui dia, algun d'ells de gran èxit comercial.

Antón Chéjov, de Natalia Ginzburg

Aquest és un llibret, mai tan ben dit, 80 pàgines, de la italiana Natalia Ginzburg que biografia la vida d'Anton Pavlovic Cekhov (de vegades transliterat Txékhov), traducció de Celia Filipetto. Dir molt amb molt poc, una frase curta rere una altra, un punt i a part rere un altre, gens de xafarderia ni divagació i molta concisió i informació, amb els punts clau totalment accentuats. Llegiria biografies si fossin com aquesta.

Sovint he tingut la impressió d'estar llegint una obra del mateix Cekhov, que va començar a escriure i publicar per ajudar econòmicament la seva família (els kopecs que guanyava per línia estan clarament detallats en el llibre), amb uns condicionants del tot estipulats: contes curts i sobretot còmics, que agradessin a la gent del carrer, que no toquessin la política ni cap altre tema susceptible de ser censurat. Més endavant sí que va poder demanar alguna variant: més llargària i més dramatisme, però tan se val, la comicitat de Cekhov sovint fa entristir. El teatre va venir més tard, amb un primer fracàs frustrant perquè el públic li reia el drama.

De fet l'autor va tenir problemes perquè els seus amics es veien reflectits en els personatges que ell creava, uns i altres descrits i recordats en aquesta biografia: homes i dones que no saben gaire bé on van, lligats de mans i peus a les seves famílies ("jamás consiguió librarse de su familia"), que intenten estimar però no saben com i deixen passar les oportunitats, que viuen en un lloc i diuen allà estarem millor i se n'hi van i tot segueix igual, que conviuen amb la malaltia (Cekhov va patir tuberculosi), que intenten fer bé la seva feina però el sistema els cau a sobre, que esperen que Rússia sigui algun dia un país just i modern però no fan res per aconseguir-ho. Un llibret que fa riure amb una tristesa amarga que baixa tràquea avall.

Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara

Vaig llegir fa poc una entrevista a en Jordi Lara, director del programa Nydia del C33 entre d'altres coses, on deia que en aquest país els llibres són molt més valorats que la música, i la prova és que ell ha tret un llibre i li han fet molt més cas que no pas amb tota la seva dedicació i estudis a la música. Potser és cert, perquè per a gran part de la població l'objecte llibre (en paper) encara té un element sagrat, però això no vol dir que siguin llegits ni que se'n valori el que hi ha escrit, o sigui que a l'hora de la veritat és igual un llibre putrefacte o propagandístic o que no aporta res a un de literari de debò. Tot aquest preàmbul per dir que la literatura està tan poc valorada com la música, i que les ganes d'aprofundir en les dues matèries és tan poc estesa en tots dos casos. De fet, Una màquina d'espavilar ocells de nit acaba afirmant que l'art no pot ni vol explicar la vida, "les quatre coses essencials", tan sols pot aspirar a ser una "fuga estimulant". No ho havia pensat mai, però posats a evadir-nos, com a mínim fer-ho amb classe.

És un llibre -ja comentat per l'Anna i en Joan- sorprenent quant al gènere. No és plenament assaig ni estudi ni ficció, però és tot això alhora, i la ficció no és novel·la ni relats: m'agrada aquest batibull ordenat, trobo que s'acosta al nostre temps d'incertesa. Tampoc no tenim clar si el narrador és tota l'estona el mateix, intuïm que sí, suposo que els espectadors del programa de televisió tindran més elements, i també per l'avís de la contraportada que avisa que es tracta de "set relats autobiogràfics".

Tota l'obra està ambientada a la Catalunya on la sardana és música popular, o si ja no l'és, n'hi ha un substrat important i alhora es manté la vitalitat de la cobla. Aquesta és, doncs, la raó de ser del llibre. I tot el que li és col·lateral: les dificultats del procés creatiu, la malfiança de l'artista per part dels veïns pragmàtics, la pèrdua irreparable d'un gran intèrpret ("-A prendre pel sac tant de talent"). En un ambient propici, el protagonista topa amb la sardana com topa amb moltes altres coses de la gran oferta que tenim al davant, i s'acaba enrolant en una "cobla de tercera regional", ambe joves aprenents que aprofiten l'experiència dels vells que toquen més per estratagemes que per coneixements musicals, "un món de nàufrags feliços que no volen ser rescatats".

El protagonista és conscient de nedar contracorrent, fora de lloc en un món on l'únic que compta és el progrés "que no és més que la pastanaga per fer-te llevar cada dia", entre moderns que se'n foten de tot allò que "tufegi a costumisme o barretinada" i puristes que pronuncien "la paraula 'sardana' amb una devoció excloent", en un "país acomplexat amb el seu patrimoni" i "poruc", però en cap cas ho fa amb catastrofisme ni posat ploramiques ni aires de resistència, que haguessin estat insuportables, sinó tal com raja, les coses són així, i aixà van ser fa unes dècades, i això canviarà i no sabem cap a on. Llàstima d'unes taques d'humor de broc gros exagerat que malmet esporàdicament el to, però en general és un molt bon llibre, un cop més en contraposició als nyaps de ficció que s'encaparren a embrutar pàgines i més pàgines.